Filles i pares

Vet aquí un post que neix de la lectura de notícies a diaris diversos, que s’enllacen en l’imaginari. Florence Delay ocupa la cadira número 10 de l’Académie Française des del mes de desembre de l’any 2000. En el seu discurs de recepció va parlar del seu pare Jean Delay, psiquiatre i escriptor, que havia ocupat la cadira número 17. Tan orgullosa es va sentir de ser la primera filla d’un acadèmic que era rebuda a l’Académie, que es va posar el vestit d’home del seu pare. Va dir que la vida del seu pare havia estat gran “que és com dir bella, que és com dir dura”. 

Ursula Priess recorda el seu pare Max Frisch en un llibre que acaba d’aparèixer en traducció francesa, en una editorial de Ginebra, A través de tots els miralls, escrit, diu la crònica que llegeixo, a la manera d’un diari íntim. Aquest any se celebra, a Suïssa, el centenari del naixement de l’escriptor nascut a Zuric que va morir l’any 1991. Sembla que a la filla li ha calgut escriure aquesta obra per reconciliar-se amb el pare, per comprendre la natura del pare. “Jo pertanyia a allò que ell havia d’abandonar per sobreviure”, escriu la filla sobre un pare que defugia la dependència sentimental. 

Vaig fer la fotografia de l’Institut de France, seu de l’Académie, des del Pont des Arts el mes de març de 2008.