dissabte, 11 d’agost del 2012

Les cartes d’amor de Pessoa

Pobre Pessoa! Resulta que acaben de publicar les seves “ridícules” cartes d’amor amb la seva única enamorada, de bell nom, Ofèlia. No hi ha, sembla, el nom d’Ofèlia als seus poemes. Hi ha sí, Cloes i Lídies, els mateixos noms poètics que Horaci utilitzava per anomenar les dones (o la dona) de la seva vida. I és que el món és ple de poetes (i d’homes) que deuen ser incapaços de mantenir lligams d’amor, és a dir de donar més que de rebre, amb una dona. Trista vida, quan només queda la literatura. Pessoa prou se’n lamentava en aquell poema escrit sota l’heterònim Álvaro de Campos, i datat el 21 d’octubre de 1935, que porta el títol “Totes les cartes d’amor són ridícules”.

Todas as cartas de amor são ridículas.
Não seriam cartas de amor se não fossem
ridículas.

Também escrevi em meu tempo cartas de amor,
como as outras,
ridículas.

As cartas de amor, se há amor,
têm de ser
ridículas.

Mas, afinal,
só as criaturas que nunca escreveram
cartas de amor
é que são
ridículas.

Quem me dera no tempo em que escrevia
sem dar por isso
cartas de amor
ridículas.

A verdade é que hoje
as minhas memórias
dessas cartas de amor
é que são
ridículas.

(Todas as palavras esdrúxulas,
como os sentimentos esdrúxulos,
são naturalmente
ridículas.) 

El 4 d’agost vaig fer la fotografia del post d'avui, a Sant Feliu de Guíxols.

11 comentaris:

  1. Jo en guardo algunes, de cartes d'amor, que poden semblar ridícules, tant com les que jo mateixa he escrit. Però beneït amor que les va dictar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo les conservo quasi totes, Teresa. I les rellegeixo. T'acabo de respondre al comentari següent.

      Elimina
  2. Al 1988 va aparèixer un recull -no sé si el mateix que ara, o més incomplet- de Cartas de amor a Ofelia en ediciones B, feta per l'Ángel Crespo. Com que sóc un addicte a Pessoa las vaig llegir amb devoció. Els noms que utilitza per a l'Ofèlia i per a sí mateix, més que ridículs, tenen la coentor pròpia de la intimitat. La resta, no m'ho va semblar, la veritat. Almenys no ho recorde així. Tot el contrari que les paraules esdrúixoles… ho diu Pessoa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No he pas llegit les cartes d'amor de Pessoa, Lapsus calami. Vaig llegir aquesta notícia http://cultura.elpais.com/cultura/2012/07/16/actualidad/1342473183_516250.html/
      i em vaig imaginar un Pessoa queixós del fet que les seves cartes d'amor fossin a l'abast de tothom, després d'haver escrit el poema que he copiat. Una mica com en els teus apòcrifs. I em va sortir aquest post. Més que per Pessoa, jo sento addicció per les cartes d'amor i no em semblen gens ridícules, Déu nos en guard! Com dius, tu, Teresa, "beneït amor que les va dictar"!
      Deixem per a un altre dia les paraules esdrúixoles.

      Elimina
    2. Un amic del facebook ha deixat aquest comentari al meu post, en realitat al teu comentari: "...tenen la coentor pròpia de la intimitat. Només aquesta frase, ja et fa rumiar amb els ulls desemfocats. Que maco ..."

      Elimina
    3. Moltes gràcies a tots dos, sou molt amables. Per cert, li he demanat al Fernando ens faça cinc cèntims d'aquesta cosa que podríem anomenar els sentiments accentuals o els accents sentimentals, tot i que la segona opció sembla més tòpica. Així que em conteste ho penjaré al bloc. Estic intrigat, la veritat.

      Elimina
    4. Jo també, espero amb frisança quines teories ens explica.

      Elimina
  3. Algunes les he estripades. Altres, perdudes. Tenen un punt d'autocontenció que només ens fibla quan les mirem fixament. L'amor...sempre ridícul, a ulls dels altres, sempre sublim :o)

    ResponElimina
    Respostes
    1. I de desinhibició també, no et sembla, cantireta? Fet i fet, estratègies de seducció.

      Elimina
  4. Al fons de la calaixera
    s'amaga, fina, una carta
    d'amor. La vida s'atura
    en un llarg moment de gràcia
    i, al cor de l'hivern, sentim
    un nou titil·leig de campanes.

    Jordi Pàmies

    Vaig creuar tres centenars amb la Gemma, l'any del servei militar, lluny, a Tenerife.
    Quan vaig marxar portaven uns mesos sortint.
    Quan vaig tornar ja era ben convençut de que era la dona de la meva vida.
    I fins avui.
    No hem tingut necessitat de rellegir-les.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Teniu una bona col·lecció de cartes, Ignasi! És una prova per a l'amor la distància. I el carteig acaba d'enamorar o desenamora del tot. Sembla que en Jordi Pàmies sí que rellegeix les fines cartes d'amor de la calaixera...

      Elimina