Sobre Maria Àngels Anglada

Si hi ha una escriptora catalana lligada al món clàssic, aquesta és sens dubte Maria Àngels Anglada. Poeta, novel·lista i assagista, la seva veu es va fer sentir contra tota mena d’injustícies, les comeses vers les persones o vers la terra. Profundament compromesa amb el país, amb la llengua, amb els clàssics, amb la vida, Anglada compta amb un centre d’estudi a la Universitat de Girona, que tinc la sort de dirigir des de la seva creació, l’any 2004. Aquests són els treballs que he publicat sobre Anglada. Per continuar tallant les heures de l’oblit, amb tisores de mots.

“La claror ordenada dels mots d’Espriu, segons Maria Àngels Anglada (La gènesi d’un poema)”, Ítaca. Quaderns de cultura clàssica, 33 (2017), pp. 157-169.

“Les Closes i Climent: Anglada homenatja Fages”, dins Pradilla Cardona, Miquel Àngel (a cura de) (2016). Miscel·lània d’Homenatge a Joan Martí i Castell, volum II. Tarragona: Publicacions URV, pp. 235-240. 

“Sentir i conèixer la poesia angladiana”, Encesa literària, 2 (2016), pp. 65-70.

“Josep Sebastià Pons, Maria Àngels Anglada i Josep Pla, una trobada literària”, Cahier des Amis du Vieil Ille 199(2012), pp. 70-84.

“Compartir una sensibilitat: Virgili i Maria Àngels Anglada”, dins J. Pujol-M. Talavera (edd.), Clàssics en Maria Àngels Anglada i Maria-Mercè Marçal, Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 2011, pp. 33-50. 

“La daurada parmèlia broda el mur: Maria Àngels Anglada i Camillo Sbarbaro” Reduccions 97 (2010), pp. 102-114.

“Maria Àngels Anglada i l'Institut d'Estudis Catalans”, El Butlletí de l'IEC, 131, maig 2009.

“Maria Àngels Anglada i Vilamacolum: una qüestió de fidelitats”, dins Personatges Il·lustres de l'Alt Empordà, a IAS, Esplugues de Llobregat 2009, p. 214.

“Anglada contra la injustícia”, Avui Suplement Cultura, 17 de gener de 2008, pp. 8-9.

“Estudi preliminar” a M. Àngels Anglada, Quadern d’Aram, Edicions 62, Barcelona 2008, pp. 7-34. 

“Maria Àngels Anglada, poeta”, Butlletí Amics de la Unesco de Girona XLIV Hivern-Primavera 2007, p. 3.

“Paisatges literaris a l’obra assagística de M. Àngels Anglada”, dins II Premi de Narrativa M. Àngels Anglada, Institut Ramon Muntaner, Figueres 2005, pp 48-65. 

“Càtedra M. Àngels Anglada”, Auriga 42 (2005), pp. 10-11.

“M. Àngels Anglada, paradís amb poeta”, Revista de Girona, 199 (2000), p. 57.

Líquens

... la dorata parmelia il muro incrosta.

Camillo Sbarbaro

El preciós post d’ahir del blog Amics arbres·Arbres amics sobre els líquens em va suggerir aquest post d’avui.

Camillo Sbarbaro va ser un poeta, hel·lenista i botànic italià expert en líquens. Va catalogar-ne 127 noves espècies, de les quals una vintena porten el seu nom. Sbarbaro va néixer a Santa Margherita Ligure l’any 1888 i va morir a Spotorno, sempre la Ligúria, l'any 1967.

L’escriptora catalana Maria Àngels Anglada el va fer protagonista d’un dels seus contes, justament del que dóna nom al recull La daurada parmèlia i altres contes, publicat per primera vegada l’any 1991. El conte va seguit d’una traducció de la mateixa Anglada d’una prosa de Sbarbaro titulada “Líquens”, que forma part del seu recull Trucioli, publicat a Firenze l’any 1920.

Vet aquí un petit fragment de la bellíssima prosa de Sbarbaro, en la traducció d’Anglada: “El liquen prospera des de les contrades dels núvols fins als esculls esquitxats pel mar. Escala les vetes on cap més vegetal no s’enfila. No el descoratja el desert; no el desallotja la glacera, ni els tròpics o el cercle polar. Desafia el buit de l’espluga i s’arrisca al cràter del volcà. Només tem el veïnatge de l’home. Per aquesta misantropia seva, la ciutat és l’única barrera que l’atura.”

A Romanyà, les pedres i els arbres d’El Senyal Vell són plens de líquens, com el de la fotografia, il·luminat pel darrer raig de sol del 5 de maig de 2009.