Suïssa, el llac i els dies

Acaba d’aparèixer el nou número de Le Globe, la versió electrònica, que correspon a l’any 2019. A finals de gener tindrem l’edició en paper d’aquesta revista publicada a Ginebra.

Aquí teniu l’enllaç 

https://www.persee.fr/issue/globe_0398-3412_2019_num_159_1

Hi trobareu no només un text meu sobre Suïssa que havia publicat a la Revista de Girona fa uns anys, ara en francès, “La Suisse: le lac et les jours”, sinó també un article del professor Bertrand Lévy de la Universitat de Ginebra “La Genève d'Aurora Bertrana de Mariàngela Vilallonga”, sobre l'itinerari literari que vam publicar l’any 2018, a la Càtedra de Patrimoni Literari Anglada – Fages de la Universitat de Girona. 

Bona lectura!

Sobre Mercè Rodoreda

L’escriptor que apareix amb més freqüència en aquest meu bloc de notes digital és Mercè Rodoreda. Més vegades que Horaci o Virgili, que ja és dir, venint de mi. La meva admiració per Rodoreda ve de lluny. La primera vegada que vaig escriure en un diari va ser sobre Virgili, la segona va ser sobre Rodoreda. Tot plegat aquí teniu el llistat de textos que he publicat sobre Rodoreda, uns quants, però breus. I és que Mercè Rodoreda, a més d’admirar-la i estudiar-la, l’he viscuda. Per la casa, és clar. 

“Mercè Rodoreda à Genève”, Le Globe. Revue genevoise de géographie, 156 (2016), pp. 157-170.

“Asteroide Rodoreda”, Ara, 29 de juliol 2015, p. 20. 

“Algunes claus per arribar a algunes fonts de Mercè Rodoreda”, Som per mirar (II) Estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles, Universitat de Barcelona Publicacions i Edicions, Barcelona 2014, pp. 243-250. 

“Rodoreda i Romanyà en la memòria”, D'Estil, núm. 15, pp. 6-7. 

“Simbologia literària del territori”, Literatura, territori i identitat. La gestió del patrimoni a debat, Curbet edicions, Girona 2011, pp. 61-74. 

“Mercè Rodoreda, Carme Manrubia i Demian a Romanyà de la Selva”, Jornades Mercè Rodoreda a la Toscana = Giornate Mercè Rodoreda in Toscana. Pisa, Venerdí 4 e sabato 5 aprile 2008  a cura di Giovanna Fiordaliso, Monica Lupetti ; presentazione Giuseppe Grilli, Edició digital, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, Alacant 2010, pp. 47-57.

“Geografia literària de Mercè Rodoreda. Presentació”, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 57. 

“Mercè Rodoreda. Ginebra: l’eclosió literària”, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 71-77. 

“Mercè Rodoreda, Ginebra, Transcripció, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 108-109. 

Mercè Rodoreda, “Per ganes de joc”, Transcripció, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 109-110. 

“Romanyà, el final del viatge de Mercè Rodoreda”, Ridaura, 01 (2008), pp. 4-9. 

Recrear Rodoreda-Romanyà, (ed.), Universitat de Girona, Girona 2008, 109 pp.  

Rodoreda Romanyà. Itinerari literari autoguiat, Universitat de Girona, Girona 2008, 48 pp.  

“Romanyà de la Selva, lloc rodoredià”, Revista del Baix Empordà, 20 (2008), pp. 14-17. 

“Mercè Rodoreda: de Plutarc a Francis Bacon”, Diàleg 2 terricabras-filosofia.cat 

“Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva”, Butlletí Amics de la Unesco de Girona XLVIII Primavera 2008, p. 3.

“Mercè Rodoreda: cent anys”, Quadern de Sils, Any XX, juny 2008, pp. 3-4. 

“Els llocs rodoredians de Romanyà de la Selva, Pen català. 

“Suïssa: el llac i els dies”, Revista de Girona, 233 (2005), pp. 96-106. 

“Indret. Romanyà de la Selva”, Gavarres, 5 (2004), pp. 106-110.  

“Mercè Rodoreda, vint anys després”, Revista de Girona, 217 (2003), pp. 107. 

“Mercè Rodoreda, vint anys després”, La Vanguardia (Suplement “Vivir en Girona”), 31 de març de 2003, p. 2. 

“Quanta, quanta guerra...”, Àncora, 2804 (2003), p. 9. 

“Les flors de Mercè Rodoreda i Edward Burne-Jones”, Serra d’Or, 503 (2001), pp. 42-46. 

“Els arbres, Romanyà i Mercè Rodoreda”, Revista de Girona, 157 (1993), pp. 86-91. 

“Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva”, El Carrilet, Febrer 1993, pp. 4-6. 

“Des de Romanyà”, Punt Diari, 8 d’agost de 1984, p. 7. 

“El meu record de Mercè Rodoreda”, Punt Diari, 14 d’abril de 1983, p. 3. 

Prudenci Bertrana, 75 anys de la mort, avui

Avui fa 75 anys que Prudenci Bertrana va morir a Barcelona, el 21 de novembre de 1941. Així és com Aurora Bertrana recorda la mort del pare, a la seva obra Memòries. Del 1935 al retorn a Catalunya. Ho escriu en el capítol “Quatre cafès”, tots de Ginebra, el primer dels quals és el Cafè de la Brosse. Diu així:

“A La Brosse, hi vaig viure un fet realment excepcional absolutament inexplicable, almenys per a mi, del qual el personatge principal és un gos. No recordo el seu nom, però a ell no perilla pas que l’oblidi. No era cap exemplar fora de sèrie, ni un gos de circ amb més o menys qualitats espectaculars. Era la joguina i, un poc, la mascota de La Brosse. Tothom el consentia, l’afalagava, el malcriava... Els terrossos de sucre, malgrat l’estricte i rigorós racionament nacional, endolcien sovint el paladar del gos.

L’estrany episodi del gos té una íntima relació amb la mort del pare, esdevinguda a mig novembre de l’any 41 a Barcelona.

Vaig rebre la nova del seu traspàs per un retall del setmanari Destino, que en publicava també una fotografia juntament amb un breu extracte biogràfic. D’aquesta mort, com és natural, no en vaig parlar amb cap company de La Brosse. Cap d’ells no em semblava digne de compartir amb mi la dolorosa notícia. L’amor, l’admiració i el respecte que Prudenci Bertrana, home i escriptor, m’inspiraven, no em permetien comentar-la amb ningú. Per això cap company de tertúlia no em va estrènyer la mà amb més o menys simpatia. Només el gos-mascota se’m va atansar. No ho havia fet mai fins aleshores. Va estintolar el cap a la meva falda, l’hi va deixar una bona estona amb inequívoca mostra de simpatia. Ell, el gos, no cap altre client de La Brosse, va intuir, o potser sentir en una mena de telepatia que jo no oblidaré mai, que jo passava un gran trasbals i que ell, el gos, per hom no sap quins viaranys telepàtics, compartia amb mi.”

Un autorretrat de Prudenci Bertrana, conservat al Museu d’Art de Girona, il·lustra aquest text.

La cadira de Mercè Rodoreda

La fotografia d’interior és presa de la pàgina 207 del llibre Mercè Rodoreda, Obra plàstica, que acaba de publicar l’Institut d’Estudis Catalans. Representa l’interior del pis de Rodoreda a Ginebra tal com el va fotografiar l’escriptora l’any 1967.

La fotografia d’exterior és presa al jardí de la casa dels meus pares, a Llagostera, on hi ha la cadira, des que avui fa dos anys vam vendre El Senyal Vell, la casa de Romanyà en la qual Rodoreda va viure i escriure coses com aquesta: “¿no veu que a la paret més alta l’única cosa que s’hi pot plantar són camps de núvols i d’estrelles?”

Sempre ens quedarà la cadira.

El meu aniversari

Demà torno a fer anys i que per molts anys. Aquest bloc de notes no té notes des del dia del seu d’aniversari. Hi ha temporades de tot, d’escriure i de viure, o de viure. És aquella frase que Aurora Bertrana escriu a les seves Memòries, “El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa.” Poso en pràctica la primera part i potser tornaré a la segona, no se sap mai. 

La setmana que ve anem a Suïssa a explicar justament Aurora Bertrana i Mercè Rodoreda i Cèlia Suñol i, de retruc, una mica de Xammar i de Nicolau d’Olwer i de Pla. Primer a la Universitat de Neuchâtel i després a la Universitat de Ginebra. Literatura i territori. Suïssa, els llacs i els dies. Llocs viscuts i llocs escrits, llocs estimats, petjades literàries d’autores que acompanyen.

L’aniversari de fa uns anys el vam celebrar a Papeete, perseguint Aurora Bertrana pels seus paradisos oceànics i Josep Maria de Sagarra amb la seva ruta blava. Durant anys, però, hem celebrat els aniversaris a la casa de Romanyà, amb l’olivera “de tres branques, signe de pau” que “senyoreja a l’entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment”, escenari d’uns anys de la vida de Mercè Rodoreda, i nostres.

Tot a la vida s’entortolliga, com l’heura als arbres, i unes generacions amb les altres. Ara que el meu pare m’acaba de desitjar felices vigílies, he pensat en la meva mare que ens deu contemplar tots, complaguda. I m’he posat a escriure aquest post. Hi afegiré una flor de la magnòlia del jardí de Llagostera, que vaig fotografiar l’any 2011, com si es tractés d’un oli de Georgia O’Keeffe.

Asteroide Rodoreda

Quan l’any 1985 es va descobrir l’asteroide 3318, el van anomenar amb el cognom de Karen Blixen, en memòria de l’escriptora danesa coneguda pel pseudònim Isak Dinesen, autora de Memòries d’Àfrica. Era l’any del centenari del seu naixement, el 17 d’abril de 1885, i havia mort l’any 1962. 

La casa en la qual l’autora va passar els darrers anys de la seva vida, a Dinamarca, va ser oberta com a museu l’any 1991 i és gestionada per la Fundació Rungstedlund. 

La granja d’Àfrica, escenari de la seva famosa novel·la, va ser comprada l’any 1963, en una subhasta, per l’estat danès que la va donar als Museus Nacionals de Kènia un cop obtinguda la independència aquell mateix any. L’any 1985 hi va obrir les portes el Museu Karen Blixen de Nairobi. 

Uns anys després, l’any 1996, també es va donar el nom de Karen Blixen a una varietat de rosa, de color blanc i olor exquisida.

Mercè Rodoreda era una enamorada de les roses. N’apareixen a totes les seves obres. Als banys de la casa que va allotjar Rodoreda a Romanyà de la Selva les parets eren cobertes de roses de tots colors. Però cap rosa no porta el nom de Rodoreda. Ni cap asteroide.

Per no tenir, no té ni casa museu la Rodoreda, ni a Barcelona, ni a Ginebra, ni a París. Ni a Romanyà, des d’avui fa un any. 

Volem ser com Dinamarca. 

El passat 29 de maig vaig fotografiar la peça de Pierre Huyghe que il·lustra el post d’avui, al Roof Garden del Metropolitan Museum de New York.

Podeu llegir l’article sencer al diari ARA d’avui aquí

Patxot i Font i Quer, fa 50 anys

El 2 de gener de 1964 va morir a Barcelona el botànic Pius Font i Quer. El 8 de gener del mateix any, va morir a Ginebra el mecenes Rafael Patxot i Jubert. L’un havia nascut el 8 d’abril de 1888, l’altre el 8 de maig de 1872. L’un tenia 76 anys, l’altre 92, quan van morir aquell mes de gener de fa 50 anys. De generacions allunyades i de vides separades, els va unir la seva voluntat de treballar per la llengua, de viure pel país que els va donar vida. Font i Quer va classificar les plantes que poblen els nostres boscos, Patxot va catalogar tots els núvols. Font i Quer va ser membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans des del primer de maig de l’any 1942 i president des de 1958 fins a l’any de la seva mort. Patxot va ser un dels mecenes de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’època difícil de la dictadura de Primo de Rivera. La mort també els va agermanar, fa 50 anys, en la distància que separa Ginebra de Barcelona. 

Com que sense núvols no hi hauria flors, em plau d’il·lustrar aquest post de record de dues figures cabdals de la nostra història recent amb una fotografia ennuvolada del jardí de l’Institut d’Estudis Catalans. La vaig fer ara fa just un any, quan les camèlies acabaven de florir.

Setmanari desembral

Dilluns 10

Suetoni diu que no diu penjaments de Juli Cèsar, “Ometré això, no diré allò, passaré per alt allò altre”. Vet aquí la retòrica fal·laç d’un escriptor esbiaixat que, a la biografia de Cèsar, reprodueix un fragment de la cançoneta que els soldats de Cèsar cantaven durant l’entrada triomfal a Roma, després del triomf a les Gàl·lies: “Endreceu les esposes, ciutadans de Roma, portem l’adúlter calb.” 

Dimarts 11

Aurora Bertrana, Cèlia Suñol, Mercè Rodoreda: tres escriptores catalanes a Suïssa. Suñol va conèixer l’amor de la seva vida a Davos l’any 1921, el danès Kaj Hansen. Ho explica a la novel·la autobiogràfica Primera part. Bertrana es va casar amb el ginebrí Monsieur Choffat l’any 1925. Ho explica a les apassionants Memòries fins a 1935. Rodoreda va conèixer el doctor Marcel Naville a Ginebra, a finals dels anys cinquanta. De la ciutat i de la relació, i del fet d’escriure, va néixer “Paràlisi”, un conte extraordinari.

Dimecres 12

El dotze del dotze del dotze, ressonaven aquests mots del poeta Josep Sebastià Pons, als cinquanta anys de la seva mort: “Mentre va s’esvaint l’ombra nocturna, / veig la falceta prima de la lluna, / i jo li dic: “Què vols dallar, / falceta prima de la lluna?” / Ella respon sense paraula, / i sembla dir: / “M’esborra l’alba. / El qui m’ha vista ja no em veu.” / En sa cambra ignorada ella es fonia, / i mentrestant l’alba encenia / d’un sol toc les muntanyes de la neu.” 

Dijous 13

“Virgili pot donar encara al món d’avui el seu missatge de llum, de dolor i d’esperança”, digué Miquel Dolç l’any 1958. Hem inscrit la frase a la petita sala d’exposicions de l’Institut d’Estudis Catalans, perquè hi recordem el centenari del naixement del llatinista, traductor, filòleg i poeta: “Virgili i nosaltres i Dolç”. Hi ha també els 38 volums de la Fundació Bernat Metge signats per Miquel Dolç. 

Divendres 14

La situació de la llengua catalana al matí, l’Academia Europaea a la tarda. De les molles llambordes barcelonines al fort vent de l’estació de Caldes, el tren serveix per posar distància i retrobar la veu interior enmig de les veus d’altres. I també per retrobar els amics del bloc, amb aquest post, dietari breu, confegit a partir d’unes poques notes al marge d’una setmana de desembre.

Vaig fer la fotografia d’un dels vaporets del llac Leman, amb la xemeneia ratllada de groc i de negre, el dia del meu sant de l’any 2007.

La mare de Rousseau

“Mon pare, després del naixement del meu únic germà, se’n va anar a Constantinoble, on havia estat cridat, i va esdevenir el rellotger del serrall. Durant la seva absència, la bellesa, l’enginy i els mèrits de ma mare li atragueren testimonis d’admiració. M. de la Closure, resident de França, va ser un dels més apressats a oferir-los-hi. Molt viva devia ser la seva passió perquè, trenta anys després, l’he vist entendrir-se en parlar-me d’ella. Ma mare tenia alguna cosa més que la virtut per a defensar-se’n: estimava tendrament el seu marit; l’apressà perquè tornés: ell ho va deixar estar tot i va tornar. Vaig ser el trist fruit d’aquest retorn. Deu mesos després vaig néixer feble i malalt; vaig costar la vida a ma mare, i el meu naixement va ser la primera de les meves desgràcies.”

Enguany se celebra el tercer centenari del naixement de Jean-Jacques Rousseau, a Ginebra, el 28 de juny. Deu dies després va morir la seva mare Suzanne Bernard. Així explica l’esdeveniment a Les confessions, en la traducció catalana de Jaume Fuster i Joan Casas, de l’any 1985. Tot això passava al número 40 de la Grand-Rue de Ginebra, la casa de la fotografia que il·lustra el post i que pertany a l’Institut de France.

L’ocell de Lèsbia

No sé si l’ocell que Catul va regalar a la seva amada Lèsbia era tan ufanós com el de la fotografia. És ginebrí i el vaig atrapar el matí del 10 de desembre de l’any passat, a la terrassa de l’aeroport. Em va fer pensar en el poema: “Ocell delícies de la meva amiga, tu amb qui sol jugar i tenir-te a la sina i donar-te, cobejós que ets, la punta del dit, incitant les teves agudes mossegades, quan a la meva esplendorosa amor plau de fer no sé quines agradables joguines, i delicat esplai, jo imagino, del seu dolor, a fi de calmar una passió ardent. Tant de bo, com ella, pogués jugar amb tu i allegeurir el meu cor de tristos neguits!” La traducció és la de la Fundació Bernat Metge, de l’any 1928.

Petons d'aeroport

Ho confesso: estic enamorada dels aeroports. A vegades m’allunyen, però també m’acosten a éssers i llocs estimats. La gent s’hi abraça, la gent espera, la gent somnia, la gent s’hi fa petons, llargs i intensos petons... 

A l’aeroport de Ginebra ho han materialitzat amb uns cartells penjats del sostre que et segueixen, mentre camines. Imatges fixades, segon a segon, de Casablanca amb Ingrid Bergman i Humphrey Bogart. Hi han superposat aquestes frases “bons baisers de Genève” i “from Geneva with love”. Com es pot no estar enamorat dels aeroports, i de Ginebra?

Vaig fer la fotografia el dia 10 de desembre. Fem que en Sam torni a tocar As time goes by?

Estimat Nicolau d’Olwer

El títol del post d’avui l’he manllevat del títol del capítol que Aurora Bertrana dedicà a l’amic Lluís Nicolau d’Olwer, a les seves Memòries fins al 1935. Demà farà cinquanta anys que Nicolau va morir a l’exili de Mèxic. Havia nascut a Barcelona l’any 1888. Va ser membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, membre adjunt des de 1917 i membre numerari des de 1918. 

El dia 28 d’abril d’aquell any 1918, Nicolau va començar el seu discurs a la IV Festa Anual de l’Institut amb aquestes paraules: “L’emoció que em causaria sempre d’haver estat elegit membre de l’Institut d’Estudis Catalans és multiplicada per la vacant que hi vinc a ocupar -no a omplir. Més de sis anys ha restat buida la cadira on seia Maragall; però l’escalf del poeta encara hi és, com afrontant la meva gosadia. D’un creador a un erudit; del cantor de la paraula viva a un que recerca en estudis lingüístics la paraula morta; del qui duia en les ocasions solemnes la veu de tot el poble a un que dubta d’expressar el seu propi pensament - el contrast és absolut.”

Aurora Bertrana descriu una fotografia d’ella i Nicolau, a Ginebra, en el capítol mencionat: “Nicolau, amb el seu clàssic capell fort enfonsat fins a les orelles, la seva no menys clàssica corbata de tireta negra llaçada al volt del coll, el cos estintolat a la barana del pont del Mont Blanc, jo al seu costat amb un abric llarg i un barretet de feltre guarnit amb un vel que el vent dels Alps feia voleiar. Ens la va fer un fotògraf ambulant i en Nicolau li va donar la seva adreça a París. Uns dies després, em va enviar la foto a Ginebra amb una llarga dedicatòria.”

La fotografia i el discurs, amb altres documents i imatges, es poden veure en una mostra que hem preparat a l’Institut d’Estudis Catalans, per honorar la memòria de Nicolau d’Olwer.

Filles i pares

Vet aquí un post que neix de la lectura de notícies a diaris diversos, que s’enllacen en l’imaginari. Florence Delay ocupa la cadira número 10 de l’Académie Française des del mes de desembre de l’any 2000. En el seu discurs de recepció va parlar del seu pare Jean Delay, psiquiatre i escriptor, que havia ocupat la cadira número 17. Tan orgullosa es va sentir de ser la primera filla d’un acadèmic que era rebuda a l’Académie, que es va posar el vestit d’home del seu pare. Va dir que la vida del seu pare havia estat gran “que és com dir bella, que és com dir dura”. 

Ursula Priess recorda el seu pare Max Frisch en un llibre que acaba d’aparèixer en traducció francesa, en una editorial de Ginebra, A través de tots els miralls, escrit, diu la crònica que llegeixo, a la manera d’un diari íntim. Aquest any se celebra, a Suïssa, el centenari del naixement de l’escriptor nascut a Zuric que va morir l’any 1991. Sembla que a la filla li ha calgut escriure aquesta obra per reconciliar-se amb el pare, per comprendre la natura del pare. “Jo pertanyia a allò que ell havia d’abandonar per sobreviure”, escriu la filla sobre un pare que defugia la dependència sentimental. 

Vaig fer la fotografia de l’Institut de France, seu de l’Académie, des del Pont des Arts el mes de març de 2008.

L’estiu de 1926

Rainer Maria Rilke vivia a Muzot, al Valais suís. La seva malaltia el feia passar llargs dies al sanatori de Val Mont. Va ser el seu darrer estiu. Moria amb l’any 1926. Però aquell estiu, Rilke va mantenir una correspondència intensa i extensa amb els escriptors russos Boris Pasternak i Marina Tsvietàieva. D’amor de lluny. Rainer i Marina no es van arribar a conèixer mai. 

Aquell estiu, Aurora Bertrana i Monsieur Choffat, el seu marit, van plegar l’apartament d’Annemasse, prop de Ginebra, i es van embarcar a Marsella en el Louqsor que els havia de conduir a la Polinèsia, on viurien tres anys, els més feliços de la seva vida, que deia ella. 

Àurea de Sarrà rebia a Grècia la més alta condecoració del govern grec i de la seva vida: el president Pàngalos havia concedit l’Orde del Fènix al poeta Kavafis i a la ballarina Àurea, que restaven així, per sempre més, agermanats per la condecoració i per aquell estiu. 

No sabia com il·lustrar aquest post, per no donar preferència a un o altre personatge, a un o altre lloc, perquè me’ls estimo tots. Així és que he decidit de posar la fotografia de l’esquena d’una de les reines de França, immortalitzades en pedra als jardins de Luxembourg, a París, que vaig fer l’any 2008. Perquè París, em sembla, pot unir tots els personatges d’aquell estiu de 1926 més que cap altre lloc.

Les dues cadires

Totes dues són blanques. Totes dues tenen el seient rodó. Totes dues són cadires de braços. Totes dues són de formes arrodonides. Totes dues són de jardí. Totes dues són singulars. Una és de ferro, l’altra és d’alumini. Una va venir de Ginebra, tot fent estada a Romanyà. L’altra sempre ha estat a Llagostera. Les seves mestresses ja no hi són. Les dues cadires es miren, conviuen, reposen, en el jardí clos. 

Vaig fer la fotografia de les dues cadires el 4 de juny passat. 

Escacs

En un dels blocs que segueixo trobo un post amb una fotografia de persones que juguen a escacs en taules, al carrer. Immediatament el pensament se me’n va a un estiu, el de l’any 2007, i a un lloc, Ginebra. Al Parc des Bastions, just a l’entrada per la Place Neuve, al costat del quiosc de música, hi ha un espai per jugar a escacs. La singularitat del lloc ve donada pel fet que hom pot jugar des de dins del tauler, com es pot veure a la primera de les fotografies que il·lustren el meu post d’avui. De Ginebra a New York, només hi ha un sospir, a través de la imaginació. Allà vaig fotografiar una botiga del Village, especialitzada en jocs d’escacs. Era l’any 2009. A la segona de les fotografies del post d’avui es pot veure l’aparador d’aquesta Chess Shop ple de reines i cavalls, alfils, torres i peons de tota mena. Llàstima que no sé jugar a escacs. 

Les camèlies de Rodoreda

Li agradaven de feia temps les camèlies a Mercè Rodoreda. Les va fer fins i tot protagonistes del títol d’una de les seves novel·les El carrer de les Camèlies, que havia escrit a Ginebra des d’octubre de 1963 fins a desembre de 1965. Hi llegim: “Li va dir que havia trobat una nena. I ella li va preguntar: ¿on? I ell li va dir, en el carrer de les Camèlies, a mig carrer, al peu d’un reixat amb tot de camèlies plantades. La seva dona semblava que no s’ho volgués creure i li ho va haver de tornar a dir, ben a poc a poc, que a la matinada, al costat d’unes camèlies havia trobat una nena com un gatet que es diria Cecília.”

Les va fer viure a Romanyà, quan va escriure a Quanta, quanta guerra: “Tot es perdrà si no tornes… encara està tot igual. Torna… Igual, el racó amb la teulada de canyes que abriga les camèlies de les gelades de l’hivern; igual el gran dipòsit ple d’aigua per regar, amb flors d’aigua a dintre que es gronxen.”

Les camèlies de la fotografia, si fa no fa “al peu d’un reixat” i al costat d’un estany “amb flors d’aigua a dintre”, són les del jardí Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans, d’esponerosa florida el dia 25 de gener, quan les vaig fixar per il·lustrar aquest post.

Ribes contemplades

El text d’avui porta el títol d’un dels molts poemes, que Anna de Noailles (1876-1933) va dedicar al llac Léman, lligada com estava a aquelles ribes que, deia, li havien donat tot. He traduït el poema del recull Els vius i els morts (1913) per il·lustrar aquestes ribes del llac Léman que vaig contemplar i fotografiar durant uns quants estius, per exemple el de 2007 de la fotografia, davant de La perle du lac.  

Ribes contemplades a través de l’amor,

horitzó familiar com una sala rodona,

on els nostres ulls embriagats s’interrogaven sempre,

dins quin sensible atlas, sobre quin mapamundi

tornaré a veure els vostres vespres precisos i encesos,

els suaus camins per on s’han perdut els nostres passos,

i que els nostres cors, plens d’ardor trist i pregon,

havien tornat més bells que la bellesa del món?

Finestres (II)

La meva primera finestra suïssa va ser a Coppet, a pocs quilòmetres de Ginebra, a la riba del llac Léman. Sabia que rere meu s’aixecava el castell de Coppet, el de Madame de Staël. Però jo mirava endavant. Les aigües del llac, com un mar, el Mont Blanc a l’altra riba. Era l’inici dels estius a Suïssa. Era l’estiu del 2004.

Bertrana, Suñol i Rodoreda

A Aurora Bertrana, Cèlia Suñol i Mercè Rodoreda, Suïssa els va servir de font d’inspiració literària. Cèlia Suñol va passar una temporada llarga a Davos. Aurora Bertrana va treballar a Mürren, a més d’estudiar i viure a Ginebra. També visqué llarg temps a Ginebra Mercè Rodoreda.

Les tres escriptores representen tres cares de Suïssa: la dels sanatoris de malalties respiratòries, la musical i pionera en ensenyament, la dels exiliats.

A la novel·la autobiogràfica Primera part, guanyadora del premi Joanot Martorell, l’any 1947, Suñol escriu: “Un dia, Thomas Mann us contarà la història d’uns quants que s’aturaren a la Muntanya Màgica. I Beatriu Harraden us parlarà d’aquell profund i noble Home Desagradable. D’altres encara, que jo no sé, hauran intentat donar-vos un reflex, encertat o disgraciós, d’uns quants d’aquells que s’ajagueren hores i més hores damunt les cadires llargues, de cara a les muntanyes... Com jo avui intento relatar-vos la història senzilla d’Ole Jensen, fill d’una planxadora de Copenhaguen...”

A les Memòries fins el 1935, Bertrana escriu: “De la mateixa manera que ell no va saber mai quines eren les meves reaccions internes en aquella sensacional descoberta dels Alps centrals. El seu silenci constituïa un element favorable a la plenitud de la meva comunió amb la muntanya. I d’aquesta comunió va néixer la ja irrevocable decisió d’esdevenir escriptora.”

Al pròleg de la 26ª edició de La plaça del Diamant, Rodoreda escriu: “Explicar la gènesi de La plaça del Diamant potser seria interessant, però ¿és que es pot explicar com es forma una novel·la, quins impulsos la provoquen, quina voluntat tan forta aconsegueix que es continuï, que s’hagi d’acabar amb lluita el que s’ha començat fàcilment? ¿Dir que la vaig anar rumiant a Ginebra tot mirant la muntanya del Salève o tot passejant per La Perla del Llac, bastaria?”

Vaig fotografiar La Perle du Lac, l’agost de l’any 2007.