Sobre Mercè Rodoreda

L’escriptor que apareix amb més freqüència en aquest meu bloc de notes digital és Mercè Rodoreda. Més vegades que Horaci o Virgili, que ja és dir, venint de mi. La meva admiració per Rodoreda ve de lluny. La primera vegada que vaig escriure en un diari va ser sobre Virgili, la segona va ser sobre Rodoreda. Tot plegat aquí teniu el llistat de textos que he publicat sobre Rodoreda, uns quants, però breus. I és que Mercè Rodoreda, a més d’admirar-la i estudiar-la, l’he viscuda. Per la casa, és clar. 

“Mercè Rodoreda à Genève”, Le Globe. Revue genevoise de géographie, 156 (2016), pp. 157-170.

“Asteroide Rodoreda”, Ara, 29 de juliol 2015, p. 20. 

“Algunes claus per arribar a algunes fonts de Mercè Rodoreda”, Som per mirar (II) Estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles, Universitat de Barcelona Publicacions i Edicions, Barcelona 2014, pp. 243-250. 

“Rodoreda i Romanyà en la memòria”, D'Estil, núm. 15, pp. 6-7. 

“Simbologia literària del territori”, Literatura, territori i identitat. La gestió del patrimoni a debat, Curbet edicions, Girona 2011, pp. 61-74. 

“Mercè Rodoreda, Carme Manrubia i Demian a Romanyà de la Selva”, Jornades Mercè Rodoreda a la Toscana = Giornate Mercè Rodoreda in Toscana. Pisa, Venerdí 4 e sabato 5 aprile 2008  a cura di Giovanna Fiordaliso, Monica Lupetti ; presentazione Giuseppe Grilli, Edició digital, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, Alacant 2010, pp. 47-57.

“Geografia literària de Mercè Rodoreda. Presentació”, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 57. 

“Mercè Rodoreda. Ginebra: l’eclosió literària”, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 71-77. 

“Mercè Rodoreda, Ginebra, Transcripció, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 108-109. 

Mercè Rodoreda, “Per ganes de joc”, Transcripció, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 109-110. 

“Romanyà, el final del viatge de Mercè Rodoreda”, Ridaura, 01 (2008), pp. 4-9. 

Recrear Rodoreda-Romanyà, (ed.), Universitat de Girona, Girona 2008, 109 pp.  

Rodoreda Romanyà. Itinerari literari autoguiat, Universitat de Girona, Girona 2008, 48 pp.  

“Romanyà de la Selva, lloc rodoredià”, Revista del Baix Empordà, 20 (2008), pp. 14-17. 

“Mercè Rodoreda: de Plutarc a Francis Bacon”, Diàleg 2 terricabras-filosofia.cat 

“Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva”, Butlletí Amics de la Unesco de Girona XLVIII Primavera 2008, p. 3.

“Mercè Rodoreda: cent anys”, Quadern de Sils, Any XX, juny 2008, pp. 3-4. 

“Els llocs rodoredians de Romanyà de la Selva, Pen català. 

“Suïssa: el llac i els dies”, Revista de Girona, 233 (2005), pp. 96-106. 

“Indret. Romanyà de la Selva”, Gavarres, 5 (2004), pp. 106-110.  

“Mercè Rodoreda, vint anys després”, Revista de Girona, 217 (2003), pp. 107. 

“Mercè Rodoreda, vint anys després”, La Vanguardia (Suplement “Vivir en Girona”), 31 de març de 2003, p. 2. 

“Quanta, quanta guerra...”, Àncora, 2804 (2003), p. 9. 

“Les flors de Mercè Rodoreda i Edward Burne-Jones”, Serra d’Or, 503 (2001), pp. 42-46. 

“Els arbres, Romanyà i Mercè Rodoreda”, Revista de Girona, 157 (1993), pp. 86-91. 

“Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva”, El Carrilet, Febrer 1993, pp. 4-6. 

“Des de Romanyà”, Punt Diari, 8 d’agost de 1984, p. 7. 

“El meu record de Mercè Rodoreda”, Punt Diari, 14 d’abril de 1983, p. 3. 

El Senyal Vell, sempre

La vam viure 30 anys, de fet i intensament. Avui fa 4 anys la vam vendre. El Senyal Vell, la casa rodorediana de Romanyà de la Selva. Ara la podem reviure en la ment. Vaig explicar el final aquí: Asteroide Rodoreda.  

Quan els morts parlen

Tenia una capsa plena de fotografies emmarcades, a les golfes. Va decidir fer neteja i va pensar que ja era arribada l’hora de llençar els marcs i guardar les fotografies, soles, que ocupaven menys espai. 

Abans d’acabar en aquella caixa, a les golfes de casa seva, les fotografies estaven exposades al menjador, i a la sala, i al dormitori, i al passadís, de la casa familiar en la qual es va quedar a viure el seu primer marit, després del divorci. Les havia emmarcat ell. Les va trobar, uns anys després, quan ell va morir i ella va tornar a la casa. Ell havia triat de viure envoltat de fotos sense ella, però amb els fills, va pensar. Se les va emportar totes.

El dia de la neteja de les golfes de casa seva, decidida, va obrir el primer marc i quan va treure la fotografia, li va caure a terra una altra fotografia. El mateix va passar amb el segon marc, i després amb el tercer, i amb un altre, i un altre. Darrere de cada fotografia d’ell amb els fills, hi havia una fotografia d’ella tota sola, amagada. 

La fotografia de fotografies que il·lustra aquest text la vaig fer al Gran Café Tortoni, a Buenos Aires, el mes de desembre de 2016.

La metamorfosi de les edats

A la seva Art poètica, compendi de vida i de literatura, Horaci deixà descrites les quatre edats de la persona. El nen, el jove, l’adult, el vell. Una edat més que en el quadre de Klimt, de 1905, que il·lustra aquest post. 

El nen, diu Horaci, trepitja amb peu segur, juga amb els seus iguals, s’enfada i es desenfada sense motiu, i canvia en hores. 

El jove, al seu torn, gaudeix dels cavalls i dels gossos i de l’herbei del Camp de Mart, és com de cera per ser vinclat cap al vici, és aspre amb qui l’aconsella, tardà proveïdor de les coses útils, pròdig amb el diner, orgullós i apassionat, i ràpid a deixar allò que estima.

L’edat i l’ànim adult cerca diners i amistats, està al servei de l’honor, es guarda de fer allò que després s’esforçarà a canviar.

Moltes coses incòmodes envolten el vell, acaba Horaci, ja sigui perquè cerca i s’absté o tem d’utilitzar allò que ha trobat, ja sigui perquè administra tímidament i gèlida totes les coses, és temporitzador, llarg d’esperança, inactiu i àvid de futur, difícil, es queixa, lloa el temps passat, és crític i censor dels més joves.  

Els anys que van arribant porten moltes coses plaents, que s’emporten els anys que s’allunyen, conclou Horaci.

És l’única metamorfosi comuna a tots aquells que ens nodrim de menges de la terra, aquesta de les edats. 

D’altres en volen més, al llarg de les edats de la seva vida.

Escriure i viure: Narcís-Jordi Aragó

Al programa “La Ciutat dels llibres” de Televisió de Girona, parlo amb Jordi Grau del llibre de Narcís-Jordi Aragó, Escriure i viure. 20 anys de columnes (1993-2013), que he prologat.  

Aragó ha estat un excel·lent columnista. Perquè va ser un observador finíssim de la realitat, des de la galeria de casa seva, privilegiada talaia gironina, perquè va reflexionar i va incitar el lector a reflexionar sobre el dia a dia, amb esperit crític, i perquè va saber traslladar per escrit aquesta realitat amb un gran domini de la paraula. Les columnes de l’Aragó reflecteixen la seva manera de veure el món, expressada de forma concisa, estricta, amb la restricció de l’espai que el gènere li imposava. Les columnes són peces breus, d’unes dimensions determinades que, com explica el mateix Aragó al text inicial, condicionen l’autor a l’hora d’escriure-les. La concisió és la característica que necessàriament cal prioritzar. Les seves columnes són un model de periodisme.   

Coses de la vida de Marina Tsvietàieva

Admirava Rilke i no el va arribar a conèixer, però les cartes que es van intercanviar l’estiu de 1926 mostren un profund i llarg reconeixement interior. Marina Tsvietàieva va tenir sort del fil d’Ariadna de la seva filla que va recollir, preservar i difondre la seva obra. El 3 d’abril de 1926, Boris Pasternak, l’altre amic de l’ànima, li va enviar un qüestionari amb l’objectiu d’elaborar la seva biografia per a un diccionari bibliogràfic d’escriptors. La poeta va acabar amb aquests paràgrafs:

“Les coses que més estimo en el món: la música, la natura, la poesia, la solitud.

Absoluta indiferència per l’opinió pública, pel teatre, per les arts plàstiques i visuals. El meu sentiment de propietat es limita als meus fills i als meus quaderns de treball.

Si tingués escut, hi posaria Ne daigne.

La vida és una estació per a mi, aviat marxaré; a quin lloc, no penso pas dir-ho.”

Il·lustro aquest post amb una imatge de la poeta a París l’any 1925, de Pyotr Shumov.

Lectures Rodoreda a Romanyà

El 13 d’abril de l’any 2003, vam llegir per primera vegada Rodoreda a la plaça de l’església de Romanyà de la Selva. Feia 20 anys que havia mort. Vam triar una de les obres que Mercè Rodoreda havia escrit a Romanyà, Quanta, quanta guerra..., perquè acabava de començar la guerra de l’Irak. L’any 2007 hi vam tornar a llegir Rodoreda a Romanyà, era l’any abans del centenari del naixement de l’autora barcelonina. Aquell 2007 vam llegir Viatges i flors. I va arribar l’any 2008, 25 anys de la mort de Rodoreda i Any Rodoreda, pel centenari. Vam llegir Mirall trencat i vam inaugurar l’itinerari literari Rodoreda Romanyà. 

Avui tornem a llegir Rodoreda a Romanyà, perquè volem recordar l’autora en el trentè aniversari de la seva mort. Ressonaran novament aquells mots de “Viatge al poble de la por”: “El poble és sensacional. Les cases estan bastant separades les unes de les altres, situades al cim d’una muntanya d’alçada lleugera des d’on es pot veure amb una girada d’ulls el mar i la cresta blanca dels Pirineus. Són cases alegres, a quatre vents, totes de dos-cents metres, amb gran obertures: molt vidre i poc maó. Les parets dels banys estan cobertes de terra al sostre amb mosaics de flors sempre roses. Els uns amb roses rosa, els altres amb roses blaves, d’altres amb roses grogues...”

A la fotografia, un moment de la lectura de l’any 2003.

Qui té por de Mercè Rodoreda?

Stranger than Fiction, de l’any 2006, és una pel·lícula que reflexiona sobre l’escriptor i els seus personatges. Un home, Harold Crick, viu en el món real i sent una veu femenina que va desgranant el guió de la seva vida. De fet, ell viu perquè una novel·lista, Karen Eiffel, l’ha fet protagonista de la novel·la que, amb penes i treballs, va escrivint des de fa 10 anys. La qüestió és que tots els protagonistes de les novel·les de la Karen moren. Com morim en el món real tots els que neixem, d’altra banda, quan Déu deixa de somiar-nos, que diria Unamuno. Però el protagonista de la Karen coneix el moment de la seva mort. I la Karen se sent culpable per haver tret la vida als protagonistes de les seves novel·les. 

Quan veia la pel·lícula, fa uns dies, vaig pensar en la Maria i en Jaume de Mirall trencat i em vaig demanar pel patiment de Mercè Rodoreda, quan els va fer morir de manera tan tràgica. He recuperat aquests seus mots del pròleg de la novel·la, escrit l’any 1974, de Romanyà estant: “En Mirall trencat mor molta gent. Vuit o nou persones, em sembla. Totes han hagut d’anar morint perquè jo ho he volgut, perquè jo he estat el seu destí. Per això, tant les vives com les mortes, les tinc a la vora. Jo les observo i elles a mi.” Qui pot tenir por de Mercè Rodoreda sinó els personatges de les seves novel·les? 

A la fotografia, el racó de Rodoreda a casa, a Romanyà de la Selva, fa uns anys.

El cérvol

A Stoner, la novel·la de John Williams, la Katherine i l’Stoner van passar deu únics dies, tots dos sols, a Lake Ozark. En aquell paradís ideal, i mitificat, “una vegada, van veure un cérvol que havia baixat de les muntanyes més altes a buscar menjar. Era una femella d’un groc torrat enlluernador que contrastava amb la severitat dels pins foscos i de la neu blanca. Els va mirar a menys de cinquanta metres de distància; alçava una pota del davant amb delicadesa damunt la neu, tenia les orelletes inclinades cap endavant i uns ulls marrons perfectament arrodonits i increïblement dolços. Cap dels tres no es va moure. El rostre delicat de la cérvola es va decantar, com si els escodrinyés amb cordialitat; llavors, sense pressa, es va girar i es va allunyar, alçant les potes de la neu amb elegància i tornant-les a col·locar amb precisió, arrencant cruixits quasi inaudibles.”

No sé si els antics consideraven que veure un cérvol de llarga vida tenia alguna propietat oracular i, de considerar-ho, no sé quin seria el significat de la visió d’un cérvol ben a la vora. De la sobtada visió d’un cérvol als boscos de negres avets a la riba del llac de Sils, a l’Engadina, en queda aquesta fotografia, que vaig fer el 5 d’agost de l’any 2008, i el record d’un silenci dolcíssim tancat al meu cap. No hi havia neu.

Torna, torna, Rodoreda

Fa dies que no apareix el món de Rodoreda en aquest diari-bloc o bloc-diari. Això no vol pas dir que Rodoreda no sigui present en el món de l’autora d’aquest bloc-diari. No, no. Hi és, com hi són les paraules i l’atracció per certes paraules que tampoc no apareixen diàriament en aquest diari-bloc: cel, magraner, xuclamel, aranya, jardí, alzina, glicina, rosa, nit, lluna, sol, núvol, mirador, estany, nimfees, salamandres. O en llocs que resten reclosos en el clos més interior de l’autora d’aquest bloc-diari. Però de sobte, un dia, un d’aquests mots, un d’aquests noms es dreça amb una força inusitada, coneguda, hélas, en letargia, vés per on. I el bloc-diari torna a omplir-se la boca de viatges i flors, d’illes de lliris vermells i de miralls trencats, de jardins vora el mar i torres prop del cel. I suren velles paraules amigues enmig de la grisor d’un dia. 

Fins d’aquí a nou mesos no tornaran a florir aquestes glicines del jardí Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans que vaig fotografiar el 14 d’abril de l’any 2011. I serà així, si tot va bé, que les plantes necessiten moltes atencions.

La lluna i el bufarut

Ella sent un bufarut a l’orella dreta aquesta tarda de diumenge. A estones li sembla que és el brunzit d’ales d’un borinot ros, a voltes creu que és el regurgitar de la mar en una gorga profunda, ara però l’identifica amb el so somort dels avions que creuen incessantment la gran ciutat. Té ganes que arribi el vespre, per saludar la lluna. 

Vaig fotografiar la lluna i el deixant, a Barcelona, un capvespre de finals del mes que acabem de passar. 

A l’hotel suís

Sopaven cada vespre a la mateixa taula del menjador jugendstil d’aquell hotel suís. En acabar, entraven al saló per prendre un tè, mentre escoltaven una estona el piano i conversaven amb els amics, o simplement s’agafaven les mans i es miraven, o llegien els diaris, asseguts l’una ben a prop de l’altre. Quan el pianista els veia, immediatament encadenava la peça que tocava amb les notes de New York, New York, cada vespre. Ell somreia dolç, ella se’l mirava enamorada i el pianista la teclejava amb la mirada. Ell vivia a New York i el pianista ho sabia.

Aquest post es pot llegir mentre sonen les notes de la peça esmentada en la veu de Liza Minnelli. L’ala de l’avió suís es va deixar fotografiar a començaments de desembre de l’any 2011.