El cérvol

A Stoner, la novel·la de John Williams, la Katherine i l’Stoner van passar deu únics dies, tots dos sols, a Lake Ozark. En aquell paradís ideal, i mitificat, “una vegada, van veure un cérvol que havia baixat de les muntanyes més altes a buscar menjar. Era una femella d’un groc torrat enlluernador que contrastava amb la severitat dels pins foscos i de la neu blanca. Els va mirar a menys de cinquanta metres de distància; alçava una pota del davant amb delicadesa damunt la neu, tenia les orelletes inclinades cap endavant i uns ulls marrons perfectament arrodonits i increïblement dolços. Cap dels tres no es va moure. El rostre delicat de la cérvola es va decantar, com si els escodrinyés amb cordialitat; llavors, sense pressa, es va girar i es va allunyar, alçant les potes de la neu amb elegància i tornant-les a col·locar amb precisió, arrencant cruixits quasi inaudibles.”

No sé si els antics consideraven que veure un cérvol de llarga vida tenia alguna propietat oracular i, de considerar-ho, no sé quin seria el significat de la visió d’un cérvol ben a la vora. De la sobtada visió d’un cérvol als boscos de negres avets a la riba del llac de Sils, a l’Engadina, en queda aquesta fotografia, que vaig fer el 5 d’agost de l’any 2008, i el record d’un silenci dolcíssim tancat al meu cap. No hi havia neu.