Maniquins

Gay Talese defineix la ciutat de New York com “la ciutat de coses inadvertides”. Entre aquestes coses descriu així els maniquins dels aparadors de les botigues, de nit, “como centinelas forman fila a lo largo de la Quinta Avenida: maniquíes que escrutan la calle silenciosa con sus cabezas ladeadas, sus puntiagudos pies y sus largos dedos de goma, que esperan cigarrillos que nunca llegarán”. Potser es fixa en els maniquins perquè és fill d’un sastre. I potser perquè jo també sóc filla d’un sastre, també m’encanto mirant i fotografiant aparadors i maniquins, sobretot quan passejo per la Cinquena o per Madison. Vet aquí que Talese considera les maniquins de Lord & Taylor “sabias y curtidas. En Saks son recatadas y maduras, mientras que en Bergdorf’s irradian una elegancia intemporal y una muda riqueza.”

Vaig fotografiar les dues maniquins amb vestits de nit blancs de Lord & Taylor per Nadal de l’any 2008 i la maniquí amb vestit d’estampat de lleopard de Bergdorf’s l’agost de 2009. Jutgeu vosaltres mateixos.

La grip

Llegia l’altre dia Retratos y encuentros de Gay Talese. El magnífic capítol que dedica a Frank Sinatra es titula així “Frank Sinatra está resfriado”. S’hi pot llegir aquesta frase “Sinatra con gripe es Picasso sin pintura, Ferrari sin combustible..., sólo que peor.” Tot plegat em va fer recordar la primera frase del Quadern gris de Josep Pla, “Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat”. 

Pla havia començat a escriure aquest dietari literari el dia 8 de març de l’any 1918, però sembla que el va refer per publicar l’any 1966. L’article de Talese, ara capítol del llibre, va ser publicat l’any 1966 a la revista Esquire. 

Vaig fotografiar aquesta acumulació de cotxes Ferrari en ple centre d’una ciutat que plaïa a Josep Pla: Florència. Avui fa just quatre anys. Vés quines efemèrides permeten fer les fotografies digitals. 

Judt i Talese

Faltaven encara 10 minuts perquè sortís el tren. Al costat de l’estació hi ha una llibreria. Així és que vaig entrar-hi amb alguna intenció concreta, però tampoc gaire. Pocs minuts després, com que no hi havia cua a la caixa, vaig sortir-ne amb Judt i Talese sota el braç. No negaré pas que, en el fons, formaven part de la intenció. El que em va fer decidir ràpidament, però, va ser la necessitat imperiosa de llegir els capítols que cadascun d’ells dedica a New York. Dreta a l’andana, no sé llegir. Però, asseguda al vagó, em vaig llençar amb frisança a la lectura. I el viatge de Barcelona a Girona es va convertir en una agradabilíssima i nostàlgica passejada per New York, “la ciutat del món” de Tony Judt i “la ciutat de coses inadvertides” de Gay Talese. Just el que necessitava.  

A la fotografia, la posta de sol des d’una de les dues finestres que més m’estimo de Manhattan.