Sobre Àurea de Sarrà

No sé si em va fascinar primer el seu nom, o que dansés a Eleusis representant Demèter, o que rebés una condecoració a Grècia al mateix temps que el poeta Kavafis, o que Clarà la dibuixés, com dibuixà Isadora Duncan. Sobre Àurea de Sarrà he publicat els treballs que apareixen a continuació (alguns es poden llegir a la xarxa), i n’he fet conferències, però a l’ordinador hi tinc molts escrits inèdits, encara. En aquest bloc de notes, també hi trobareu algunes entrades que li he dedicat.

“Àurea de Sarrà la dansarina del món clàssic”, L’escletxa, 1 (1996), pp. 19-20.

“Àurea de Sarrà, la dansarina apassionada i de vida apassionant”, Revista de Girona, 180 (1997), pp. 54-59. 

“Una nit de dansa a Sant Feliu de Guíxols”, El Carrilet, 90, Desembre 1997, pp. 28-29.

“La Domus Aurea d’Arenys d’Empordà”, Revista de Girona, 186 (1998), pp. 97-106.  

“Una carta inèdita de l’escultor Josep Clarà”, Revista de Girona, 193 (1999), pp. 43-45.   

“Retrato de Gómez Carrillo con amigos sobre un fondo griego”, dins Literatura iberoamericana y tradición clásica, J.V. Bañuls, J. Sánchez, J. Sanmartín (edd.),  Universitat Autònoma de Barcelona-Universitat de València 1999, pp. 465-471.

“Clarà i la dansa”, dins Josep Clarà i els anys de París 1900-1931, Fundació Caixa de Sabadell 2000, pp. 39-46.

“Àurea de Sarrà: una demèter catalana a la Grècia de 1926”, Assaig de Teatre, 66-67 (2008), pp. 30-61. 

“Àurea de Sarrà”, dins La fascinació per Grècia. Catàleg, Museu d'Art, Girona 2009, pp. 222-224.

“Àurea de Sarrà, una bailarina desconocida”, Alenarte Revista, núm. 69, febrero 2011.

Estelrich, els clàssics i els homes d'acció

A la posta de sol del 31 de juliol de l’any 1927 es va celebrar l’anomenat Ungiment de l’Arc de Berà, qualificat com una Festa popular d’una alta valor clàssica, davant del monument romà. La ballarina Àurea de Sarrà va interpretar la seva Demèter i Joan Estelrich va parlar de “La influència dels clàssics damunt els homes d’acció”. Ho va fer amb aquestes paraules: 

“Ciutadans.

El temps no permet discursos. Procuraré ésser breu, breu com un glavi romà.

Fa prop de divuit segles que aquest arc contempla, estàtic, el pas de les generacions. Mola elegant i grandiosa, de majestat fascinant sobre aquesta ampla marina, és un triomf, una esplèndida victòria sobre la massa.

Mentre els homes sentiran la Humanitat i els ulls no es desavesaran de la grandesa estètica, vindran les gents a admirar-te. En aquesta tarda lluminosa i daurada, ínclita hora vespral sobre la pedra gloriosament impertorbable, venim nosaltres a rebre la teva unció eterna, sota la seva ombra augusta, d’una eloqüència sense mots ni fites. En aquesta hora que l’Arc abandona la seva austeritat republicana del ple dia, per a vestir-se, imperial i sumptuós, amb l’or i la púrpura del capvespre, nosaltres hem vingut, per uns instants, a submergir la nostra ànima en l’ànima sempre vivent del gran poble antic que ens el deixà com un vestigi perdurable indestructible. Ell simbolitza per a nosaltres la realitat, insigne i fecunda de la idea llatina.

Sens dubte, els organitzadors d’aquesta festa, han tingut present, en convidar-nos, la nostra significació com a defensors de l’educació clàssica i de la tradició grecollatina. Per això venim i podem dir com l’eminent Coolidge, campió de la cultura clàssica: Venim avui aquí a defensar algunes de les grans realitats de la vida. Venim per a continuar assegurant el progrés en l’esdevenidor, fent que s’estengui més la coneixença del progrés en el passat. Venim per a proclamar la nostra fidelitat a l’ideal que ha plasmat la civilització predominant en el món. Venim perquè creiem que el pensament és el rector de les coses. Venim perquè comprenem que l’única via cap a la llibertat passa per la coneixença de la veritat. La nostra cultura liberal ens ve de Grècia i Roma. L’educació s’hi fonamenta.”

Ho vaig explicar en aquest treball: “Àurea de Sarrà: una demèter catalana a la Grècia de 1926”, Assaig de Teatre, 66-67 (2008), pàgines 30-61.

Mirar-se el melic

Temps era temps, el déu Zeus, pare dels déus i dels homes, va enviar dues àligues en direccions oposades tot dient que el lloc on s’ajuntessin seria el melic del món. Les dues àligues es van trobar a Delfos, a Grècia, de manera que aquell lloc va esdevenir el centre del món dels antics o el que és el mateix el melic del món, òmfalos en grec. 

El món és ple de persones que es miren el melic, vull dir que estan permanentment ocupades amb elles mateixes, pensant-se que són tota la humanitat, que ve a ser el mateix. D’altres persones, en canvi, s’ocupen del món exterior perquè han fet que del seu melic en depenguin altres melics amb la qual cosa no tenen gaire temps de contemplar-se el seu. 

En Gat m’ensenyava el melic, quan el fotografiava, a començaments de juny, al jardí de Llagostera.

Oliva mariàngela et alii

Diumenge passat parlava de la nostàlgia i, circumstancialment, com que és temps de cireres, apareixien les cireres al post. Aquest vespre, a l’Institut d’Estudis Catalans, presentem un llibre preciós Ta zôia. L’espai a Grècia II: els animals i l’espai. Una cosa em porta a l’altra, nexus rerum, com sempre. De manera que m’he dedicat a recollir noms de varietats de fruites que contenen parts d’un cos animal, racional o no, un exercici que fa temps que volia encetar i havia promès en un altre dels meus posts. Vet aquí una mostra:

Avellana culplana.

Cirera de cor de cabrit, cirera de cor de colom, cirera de cul de madrina. 

Figa de cameta, figa de coll de dama (amb les seves variants de coll de beata o coll de frare), figa cul de ruc, figa de geniva de mort, figa del peçonet, figa pèl de bou, figa de pit de reina, figa de porc, figa de rei, figa sang de rossí, figa de la senyora, figa d’ull de perdiu, figa de bec de perdiu, figa vacal (o bocal).

Meló de carn, meló de pell de granota, meló de cristià, meló de la mala cara, meló eriçó.

Oliva de cap de gat, oliva morruda, oliva del coll llarg, oliva cornicabra, oliva culinegra. I us sorprendreu, com jo, hi ha una oliva mariàngela i una oliva villalonga!

Pera cuixeta, pera de bon cristià, pera de cor de roure, pera de cuixa (amb les seves variants de cuixa de dona o de monja), pera de cul d’ou, pera de la cama curta, pera de la guineu, pera de la reina, pera del collet, pera escanya-cans, pera formigal (o formiguera), pera lloca, pera mosca (o mosqueta), pera xinxosa (o formiguera).

Poma de cabell d’àngel, poma de capoll llarg, poma de cor d’aigua, poma de carall daurat, poma de cul de matxo, poma de la senyora, poma de morro de llebre, poma de morro de vedell, poma de sang de bou, poma de sang de llebre.

Raïm de botó de gall, raïm boval, raïm de cor d’àngel, raïm cua-tendra, raïm d’esperó de gall, raïm de mamella de vaca, raïm picapoll, raïm senyal de gall, raïm ull de llebre.

Oi que és una meravella? I tot gràcies al Diccionari Alcover-Moll!

Pregària a l’Acròpolis

La Pregària a l’Acròpolis és, en el seu origen, un dels capítols dels Records d’infantesa i joventut que Ernest Renan va publicar l’any 1883, en el qual evoca el viatge que va fer a Grècia l’any 1865. “El món només serà salvat si retorna a tu, si repudia els seus lligams bàrbars” li diu Renan a la dea de l’acròpolis. He traduït el primer i el darrer paràgraf de l’obra, ara que Grècia ha de lluitar contra l’ofec.

“Oh noblesa! Oh bellesa simple i vertadera! el teu culte, deessa, significa raó i saviesa, el teu temple és una lliçó eterna de consciència i de sinceritat, jo arribo tard al llindar dels teus misteris; aporto al teu altar molts remordiments. Per trobar-te, m’han calgut recerques infinites. La iniciació que conferies a l’atenenc naixent amb un somriure, jo l’he conquerida a força de reflexions, al preu de llargs esforços. 

[...]

Un immens riu d’oblit ens emmena vers una gorga sense nom. Oh Abisme, ets el Déu únic. Les llàgrimes de tots els pobles són vertaderes llàgrimes; els somnis de tots els savis contenen una part de veritat. Aquí baix no hi ha res més que símbol i somni. Els déus passen com els homes, no seria pas bo que fossin eterns. La fe que hem tingut no ha de ser mai una cadena. Estem en paus amb ella quan l’hem curosament embolicada amb el sudari de porpra on dormen els déus morts.”

La il·lustració de Serge de Solomko pertany a l’edició de París de l’any 1920.

Viatges pagats

Podem dir que Francesc Cambó és al darrere d’algunes grans obres de la literatura catalana de tots els temps: les Elegies de Bierville de Carles Riba i Entre l’Equador i els tròpics i La ruta blava de Josep Maria de Sagarra. No només de mecenes viu l’escriptor, ja es veu clar, però que l’any 1937 Francesc Cambó donés dos mil francs a Josep Maria de Sagarra, com a regal de casament, va servir perquè l’escriptor i la seva esposa, Mercè Devesa, viatgessin durant set mesos per Tahití i la Polinèsia. L’any 1927, Cambó ja havia pagat un viatge d’una altra parella, Carles Riba i Clementina Arderiu. D’aquell viatge Riba en servà notes i en sortiren les elegies que escriví a Bierville, en l’exili de la guerra, en una síntesi acurada del viatge i de l’exili, del patiment per la terra i de la superació a través de l’escriptura. La literatura catalana deu a Cambó que Grècia i la Polinèsia formin part de l’imaginari literari. Llàstima que no hi hagi encara cap institució relacionada amb aquests dos autors a l’associació Espais Escrits. Tindríem un punt més al Mapa Literari Català 2.0, al Pacífic encara no n’hi ha cap!

Vaig fotografiar l’alta mar blava des de l’illa de Moorea, a la Polinèsia francesa, ja fa uns anys. 

Diari del Líban (IX)

Baalbek es fa esperar. Abans, visitarem les ruïnes de la ciutat d’Aanjar. Si hi ha una ciutat de vida efímera, aquesta és Aanjar. Un califa de la dinastia dels Omeia la va fer construir a començaments del segle VIII i va ser destruïda menys de cinquanta anys després, l’any 744. La ciutat ocupa un gran quadrat travessat pel cardo i el decumanus. Resta dempeus un dels grups de quatre columnes del tetràstil, que es pot veure en les fotografies. En vaig fer tantes, que no sabia quines triar.

Ens desfem, sota un sol implacable. Si aquesta ciutat fos a Itàlia, o a Grècia, no s’hi cabria, de tants turistes. A Aanjar, la solitud i el silenci només es trenquen pel batre d’ales de les cigales, en ple mes d’agost. Encara tenim esma de passejar-nos per les termes, el palau del califa, les innombrables restes de botigues al llarg del carrer. Recordo Pompeia. Però no som a Itàlia. Allà, els edificis serien romans, a imatge i semblança dels grecs. Aquí tot es barreja. I m’agrada. Molt. Som a una desena de quilòmetres de la frontera amb Síria, ruta de Damasc. Però no és aquest el nostre destí.

Un temple

No és a Grècia, no és a Itàlia, és al Líban, és el temple de Bacus que els romans van construir a Baalbek, a la vall de la Bekaa. No n’havia vist mai cap de tan espectacular. El vaig fotografiar la setmana passada, el dijous 19 d’agost, al migdia, a més de 40 graus de temperatura, des del temple de Júpiter, mentre pels altaveus sonava fort la pregària de l’imam, en ple ramadà.

Gràcies per haver mirat per les “Finestres”, de diversos anys i de diversos viatges. Abans de marxar les vaig programar.

Finestres (i XI)

L’Arc d’Hadrià, vist des de la finestra posterior d’un taxi grec, sobreviu al costat del Temple de Zeus d’altíssimes columnes esveltes i de semàfors, enmig del trafegós centre d’Atenes. Vaig aprofitar el camí de l’aeroport per fotografiar-lo. Els viatges de treball a vegades no donen per a gaire més.

El castell de Cetines

Ho demanava l’acadèmic Ramon d’Alòs-Moner i de Dou, l’any que ve farà cent anys: “Y un hom se feia l’ilusió de veure, potser en dia no llunyà, dintre la cel·la del Partenon, l’elogi del castell de Cetines fet per boca del rei Pere, posat en làpida catalana y grega, que recordés a la posteritat que aquelles bandes de catalans, com diu en Gregorovius, no eren pas tant barbres ni tant privades del sentiment de bellesa com se·ls ha acostumat a representar.”

Es farà realitat en poques setmanes. El document de 1380 del rei Pere III el Cerimoniós que conté el primer i famós elogi del Partenó “la pus richa joya qui al mont sia” s’està gravant en marbre en català, grec, anglès i castellà, i es posarà als peus dels Propileus, a l’Acròpolis d’Atenes. L’hel·lenista Eusebi Ayensa, actual director de l’Instituto Cervantes d’Atenes, és el promotor de la placa.

En aquelles conferències publicades l’any 1911, sota el títol Impressions d’un viatge a la Grecia, Ramon d’Alòs-Moner recordava la seva primera visita a l’Acròpolis acompanyat d’un emocionat Antoni Rubió i Lluch, el seu mestre i el descobridor de la frase reial, i deia: “Y la llengua catalana havia ressonat plena de vida, victoriosa, en els Propyleus, convertits en palau y el Parthenon havia sentit les pregaries a la Mare de Déu que en el pus bell catalanesc del món li dirigien els almugàvers.”

Potser serà el moment de promoure l’Itinerari literari “L’Atenes dels catalans” que va crear la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari de la Universitat de Girona.

Vaig fer la fotografia del rocam de l’Acròpolis el mes de febrer de 2008.

La llum de Grècia

Durant els anys setanta vaig ser una assídua lectora de les obres d’Henry Miller. Les dec tenir quasi totes. Amb el pas dels anys, només he freqüentat sovint una de les seves obres primeres The colossus of Maroussi, que tinc en versió castellana ben subratllada. En vaig arribar a escriure un paper d’aquells que van acabar tancats en un calaix sense veure mai la llum.

Miller va escriure aquesta obra l’any 1941, després d’haver visitat Grècia, convidat pel seu amic l’escriptor, Lawrence Durrell, que vivia a Corfú amb la seva família. A Grècia es va fer amic del poeta Georgios Katsimbalis, la figura central, el colós, que Miller descriu així: “Tenia la corpulència d’un toro, la tenacitat d’un voltor, l’agilitat d’un guepard, la tendresa d’un xai, i la timidesa d’un colom.”

El viatge a Grècia li va deixar una empremta forta. Fa la sensació que l’objecte de l’erotisme de Miller deixa de ser la dona i passa a ser la terra grega. Tan intensa és la comunió de Miller amb el paisatge, la gent, la història, la mitologia, l’art, la llum: “Ha parat de ploure, s’han trencat els núvols; la volta celeste s’obre com un vano i el blau es descompon en aquesta darrera llum violeta que fa que tot allò grec sembli sagrat, natural i familiar. A Grècia es té el desig de banyar-se en el cel, de treure’s la roba, córrer i d’un salt llançar-se al blau. Es té el desig de flotar a l’aire com un àngel o d’estirar-se rígid a l’herba i gaudir d’un èxtasi catalèptic. Aquí, pedra i cel s’uneixen en matrimoni. Aquí, hi ha l’aurora eterna del despertar de l’ésser humà.”

Vam fotografiar aquestes lluminoses pedres de l’Erectèon, a l’Acròpolis d’Atenes, l’any 1975.

La cançó

Al facebook acabes tenint amics d’arreu. Un amic grec va penjar al seu mur un enllaç del youtube. Vaig seguir-lo. Oh, sorpresa! Era la cançó que em va captivar l’any 1975, en el meu primer viatge a Grècia, O kaimós. La vaig escoltar, en viu i en directe, un vespre de juny als jardins del Zappeion, a Atenes. I me’n vaig enamorar. L’endemà vam anar a una botiga de discs, perquè la volia tenir. El problema era que no sabia ni el títol, ni qui cantava aquella cançó. Però se m’havien fixat a la ment les notes de la peça i algunes paraules que anava repetint, to aima pio pikró... a manera de tornada. Així és que em vaig posar a cantar el poc que sabia d’aquella cançó que m’havia robat el cor. Vam tornar a casa amb el disc. El posava i ballava aquella melodia cada vegada que volia retornar a la Grècia idíl·lica del meu viatge de nuvis. O tempora, o mores!

Aquí us deixo “La tristesa” de Mikis Theodorakis.

Aquests propileus coronats de bastides els vaig fotografiar el mes de febrer de 2008.

La reina i la serp

Resulta que la reina Elizabeth I d’Anglaterra no tenia una rosa a la mà, sinó una serp eixerida i de cua cargolada, en el famós quadre anònim del segle XVI que la representa i que il·lustra aquest text. I sembla que el rostre de la reina és pintat damunt del retrat d’una altra dona, desconeguda.

És allò de l’aprofitament que ja es donava en el món grec. Fa anys, al museu de Corint vaig poder veure una filera de torsos masculins a l’espera d’un cap. Canviaven tan sovint els polítics que tenien a punt una col·lecció de cossos ja esculpits en marbre, als quals només calia afegir el cap amb els trets del nou governant. D’això se’n diu ser previsor, o estalviar esforços, o maximitzar mínims.

A Girona tenim un bon exemple de la mateixa actuació. Es veu que l’estàtua d’Àlvarez de Castro que senyoreja la nostra plaça francesa particular representa, en realitat, Palafox, l’heroi de Saragossa. L’escultura no va agradar als que l’havien encarregada, però el seu autor es va espavilar i la va vendre a Girona.

Algunes coses no són el que semblen.

Carles Riba a Micenes

Des que la casa de Schliemann a Micenes va ser transformada en un petit hotel-restaurant, l’any 1862, va ser el lloc triat per molts intel·lectuals i artistes, però també militars i presidents d’estats, que pelegrinaven a Micenes, a la cerca de les seves arrels. Porta l’emblemàtic nom de la que fou esposa de Menelau, Belle Hélène, germana de Clitemnestra i per tant cunyada d’Agamèmnon, causant de la guerra de Troia i de tots els mals que van caure damunt Micenes.

A la Belle Hélène hi ha un llibre de signatures que ja va iniciar el pare de l’actual propietari, el simpàtic Georgious. Amb aquest llibre es pot refer més d’un segle de la història de Micenes, aquella que explica el que ha representat per a la cultura occidental un nom tan lligat a Homer i als grans tràgics grecs. Georgious sap del tresor que té a casa seva i ha fet reproduccions fotogràfiques de moltes de les pàgines d’aquest llibre d’or, justament d'aquelles que contenen signatures i dedicatòries de noms destacats, i les té emmarcades i exposades a les parets del seu hotel. Des de Virginia Woolf a Lawrence Durrell, des de Goebbels a Rommel es poden veure les paraules d’elogi i d’emoció que l’estada a Micenes va suposar per a tots ells.

Hi ha també l’autògraf de Carles Riba de 1927, l’any del seu únic i intens viatge a Grècia. El té reproduït en un menjador interior, emmarcat en un quadre que el professor de la Universitat de Barcelona, Alexis Eudald Solà, li va portar l’any 1993, coincidint amb el centenari del naixement del poeta. En el quadre s’hi pot veure una fotografia de Carles Riba feta al Monestir de Montserrat el 1956, l’any de la Corona Poètica a la Verge de Montserrat, la inscripció Carles Riba i en grec Barcelona 1893-1959 poeta, traductor i hel·lenista català, a més de la fotografia de la dedicatòria amb la signatura de Riba a sota. Ens el va ensenyar orgullós. Em va donar records per a l’Eudald i l’encàrrec d’anunciar-li la seva propera visita a Barcelona. El dia que vaig donar-li els records va ser el darrer que vaig parlar amb l’Eudald. Els déus se’l van emportar massa aviat, com a molts herois grecs. D’això ja fa nou anys. I en fa cinquanta de la mort de Carles Riba.

Micenes i el mar

Micenes antiga, ciclòpia, circular. A Micenes la basarda, les veus fondes, el crim. A Micenes l’or, la pedra, les tombes. Micenes es confon amb el paisatge que l’envolta: turons de poca alçada, oliveredes, roquissars de pedra foscant. El cel també és fosc, quan arribem a Micenes. Em fa un salt el cor quan distingeixo la ciutadella piramidal quasi confosa enmig d’altres turons, després de planes i fruiters i vinyes arrenglerades. Abans de visitar el lloc arqueològic ens aturem a dinar en un d’aquells rònecs restaurants del carrer principal de la Micenes d’avui. Dues cases més amunt d’un altre restaurant situat a la que havia estat la casa del ric comerciant alemany Schliemann, convertit en arqueòleg per vocació i descobridor d’alguns dels llocs arqueològics més importants de la Grècia clàssica, entre els quals la mateixa ciutadella de Micenes.

Pugem pel camí empedrat cap a la porta dels lleons, per entrar a la ciutadella micènica. El sol s’ha enfosquit a Micenes aquest dia de setembre i les restes d’aquella antiga civilització, que ens porta el record viu de la guerra de Troia, esdevenen funestes com la seva història. Ens enfilem cap al punt més alt, el palau dels Àtrides, caminem en cercles per accedir al cimal. De cop em sorprèn un vell record amagat, perdut entre els tresors oblidats: des de dalt de la ciutadella es veu el mar. I refaig el camí enrere en la meva ment. Hi retrobo el record molt lluny, als anys immediatament posteriors al primer viatge. Després, el record del mar se’m va fondre. De seguida se’m presenta clar el moment en què va passar. En un d’aquells excursus que, per associació d’idees i d’imatges, faig sovint a classe, evocava la ciutadella de Micenes i el mar que es veu des del seu cim, com a Delfos. Em vaig aturar. Se’m va fer inversemblant. “No pot ser veritat que tant d’un lloc com de l’altre, a tanta distància de la costa i a tan poca alçada, es pugui veure el mar, ho he idealitzat amb el temps, és només des de Delfos que es veu”, em vaig dir. Així és que vaig esborrar el mar de la meva visió micènica i no en vaig parlar mai més, quan evocava a classe els murs del palau d’Agamèmnon, la dissortada sort d’Ifigènia, la fúria de Clitemnestra i el parricidi d’Electra, i se’m va fixar la imatge antiquíssima d’una Irene Papas-Electra fosca, vestida completament de negre, passejant el pes del seu crim, del seu dolor, del seu càstig, en un dia ventós i fosc com la mort, en una pel·lícula en blanc i negre que vaig veure de nena a la sala de cinema del Casino del meu poble, quan encara no sabia que els déus em convidarien a seure a la seva taula. Ara retrobava aquell mar al fons de l’horitzó, al fons de la meva pupil·la, i és que de veres sempre havia estat al fons del meu cor.