Avui fa quaranta anys que va morir a Viena l’escriptor Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat. Mercè Rodoreda era a Viena, des del mes de maig, per acompanyar l’escriptor els darrers dies de la seva vida. Ella mateixa va fer la crònica de tot plegat en una carta que va escriure al seu editor Joan Sales, datada a Viena el 20 d’agost de 1971.
Hi diu així: “Obiols va morir el dia quinze d’agost a dos quarts de sis de la tarda. L’endemà, dia 16, feia exactament quatre mesos que l’havien operat. Va morir cristianament. Li va administrar els Sants Olis mossèn Joan Torelló, un sacerdot català, personatge important a Viena i de l’Opus Dei. En realitat l’agonia de l’Obiols ha durat quatre mesos. Ha estat la cosa més espantosa que m’ha tocat viure, això que en el llarg de la meva vida, la vida s’ha dedicat a curar-me d’espants.”
La carta es pot llegir sencera a Mercè Rodoreda-Joan Sales, Cartes completes (1960-1983), publicat l’any 2008 per Club Editor.
A la fotografia, el jardí Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans, florit de glicines el passat 14 d’abril.
Entrades
Preciosa imatge!
ResponEliminaMillora la del bonic tríptic que oferien fa uns anys a la seu de l'Institut.
Torno de tant en tant; de vegades el trobo obert i de vegades tancat.
Un raconet d'insòlita pau dins del brunzit ravalenc.
Tenim tancat fins el 22 d'agost. S'hi està bé, molt! El dia que vulguis te l'ensenyo de dalt a baix, si et ve de gust...
ResponEliminaAqueta gràcia amb quede penja la glicina... desig de fregar la pell de qui reposa a la seva ombra.
ResponEliminaTotes les glicines que conec floreixen violeta, menys aquesta. És preciosa, el mes d'abril. I olorosa!
ResponEliminaEl record d'un home fonamental en la vida i l'obra de la gran escriptora. I, efectivament, la fotografia és preciosa.
ResponEliminaAmb l'Obiols o sense, Rodoreda sempre hauria estat la gran escriptora que és. Em sembla. L'edifici és preciós, Glòria!
ResponEliminaEm ve molt de gust Mariàngela.
ResponEliminaAviat em veuràs voltar pel claustre.
Gràcies pel teu amable oferiment!
La natura té els seus capricis com aquest de la glicínia blanca de l'Institut.
ResponEliminaEm fa recordar un altre caprici: les violetes (?) blanques que es troben, millor dit, que algú troba, a la Vall de Sant Daniel.
Des de La Camarga, una abraçada, Mariàngela.
Allà ens veurem, Ignasi!
ResponEliminaBona estada a La Camarga, Lluís. Ja ens faràs crònica!
Quina fornada més gloriosa, la de la Colla de Sabadell!... I se m'ha ocorregut: Tindran dedicat algun carrer, alguna plaça? Algun IES durà el seu nom?... Doncs sí: que jo hagi trobat a Google, tenen dedicat, a Sabadell... un passatge.
ResponEliminaAmb el nom o amb el pseudònim, o amb tots dos? Més val un passatge que res...
ResponEliminaNo: Em refereixo al nom del grup. A Sabadell hi ha un passatge amb el nom “Passatge de la Colla de Sabadell”, i si bé la majoria dels components tenen, però, dedicat o un carrer, o una avinguda, o una plaça o un institut, o un casal..., no he sabut trobar cap carrer o espai dedicats ni a Josep Maria Trabal ni a Joan Garriga i Manich.
ResponEliminaPotser no tenen prou carrers...
ResponEliminaAssistir a l'agonia d'algú que estimes, sí, és un mal tràngol... La imatge que has posat, però, encomana calidesa i serenitat.
ResponEliminaHo assagem tot per passar els mals tràngols.
ResponElimina