Tot de cop, la meva mare

Tot de cop, sense motiu aparent, penso en la meva mare. M’ha passat, aquest vespre. Es fa present més sovint, amb aquestes llambregades, quan s’acosta el 6 de gener. Farà vuit anys dissabte, el dia de Reis, que va morir.

Lectora infinita, crítica lúcida, va escriure poemes al llarg de tota la vida. Els guardava en un calaix. Per això, quan el seu net i jo els vam recollir en un petit volum, el vam titular Al calaix. Li vam oferir, per sorpresa, una edició de 10 exemplars. Els va anar regalant a familiars i amics, escollits. El que es va quedar per a ella el va tocar, mirar i llegir molt sovint. Li va agradar de tenir els seus poemes ben nets i endreçats en aquella edició delicada que el seu net va crear.

Les darreres imatges en vida, dolces imatges, que tinc d’aquell dia 6 de gener de l’any 2010: jo li llegia els seus poemes, ella els anava dient de memòria, rere la mascareta. Fins que la seva mà em va dir prou, amb aquell gest tan seu.

Em va voler passar la seva força. Com li ho agraeixo. I que m’acompanyi.

Renéixer un any més

Aquesta senyoreta tan concentrada en la lectura, amb barret de sol i vestit de llunes, tenia 17 mesos quan la seva mare li va fer aquesta fotografia, al jardí de la infantesa. 

De fet, l’Angelina volia retratar la Mariàngela asseguda al seu sillonet de vímet, ben posat sota del perer, al costat dels rosers Rosalinda i davant de l’arbust de xeringuilla que creixia arran de paret. 

Però la Mariàngela tenia feina, ara llegir un llibre, ara ajupir-se a collir cucs, ara trencar fulles de xeringuilla per jugar a carnisseries, ara traslladar el sillonet. Així és que la sèrie de fotografies d’aquell dia és com la seqüència d’un film. 

Torna a arribar el 3 d’abril i la Mariàngela fa anys. La paret del jardí és la mateixa. El perer i la xeringuilla van acabar el seu camí. Sobreviu encara un roser de la Rosalinda. I la meva mare viu en mi. 

Gràcies per la vostra companyia, amics!

L'endemà de Sant Jordi

Hi era la Colometa-Sílvia Bel que va tancar la lectura de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda al costat del jardí que porta el nom de l’autora, a l’Institut d’Estudis Catalans. La plaça ha fet 50 anys aquest any i ahir en feia 13 de la mort de Maria Àngels Anglada. Totes dues, Rodoreda i Anglada, unides pel Jardí Mercè Rodoreda, passejat i llegit ahir, durant tot el dia. 

Amarada de coloms i de flors rodoredianes, recordava al tren al vespre que, al matí, un senyor es va dirigir a la Rosa Franquesa i li va dir “Aquella senyora és la filla de Mercè Rodoreda, oi?” I m’assenyalava a mi. I vaig pensar en la meva mare al cementiri de Llagostera i jo a Barcelona llegint La plaça del Diamant. 

Aquesta crònica d’urgència només és per donar-vos les gràcies a tots, tots, els que vau fer possible un dia com el d’ahir, a l’Institut d’Estudis Catalans. Ben de cor us ho agraeixo.

Vaig fer la fotografia que il·lustra el post d’avui el mes d’abril de l’any passat. Són les nimfees de l’estany del jardí de l’Institut. Ahir no vaig fer ni una sola fotografia.

Festa grossa a can Vilallonga

Amics,

Avui fa 21900 dies que aquest cos meu es passeja per aquest món. Bé, de fet, si pensem que aquest any és de traspàs, hauré d’afegir 15 dies més al còmput anterior. De manera que avui fa 21915 dies que els meus ulls es van obrir per primera vegada. Ja ho deveu haver endevinat o comptat. Tots aquests giravolts són per dir que avui faig 60 anys. Dit. Així. Aviat és dit, i escrit. I de seguida són passats. Sí, sí. Com un buf. I és un goig, vés per on. Una vegada has acceptat, això sí, que hauràs de posar un sis a davant. Primer m’hi vaig rebel·lar, no us enganyaré pas. Després se’m va fer la llum, un any més, com cada any. “Has arribat fins aquí!”, vaig dir al meu tu rebel. I el tu va repetir: 

“si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
¿per què aclucà’ls cercant un altre com?
¡Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!”

I el tu, ja apprivoisé, va decidir que quina sort de poder fer 60 anys amb la vostra companyia. I després, com Catul, va voler esbullar-ne el compte. No fos cas.

Valete.

La il·lustració d’avui forma part de la història de la meva vida en còmic que, l’any 1993, el meu cosí va dibuixar per a nosaltres.

Àngels

Quan la meva mare em portava a dormir, de petita, em recitava cada vespre aquestes paraules: “En aquest llit em sóc ficat, set àngels hi sóc trobat tres als peus i quatre al cap, la Verge Maria al meu costat, sant Josep per companyó, bona nit que Déu nos dó”. A mi no m’agradava anar a dormir, em semblava que perdia el temps. Mai no en tenia prou per jugar! Un dia devia estar entestada a jugar i a no dormir, perquè li vaig contestar ben empipada: “Jo no en veig cap d’àngel!”. 

Avui és la Mare de Déu dels Àngels. Volia escriure d’àngels i m’he mirat la meva bibliografia angèlica, que prové de llocs diversíssims. Al final he acabat escrivint empesa pel record i no pas pels llibres.

Tanmateix, il·lustra aquest post la portada d’un dels llibres de la meva biblioteca angèlica, el dels àngels d’Andy Warhol, que vaig portar de New York.

L’arròs a la cassola

Sempre procuro fer-lo a la mateixa cassola, la petita de la bateria de cuina d’acer inoxidable que em va regalar la meva àvia, a instàncies de la meva mare, quan tenia disset o divuit anys (la família em va començar a preparar l’aixovar molt aviat). La cassola viu amb mi, des que em vaig casar, arreu on he viscut. 

Els ingredients que poso a l’arròs sempre són els mateixos: ceba, tomàquet, all, costelló de tocino, pollastre amb menuts, sèpia, gambes, brou de peix, arròs, sal i oli. La recepta és la que em va ensenyar la meva mare. Però, ai, l’arròs mai no em surt de la mateixa manera, ni té el mateix gust. És clar que els ingredients poden ser de qualitat o de maduresa diversa, i que el temps de cocció i de manipulació no és mai exacte. 

Amb tot, sempre he tingut el convenciment que el que més influeix en aquesta diferència de gustos prové, sobretot, de la casa on faig l’arròs. A la casa de Romanyà, per exemple, sempre tenia el mateix gust, ben diferent del que tenia al pis de Santa Cristina. 

Amb l’arròs a la cassola em penso que passa, més o menys, com amb l’escriure.

A la fotografia, madame cassola, sense arròs, a la cuina de Girona, diumenge passat.

Les dues cadires

Totes dues són blanques. Totes dues tenen el seient rodó. Totes dues són cadires de braços. Totes dues són de formes arrodonides. Totes dues són de jardí. Totes dues són singulars. Una és de ferro, l’altra és d’alumini. Una va venir de Ginebra, tot fent estada a Romanyà. L’altra sempre ha estat a Llagostera. Les seves mestresses ja no hi són. Les dues cadires es miren, conviuen, reposen, en el jardí clos. 

Vaig fer la fotografia de les dues cadires el 4 de juny passat. 

La rosa de l’Emily a Park Avenue

Era el dia abans de Sant Jordi, quan vaig fotografiar aquestes roses plantades enmig de Park Avenue, a New York. Pensava en les roses que lluirien l’endemà a les mans de la gent, al meu país. I pensava també en la rosa de l’Emily Dickinson, aquella poeta nord-americana que agradava tant a la meva mare. 

Vet aquí el poema i les roses d’acer inoxidable, fibra de vidre, pintura nàutica i llautó, de l’artista newyorker Will Ryman, que han alegrat Park Avenue de gener a maig de 2011, ara que a Girona és temps de flors i els jardins són curulls de roses.

A sepal, petal, and a thorn

Upon a common summer’s morn—

A flask of Dew—A Bee or two—

A Breeze—a caper in the trees—

And I’m a Rose! 

Retorn

Torno a sentir-te, ventijol,

no sé d’on vens ni on vas,

sols sé que ets un preludi.

Quan m’acaricies la cara,

sou vós, pare, sou vós, mare?

Potser ets un batec d’ales?

Sento una pau que m’agrada.

El vent...

El mes de gener de l’any 2005, la meva mare va escriure aquest poema. Tenia 86 anys. El títol del post és el títol que la meva mare va posar al poema.

La llata

Després de passar la setmana amb Homer i amb Virgili, avui rosteixo una llata. No sé si el desig em ve de llegir els àpats dels herois viatgers i endrapaires o de necessitar una activitat menys abstracte i més d’aquest món. La recepta em ve de la meva mare. De fet, vaig rostir la llata ahir a la tarda, el dia abans, com feia sempre ella. “El mateix dia que l’hem de servir i menjar, la tallo i la passo per la cassola, ja tallada, és molt més bona feta del dia abans”, sempre em deia. Hi ha moments de la vida quotidiana que em porten, sortosament i sense transcendències, a recordar més intensament la meva mare. Espero poder fugir, com Ulisses, del perill dels lotòfags, menjadors de la flor de l’oblit. Sé positivament que la peça que he rostit no pertanyia a cap de les vaques d’Hèlios. Degustarem la llata com si ens trobessim en el banquet del rei dels feacis i mirarem de trobar un aede que ens delecti amb les seves poesies i les seves aventures. 

A la fotografia, la llata quan encara feia xup-xup a la cassola.

Ales d’àngel

La meva mare es deia Angelina. La meva àvia, i padrina, es deia Angelina. Quan jo vaig néixer, em van posar Maria Àngela. Angelina no, que ja n’hi ha dues, va dir la meva mare. Passats els anys, vaig fondre en l’escriptura els dos noms en un de sol: Mariàngela, com m’havien dit sempre. Ahir era el dia del nostre sant, la Mare de Déu dels Àngels. I, al meu costat, hi havia dos àngels i dues àngeles.

El primer dia de classe de grec a l’Institut Jaume Vicens Vives de Girona, quan encara era l’Institut de Girona, l’únic de la ciutat, al capdamunt del carrer de la Força, el senyor Golobardes, el professor, ens va preguntar el nom a tots i cadascun dels estudiants de cinquè curs de l’antic batxillerat de Lletres. Ens volia fer veure que la major part dels nostres noms venia del grec. Sempre més he recordat, amb un cert orgull, el que em va dir: senyoreta Vilallonga, vostè és una missatgera dels déus.

Vaig fer la fotografia de l’àngela de la Betshesda Fountain de Central Park, a New York, el mes d’agost de 2009.

Buidor

Hi ha esdeveniments en la vida de cadascú que deixen una petja profunda. A vegades es fa difícil de treure el peu d'aquella petjada i continuar caminant en la superfície.

Aquest bloc ha emmudit després de la mort de la meva mare. Cap qüestió no em semblava prou digna de substituir el text que precedeix aquest. La meva mare no havia deixat un buit insubstituïble, el món era buit. La mort i la vida tenen aquests misteris.

La meva mare

Àngela Vives, la meva mare, va néixer a Sant Celoni el 21 de novembre de 1919, va morir a Girona el dia 6 de gener de 2010 i és enterrada al cementiri de Llagostera, el nostre poble. El 21 de febrer de 2009 els meus pares havien celebrat 60 anys de matrimoni.

Va estimar molt.

Potser per això el destí va fer que la lectura del dia 8 de gener de la missa del seu enterrament fos la primera epístola de Sant Joan, 4, 7-11.

"Estimats, estimeu-vos mútuament, perquè l'amor ve de Déu, i tot aquell qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor. L'amor de Déu envers nosaltres s'ha manifestat en això: que Déu ha enviat el seu Fill unigènit al món a fi que visquem per ell. En això consisteix l'amor: no som nosaltres qui hem estimat Déu, sinó que és ell qui ha estat el primer d'estimar-nos i ha enviat el seu Fill com a propiciació pels nostres pecats. Estimats, si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres hem d'estimar-nos mútuament."

Gràcies, amics, per donar-nos tant d'afecte i tanta calidesa en aquestes hores de dolor.

Àngela Vives

Avui, Àngela Vives, la meva mare, compleix noranta anys. Els viu amb lucidesa. Els vivim, tots, amb una gran joia. I ens sentim privilegiats de poder gaudir de les seves converses agudes, dels seus consells encertats. Com sempre. I que per molts anys més!

L’any 2005, el seu nét i jo vam reunir en una edició privada totes les poesies que la meva mare ha anat escrivint al llarg de la seva vida i que anava desant en un calaix. Per això vam donar al recull el títol Al calaix. La primera poesia conservada data de 1937. A aquest text es refereix en el poema que es va dedicar com a regal d’aniversari el dia que va complir vuitanta anys.

XLII

Aquella pequeña Ángela,

que nació hace ochenta años,

no ha perdido la ilusión

ni de amar ni ser amada.

Y recuerda con cariño

que ya de muy jovencita

dejó escrito en un papel:

“la única, la verdadera felicidad

es ser amado y amar”.

Y sigue a los ochenta

siendo aprendiz de poeta,

pero ella escribe y escribe...

y lo guarda en la carpeta.

Es para ella un tesoro,

como dice un poema,

“más preciado que el oro”.

Y canta y ríe y llora,

según la vida le lleva.

Y vive y ama la vida,

con todo lo que conlleva.

El dia del meu cinquè aniversari em va escriure un poema que sempre m’acompanya. Sobretot amb les dues estrofes finals hi he mantingut diverses emocions, relacions i controvèrsies amb el pas dels anys, segons si era nena, adolescent, jove...

N’ets blanca, rossa i rosada,

com jo havia somniat,

per tots ets molt estimada,

si... sembles un granet de blat.

Quan a dormir venim

el teu pare i jo

a les galtones et fem un petó

i al Jesuset demanem tots dos

força somnis dolços

per tu, mon tresor,

de follets i fades

i àngels barrejats,

i que els teus ullets

en aquesta vida

te’ls obri, filleta nostra,

força... força... força tard.

Les fotografies que acompanyen aquest post mostren el llibre de poemes de la meva mare i tres delicioses nines de roba de les que ens va fer, amb els seus enagos, les seves sabatetes, puntes i llaçades a l’esquena...

Feliciteu-la i feliciteu-nos, que avui compleix 90 anys!