En llatí, si us plau

L’any 1965 els preveres Joan Llauró Padrosa i Jaume Marquès i Casanovas van publicar un Diccionario español-latino, motivats pel “nuevo impulso que la Santa Sede acaba de dar al cultivo de la Lengua Latina en los Seminarios y entre los eclesiásticos”, segons que expliquen al pròleg.

Vaig conèixer mossèn Jaume Marquès l’any 1972, quan vaig començar a freqüentar l’Arxiu Capitular de Girona, on era arxiver. Feia la llicenciatura de Filologia Clàssica a la Universitat Autònoma de Barcelona i anava a la cerca i captura de documentació llatina per fer la meva tesina. Quan, en acabar la carrera, vaig començar a donar classes a l’aleshores Col·legi Universitari de Girona, mossèn Marquès em va donar una bona quantitat d’exemplars d’aquell diccionari que tenia a casa seva, a Casa Carles a la plaça del Vi de Girona, perquè els repartís entre els meus estudiants. Així ho vaig fer, curs rere curs, fins que es van acabar.

Hi he pensat ara que el papa Benet XVI vol fer créixer “la conoscenza della lingua di Cicerone, di Agostino e di Erasmo da Rotterdam, nell’ambito della Chiesa ma anche della società civile e della scuola e sta per pubblicare un motu proprio che istituisce la nuova Pontificia Academia Latinitatis”.

El mateix article que explica aquesta notícia parla del Lexicon recentis latinitatis del també prevere Cleto Pavanetto, publicat l’any 2003, amb 15.000 mots. Vet aquí com l’un i els altres tradueixen els quatre mots que segueixen, amb quasi quaranta anys de distància (que no són res, si parlem de llatí).

Gol: retis violatio (CP), follis in rete inmissio o també follis in portam introductio (Ll-M).

Paracaigudes: umbrella descensoria (CP), retardator o també casibus retardandis instrumentum (Ll-M).

Bàsquet: follis canistrique ludus (CP), pilae canistrique ludus (Ll-M).

Bitllet de banc: charta nummaria (aquí hi ha coincidència).

Vaig fotografiar la inscripció llatina que il·lustra el post d’avui en una església del Corso, a Roma, a començaments de març de l’any 2011.

Un poema llatí a la porta del Rectorat

A l’edifici del Rectorat de la Universitat de Girona, conegut com “Les Àligues”, a la plaça de sant Domènec, damunt de la porta dovellada de la façana del segle XVI, es pot veure l’escut dels Àustries amb les dues àligues que donen nom a l’edifici, l’escut de la ciutat que sostenen dos àngels i, enmig d’ambdós, una inscripció a imatge i semblança de les làpides antigues, és a dir amb lletra capital romana. Se la coneix pel nom d’Onofre Enric, l’artesà que la va fer.

Aquesta inscripció, en llatí, està formada per un text en vers: es tracta de quatre estrofes de dos versos, un hexàmetre i un pentàmetre, és a dir quatre dístics elegiacs, de perfecta factura. És per aquest motiu que els versos parells de la inscripció estan sagnats respecte dels versos senars, tal com reprodueixo en aquesta transcripció:

MILLE ET QVINGENTIS ET SEXAGINTA SVB VNO

ANNIS A SVMMI NATIVITATE DEI

QVVM SVA PER VARIAS TERRAS POPVLATOR AVERNI

IN SANCTAM SERERET DOGMATA FALSA FIDEM

SACRA GERVNDENSES CONDVNT GYMNASIA QVANTA

CONSCRIPTI POSSVNT AEDIFICARE PATRES

AT TV SVMME DEVS SVB CVIVS NVMINE NOSTRVM

CRESCIT OPVS CRESCAT TEMPVS IN OMNE IVBE

L’arxiver i canonge de la Catedral de Girona, mossèn Jaume Marquès i Casanovas, en va fer aquesta traducció ben fidel a l’original: “Essent l’any mil cinc-cents seixanta més un d’ençà del naixement del fill de déu etern com per alguns països en la fe de quiscun sembrés falses doctrines el cabdill de l’Avern, els gironins fundaren eixes santes escoles tan grans com fou possible als Pares del Senat Vós, gran Déu, que les coses feu créixer totes soles, feu que creixi aquesta obra en la posteritat”

Quasi quatre-cents cinquanta anys després, la Universitat de Girona ha crescut tant com l’autor del poema demanava a Déu, en el moment de la seva creació.