dissabte, 31 de gener del 2015

I això què és?

De tot fa anys, si ens hi volem fixar, és clar. Així és que em disposo a commemorar el sisè aniversari d’aquest bloc/g. 

Efectivament, va ser el 30 de gener de l’any 2009, un divendres, quan vaig escriure el meu primer post, molt breu, en aquesta finestra que porta el meu nom, presidida per un llac estimat, que vaig fotografiar un après-midi d’estiu suís. 

D’aleshores ençà, les estadístiques de la màquina em diuen que he publicat 730 posts i que aquest serà el número 731. Els dotze primers posts els vaig publicar sense il·lustració. Va ser en el post número 13, publicat el 13 d’abril, quan vaig començar a incloure fotografies, fetes per mi mateixa sobretot, per acompanyar els texts.

I això què és? No és un dietari íntim, encara que ho podria semblar, perquè té autocensura.  No és una crossa per a les meves classes, encara que a vegades així el faig servir. No és un mitjà de difusió de les activitats professionals, encara que també. No és l’embrió de cap llibre de poemes, o de proses, que després hagi publicat en paper, tot i que m’ha passat pel cap. 

Ras i curt, això és un bloc de notes, un gabinet de curiositats a l’antiga, un feix de paraules que a vegades em consolen l’ànima, em curen l’entotsolament, em comuniquen amb vosaltres, lectors amics. Gràcies per enriquir aquest bloc amb la vostra lectura i els vostres comentaris.

Comença el teu setè any de vida, bloc meu, i que els fats et siguin propicis i els lectors benèvols! 

Vaig fer la fotografia el 30 de juny de 2013, des de l’Aquil·leion de Corfú.

dijous, 29 de gener del 2015

Les fonts del Clitumne

La primavera del cinquanta-dos, quan ella va néixer, diu que “les noies portaven bruses blanques i rebeques verdes”. Ahir, el seu amic tocat de feridura, evocà aquest poema de Ferrater, quan es va girar “aquell ventet menut” i ella acabava de dir que s’havia deixat la rebeca a casa. El pas del temps, entre el xuclamel i les acàcies, l’acant i les cineràries, de bell nom i color de cendra, posaven el marc a un passeig amable cap a un futur que se’n va, com el record, “de tan confús”. Aniran a les fonts del Clitumne, van dir, aquell riu sagrat de Virgili, i d’alzines negres de Carducci, el viatge de fet i en la ment, van evocar. 

Per a Carles Miralles, amic, mort aquesta matinada, massa jove.

dimecres, 28 de gener del 2015

Versos d’amor intraduïbles (1)

Je le vis, je rougis, je palis à sa vue;
un trouble s’éleva dans mon âme éperdue.

De la Phèdre, I, 273-4, de Racine, segle XVII.

divendres, 23 de gener del 2015

Allò que tal vegada s’esdevingué (i 2)

Un anònim pintor va pintar una dona anònima llegint un ebook, en una paret pompeiana, poc abans de l’erupció del Vesuvi, l’any 79.

dimecres, 21 de gener del 2015

Allò que tal vegada s’esdevingué (1)

Simon Vouet va pintar Venus just quan s’estava preparant per fer-se una autofoto, o selfie vaja, l’any 1625.

dissabte, 10 de gener del 2015

Josep Pallach i Enric Marquès

El mateix dia, avui 10 de gener, que el diari ens anuncia la bona notícia que l’obra plàstica d’Enric Marquès ha estat cedida a la ciutat de Girona, per ser catalogada, restaurada i exposada, s’escau l’aniversari de la mort de Josep Pallach.

Comptem molts morts darrere nostre, a mesura que anem fent anys. Josep Pallach i Enric Marquès en són dos d’estimats. 

Amb Josep Pallach vam compartir moltes hores de treball i de conversa al Col·legi Universitari de Girona, del 1974 al 1977, any de la seva mort. Coincidíem en aquell despatx de professors de l’antic Seminari, ara Facultat d’Educació i Psicologia, entre classe i classe. La meva mare sempre deia que si en Pallach no hagués mort, potser jo hauria entrat en política. Tanta era l’admiració que ella veia que jo li tenia.

Amb Enric Marquès vam compartir també moltes hores de treball i de conversa a la Diputació de Girona, del 1985 al 1994, any de la seva mort. Fèiem la Revista de Girona, amb Narcís-Jordi Aragó i Carles Sapena. Em va costar d’entendre perquè la vida el va portar al meu costat i al meu cotxe a tenir l’aturada cerebral que li produí la mort al cap de tres dies. 

Pallach i Marquès em van acompanyar un tros de camí de la meva vida. El seu tracte em va ajudar a crèixer i a caminar amb un pas més ferm. El seu bon record, boníssim record, perdura. I avui en sincronia. 

Enric Marquès va pintar el quadre que il·lustra el post d’avui des de casa seva, a Llagostera.