L’exquisida flor de la magnòlia presentava tota aquesta bellesa el diumenge 19 de juny. Ja s’hi veia la pinya a l’interior.
Vet aquí la pinya, despullada de pètals, un altre diumenge, el 31 de juliol. Les marques de les ales blanques romanen en el seu tronc.
Entrades
Bellesa en estat pur! I quina olor, la de la magnòlia! Puc evocar-la només pensar-hi...
ResponEliminaI tant, ben olorosa! I el nom sol ja és tan bonic i poètic!
ResponEliminaEl poder de la bellesa, del record i de la imaginació, Teresa!
ResponEliminaEm penso que escrivíem els nostres comentaris al mateix temps, Núria, portades totes tres pel magnetisme de la flor, de bell nom, com tu dius. Abraçada!
ResponEliminaEsplendorosa, robusta i delicada, sembla contradictori...i a la tardor quan ens ensenyarà les llavoretes vermell encés...
ResponEliminaTornarem a fixar-ne la imatge, Camil·la, a la tardor.
ResponEliminaAl costat de casa hi ha un jardí molt gran presidit per un magnífic magnolier, el qual anys enrere feia una ombra esponerosa i unes flors impressionants..., però el jardí va canviar d'amos, i de fa anys que ningú l'esporga... Fa una llàstima veure'l cada cop més alt i amb unes fulles esquifides, esquifides...
ResponEliminaQuan es parla de magnòlies em ve al cap una pel·lícula que em va agradar moltíssim: “Magnòlies d'acer”, tant, que fins i tot me la vaig comprar quan va sortir en vídeo.
Al parlar de cinema, la magnòlia de la teva entrada m'ha portat a la memòria l'extraordinària escena que Julianne Moore interpreta al film del mateix nom.
ResponEliminaLa pel·licula val molt la pena, però ella...
http://www.youtube.com/watch?v=vXRqxDQyzZ0&feature=related
Els jardins abandonats tenen el seu encant, però fan pena...
ResponEliminaEm vindria bé de tornar a veure "Magnòlies d'acer", també em va agradar molt. I "Magnòlia", que no tinc present d'haver vist.
Quantes pel·lícules hi deu haver que tenen al títol el nom de la flor? Algú en podria fer un post. Enric? Ignasi?
Mira, no et dic que no.
ResponEliminaEl títol?...: Vergonya!
La meva filla, a Llagostera, té una magnòlia al pati i una altra filla,(bessones), també la té a Sant Gregori.
ResponEliminaI a la bassa dela Plaça del'Assumpció, de Sant Narcís, aquest any n'hi ha un bé de Déu surant a l'àigua que fa goig de veure.
Ja m'ho faràs saber, Ignasi! Ai, que no entenc aquest "Vergonya!" del teu comentari. Què vols dir?
ResponEliminaUi, que bonic això de les magnòlies-nimfees de la bassa de la plaça, Lluís! Bon diumenge.
De cinema sí que vaig ben peix, Mariàngela. :))
ResponEliminaPots passar quan vulguis a veure l'entrada que em vas demanar. :)
ResponEliminaEntendràs el... vergonya!
http://alesquatreimitjavenenlesfades.blogspot.com/
Jo també força, Enric!
ResponEliminaIgnasi, he visitat l'entrada: clara com l'aigua. Moltes gràcies per la menció i l'enllaç! Bones il·lustracions, el quadre i l'escena, per a una conferència sobre la vergonya! Interessant reflexió.
He afegit el bloc al meu llistat de blocs.