La biblioteca de Pessoa

Quins clàssics grecollatins tenia a la seva biblioteca particular Fernando Pessoa? Ara, fins i tot podem fullejar els llibres de l’escriptor portuguès, des de casa. La Casa Fernando Pessoa, amb seu a Lisboa, ha digitalitzat els llibres de l’escriptor. Són quasi tots els que formaven la biblioteca que Pessoa havia anat acumulant al llarg de la seva vida, des de 1898 fins a 1935, excepte els que encara són a mans de la família i els que són a la Biblioteca Nacional de Portugal. 
No hi he trobat Catul, ni Lucreci, ni tampoc l’Eneida de Virgili. Hi ha les Metamorfosis, les Heroides i els Amors d’Ovidi, les obres completes d’Horaci, les Geòrgiques de Virgili, tres edicions de l’Odissea d’Homer, dues de la Ilíada, les Odes de Píndar, les obres dels tres grans tràgics grecs Èsquil, Eurípides i Sòfocles, les tragèdies de Sèneca, el Satiricó de Petroni i L’ase d’or d’Apuleu. Sempre són edicions bilingües amb traduccions al francès o a l’anglès. Totes les edicions franceses pertanyen a la col·lecció “Les meilleurs auteurs classiques français et étrangers”. En alguns dels exemplars hi ha anotacions de Pessoa. Al volum de les Geòrgiques, per exemple, hi va escriure la data i el lloc d’adquisició “Durban High School February 1904”. En aquell moment, l’escriptor de molts noms tenia 16 anys i vivia a Sud-Àfrica. Havia nascut l’any 1888 i va morir l’any 1935, entre una data i l’altra “todos os dias são meus”, va deixar escrit.

El logo de la Casa Fernando Pessoa, que he conegut a través del bloc Mi Siglo, presideix el text d’avui.

Match Point

Ahir a la nit vaig tornar a veure Match Point, el film de Woody Allen. Sabia que la primera vegada que havia vist la pel·lícula era en un avió, però no recordava cap on viatjava. Vaig fer una cerca entre els meus papers: va ser el 20 de maig de 2006, en el vol (memorable vol!) de China Airlines entre Frankfurt i Taipei.

Tenia algunes anotacions sobre el film, per exemple que em van entusiasmar les àries d’òperes de la pel·lícula, encara que no n’hi hagués cap de Puccini. I havia anotat també la frase de Sòfocles que el protagonista diu quasi al final del film, més o menys això “no néixer és a vegades una gran sort”.

Reflexionar sobre l’atzar i sobre l’oportunitat de ser en el lloc oportú en el moment oportú o en el lloc equivocat en el moment equivocat no sé si és la millor companyia per un viatge en avió. Sigui com sigui, vaig contemplar fins al final aquella tragèdia moderna.

I ahir vaig passar de la pel·lícula a recordar aquell viatge. Qualsevol cosa serveix per despertar la memòria, encara que de vegades no podem controlar-la del tot: em pensava que l’escena final era una altra.

Un altre dia parlaré de Taiwan, ara que he trobat els papers de la memòria. A la fotografia, el cel de núvols sobre Taiwan des de l’avió, encara que sigui el de la ruta Hualien-Taipei, em sembla.