Estació Aurora

L’estació del tren d’alta velocitat, dit altrament AVE, de Girona, avui és i demà serà notícia de portada en els mitjans i les xarxes. Impressiona veure, des de primera hora del matí, les vies plenes de ciutadans que, pacíficament, demanen llibertat per a la meitat del govern de Catalunya i els presidents d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional Catalana, empresonats injustament. I en defensa de la República.

En una de les seves columnes titulada “Estació Aurora”, publicada el dilluns 7 d’abril de l’any 2008, Narcís-Jordi Aragó deia: “L’estació de Girona –si és que el tren hi arriba algun dia- s’hauria de dir Aurora”, en homenatge a Aurora Bertrana. I ho argumentava perquè Aurora va passar la infantesa a prop de l’estació del tren i “cada dia anava a passejar amb l’avi i la tieta fins al pas a nivell contigu a l’estació, i quan hi arribava no se’n volia moure.” Prou que en va parlar del tren i de l’estació en les seves Memòries! 

Aquest any que celebrem que fa 125 anys que Aurora va néixer, essent com va ser una dona lluitadora i compromesa amb el seu temps i amb Catalunya, essent el seu nom sinònim de naixement, podríem fer cas a l’Aragó i batejar l’estació de Girona amb aquesta metàfora de nous temps i nous horitzons: “Estació Aurora”.                                                                                                                                                                                                  He pres la fotografia que il·lustra aquest text del timeline de CatInfo Girona a Twitter.

Ahora mismo estoy en Sevilla

Tres cafès, un tallat i un cacaolat després d’haver sortit de Barcelona de bon matí, s’asseu a l’andana de l’estació de retorn. Aquest tren no acaba d’arribar mai, pensa. L’estació és la de Girona, però la noia que parla pel mòbil al seu costat li diu al seu interlocutor “ahora mismo estoy en Sevilla”. Ella mira el rètol, amb una punta de preocupació i murrieria, i es mira la noia del mòbil. Girona. Amb tot, cada vegada que torna a seure en aquell lloc, dubta un moment si és a Girona o a Sevilla.

Josep Pallach i Enric Marquès

El mateix dia, avui 10 de gener, que el diari ens anuncia la bona notícia que l’obra plàstica d’Enric Marquès ha estat cedida a la ciutat de Girona, per ser catalogada, restaurada i exposada, s’escau l’aniversari de la mort de Josep Pallach.

Comptem molts morts darrere nostre, a mesura que anem fent anys. Josep Pallach i Enric Marquès en són dos d’estimats. 

Amb Josep Pallach vam compartir moltes hores de treball i de conversa al Col·legi Universitari de Girona, del 1974 al 1977, any de la seva mort. Coincidíem en aquell despatx de professors de l’antic Seminari, ara Facultat d’Educació i Psicologia, entre classe i classe. La meva mare sempre deia que si en Pallach no hagués mort, potser jo hauria entrat en política. Tanta era l’admiració que ella veia que jo li tenia.

Amb Enric Marquès vam compartir també moltes hores de treball i de conversa a la Diputació de Girona, del 1985 al 1994, any de la seva mort. Fèiem la Revista de Girona, amb Narcís-Jordi Aragó i Carles Sapena. Em va costar d’entendre perquè la vida el va portar al meu costat i al meu cotxe a tenir l’aturada cerebral que li produí la mort al cap de tres dies. 

Pallach i Marquès em van acompanyar un tros de camí de la meva vida. El seu tracte em va ajudar a crèixer i a caminar amb un pas més ferm. El seu bon record, boníssim record, perdura. I avui en sincronia. 

Enric Marquès va pintar el quadre que il·lustra el post d’avui des de casa seva, a Llagostera.

Mercè Rodoreda, 30 anys

Volia titular aquest post “30 anys sense Mercè Rodoreda”, però no em semblava ajustat a la realitat, perquè l’escriptora és ben present a la societat catalana. Amb tot, el proper 13 d’abril farà 30 anys que Mercè Rodoreda va morir, a Girona, en una clínica que ja no és una clínica. Era un dimecres aquell 13 d’abril, vivíem a Santa Cristina d’Aro i jo intentava acabar la meva tesi doctoral sobre l’humanista català Jeroni Pau. La vaig acabar, i tant que la vaig acabar. En vaig fer la defensa el dia 16 de desembre d’aquell mateix any, després d’un estiu treballós. També fa 30 anys, doncs, d’aquesta meva fita personal. 

Aquell 13 d’abril vaig trucar a Modest Prats i li vaig dir que volia publicar un apunt sobre la mort de Rodoreda al Punt diari, que ara ja és també un altre diari. I l’endemà va sortir el text que il·lustra aquest post d’avui. Hi vaig incloure aquesta frase “La casa de Romanyà, prop del cel i mirant el mar...” Va fer fortuna. La va mencionar, en el seu sermó, el capellà que va oficiar la cerimònia de l’enterrament a l’esglesiola romànica de Romanyà. I l’endemà sortia als diaris.  

El mes de febrer de l’any següent vam comprar la casa de Romanyà, no aquella, sinó la que havia allotjat Rodoreda els primers anys de la seva estada a la muntanya. L’agost d’aquell 1984 vaig escriure un altre article al Punt diari: “Des de Romanyà”, en el qual explicava per primera vegada, i completament meravellada, l’estreta relació que acabava de descobrir entre les obres escrites per Rodoreda a Romanyà amb el paisatge de la muntanya i el jardí de la casa on ella i jo vam viure, des d’on ella i jo vam escriure, sense dir en cap moment que la casa era nostra i que escrivia en el mateix estudi de la Rodoreda. Han passat 30 anys, ni més ni menys. I ja gairebé res no és el que era.

TGV

N’era contrària i, de fet, encara hi estic prou en contra del TGV, sobretot perquè em sembla que hauria estat força més útil arreglar la línia de Girona (o Figueres, no voldria pas que us enfadéssiu amics figuerencs) a Barcelona, per exemple augmentant, i molt, la freqüència i la rapidesa de trens MD. Però, amics meus, dimarts es va produir el miracle. A les 12.50 sortia de Barcelona i a les 13.38 ja feia classe a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Inimaginable fa quinze dies, però cert. Amb tot, avui tornaré a pujar a un MD per arribar a Barcelona, i llegiré tranquil·lament el diari, perquè a vegades la vida també va bé de prendre-la a glopets.

Vaig fer la fotografia a l’estació del TGV de Girona un dia d’aquesta setmana que tenia pressa per arribar a una reunió a Barcelona.

Lluna setembrina

“La lluna setembrina, set llunes endevina”, diu un proverbi fet per a aquest mes que acaba de començar. Diu que també ho diuen de la lluna d’octubre i que vol dir que farà el mateix temps durant set llunes seguides, que deu ser aquest temps intermedi entre estiu i tardor. Quan encara pot ser bo de passejar Au clair de la lune i veure aquesta Blue moon que voldríem guardar dins d’un cove, per poder vorejar el Moon river, una vegada i una altra, i recordar que An jenem Tag im blauen Mond September / Still unter einem jungen Pflaumenbaum / Da hielt ich sie, die stille bleiche Liebe / In meinem Arm wie einen holden Traum i evocar La lluna la pruna de la infantesa. Pot ser bellíssima la tristesa que destil·la la Moonlight Sonata, mentre recordes una lluna octubrera de València i decideixes que vols tornar a demanar la lluna, encara que no sigui de mel, ni rosa, i passes de la mala lluna a la bona lluna, però blava, quan mires per la finestra i tornes a veure aquells “naixements de lluna més emperlats” i l’abraçada de la lluna al Hudson. Encara que només sigui amb la imaginació.

La lluna setembrina de la fotografia la vaig pescar en un matiner cel gironí, l’any 2010, amb un avió que Fly me to the Moon.

Les vacances de l’ànima

Sempre n’hi ha hagut. Però Paul Van Tieghem va identificar un tipus de poemes, a la literatura llatina del Renaixement, que va posar en el calaix “de circumstàncies”. Es tracta, és clar, de poemes escrits per deixar constància de fets diversos, commemoratius, d’encàrrec, sense gaire suc ni bruc, per entendre’ns. Amb els posts s’esdevé una mica el mateix. Hi ha temporades que hi deixes l’ànima en el bloc. N’hi ha d’altres de temporades, en canvi, que amagues l’ànima rere les circumstàncies més banals, o més profundes (no ho sabria dir). Perquè l’has posada a recer, l’ànima. O fa vacances. Com és ara en els posts de l’estiu.

Les atzavares florides, que vaig fotografiar a finals de juliol, no creixen a recer de la muralla gironina, sinó a l’embat de vents i tempestes.

La Girona d’Aragó i de Pla

Aquests dies es parla dels 60 anys de la primera edició de Girona. Un llibre de records, de Josep Pla. No he vist que ningú parli de la celebració d’un altre aniversari, els 30 anys de la publicació de Girona ara i sempre (una crònica) de Narcís-Jordi Aragó. És una llàstima. 

No sabria quin llibre triar sobre Girona, si el de Pla o el d’Aragó. O potser sí que ho sé: triaria la crònica d’Aragó, amb el permís dels planians. I no només perquè Girona ara i sempre són dos llibres en un, com es pot veure ja des d’un punt de vista gràfic amb l’ús de la lletra cursiva i la lletra rodona per diferenciar els records personals i la crònica periodística. També per l’autenticitat de l’obra d’Aragó. Al costat de la seva, l’obra de Josep Pla em resulta com aquella parella d’actors, els Lunt, de la novel·la de Salinger, El vigilant en el camp de sègol, que en Holden Caulfield, el protagonista, defineix així: “No feien com la gent i no feien com els actors. És difícil d’explicar. Feien més aviat com si sabessin que eren celebritats i tot això. Vull dir que eren bons, però eren massa bons. Quan un acabava de fer un discurs, l’altre deia alguna cosa ben de pressa, just després. Se suposava que havia de ser com gent de debò parlant i tallant-se els uns als altres i tot això. El problema era que era massa com si fos gent parlant i tallant-se els uns als altres.” No sé si em sé explicar.

La Girona de Nicolau d’Olwer

S’acaba d’editar, íntegrament per primera vegada a Catalunya, Caliu. Records de mestres i amics, de Lluís Nicolau d’Olwer. Es tracta del facsímil de l’edició mexicana de 1958, amb un pròleg fet expressament per a aquesta edició de Carles Miralles. 

A Caliu, hi ha un capítol, breu i contundent, sobre Carles Rahola, el gironí que li “mostrava una a una les pedres venerables de la ciutat”. N’extrec aquesta bellíssima descripció de Girona: “Recordo la impressió llunyana, fonda però inesborrable, d’una nit hivernal, glaçada: lluïa la lluna brunyida pel vent, llum argentina i penombra blava rellevaven de misteri els monuments, els casals i els carrers de la ciutat vella. La Catedral amb la més agosarada nau gòtica de la nostra arquitectura, Sant Feliu emmurat d’inscripcions romanes, el carrer de Ciutadans, el de la Força, les rampes i les graonades que menen a l’alta acròpolis, les torres de l’entrada, els carreus ciclòpics... somni i silenci, romput només pel xiulet de la tramuntana i el miolar dels gats, única nota vivent de la ciutat encantada.”

Vaig fer la fotografia, amb el campanar de la Catedral al fons d’un carrer costerut del barri vell de Girona, pel març de l’any 2010.

Josep Pla escriuria un bloc

Si Josep Pla hagués viscut en el nostre temps, segon decenni del segle XXI, ja faria temps que escriuria un bloc. Què és tota l’obra planiana sinó el resultat d’una escriptura constant, breu i fragmentària, sobre tot allò que ens envolta, de la quotidianitat més petita als fets rellevants, de la reflexió més abstracta a la descripció precisa, de l’espigolar en la literatura que l’ha precedit a la fruïció de l’escriptura de viatges. 

Ho he pensat mentre tenia a les mans el seu volum Les hores, escrit a imatge i semblança dels Fastos ovidians, però en prosa. El va titular així, diu, “perquè és un títol greu, adequat i bonic”. Explica, al prefaci, l’origen mitològic de les divinitats grecollatines d’aquest nom. I hi recorda que, quan Goethe i Schiller “volgueren fer una revista, l’anomenaren ‘Les hores’, nom revelador de la contextura pausada de les seves existències. Dins de la meva decisiva mediocritat, he volgut recordar aquest títol.” Hi parla també de la seva ingenuïtat, de la seva espontaneïtat pueril, de la seva vocació, de la “pura delícia” i “entreteniment excepcional” que li va suposar elaborar aquest llibre. 

“Les coses importants són les que no ho semblen”, diu l’Adrià, el protagonista de Quanta, quanta guerra... de Mercè Rodoreda. Sembla que Josep Pla ho sabia bé.

La tinc sencera l’obra completa de Pla, la vermella, però està repartida entre Girona i Llagostera. A la fotografia una part de l’escala planiana del meu estudi gironí.

Papers

De papers n’hi ha per tota la casa, d’ordenats i de desordenats. Cada estiu em proposo de posar una mica d’ordre, mirar els munts de papers i desfer-me dels que no són estrictament necessaris, que són la major part. Agafo un piló i m’hi poso. No hi ha solució. Només aconsegueixo canviar els papers de lloc, llençar-ne pocs i desistir del meu propòsit herculi. No sé si ja he perdut l’esperança d’ordenar la paperera de la meva vida. Però, i les petites joies que trobo, cada vegada que remeno papers? Que no val la pena d’amuntegar-los, per descobrir-los al cap de temps? Vet aquí una excusa consolatòria o una consolació justificativa de la paperassa que m’envaeix. 

Més que no pas amb fulls amuntegats, l’autora d’aquest bloc s’ha estimat més il·lustrar aquest post de paper amb fulles aèries. Les va fotografiar diumenge passat al jardí.

La casa Masó

Oberta al públic aquesta setmana passada, la casa Masó ha estat i serà un referent cultural a la ciutat de Girona. I no només per ser la casa natal de l’arquitecte que li ha donat el nom, també per les dues persones que n’han fet donació a la ciutat: Narcís-Jordi Aragó i Mercè Huerta. 

És clar que la casa és una mostra extraordinària de les bones arts de Rafael Masó, per l’arquitectura, per la decoració i per la bona conservació de tots els seus elements. Però en la història més recent de la vida cultural gironina, la casa Masó representa també el lloc on la pintora Mercè Huerta ha creat el seu imaginari pictòric i el lloc on Narcís-Jordi Aragó ha escrit llibres com La Devesa, paradís perdut o Girona ara i sempre, i tants Papers de butxaca. 

Durant uns quants mesos de l’any 2002, la taula de Masó del menjador de la casa va estar plena de fotografies i de textos, de materials diversos, que ens van servir per confegir les pàgines de l’Atles literari de les terres de Girona. La casa Masó és un lloc literari principal, a la ciutat de Girona. 

La millor descripció de la casa Masó és la que Aragó va publicar l’any 1994 en un Senhal, que va titular “La casa de la memòria”, il·lustrat per la Mercè. En podeu veure dues pàgines a la fotografia que acompanya aquest post. 

La negror

Cada vegada que veig un cel com aquest, penso en la meva àvia: era l’avisadora de negrors. Encara em sembla que la sento, “hi ha una negror!”. I em feia anar vora els vidres de la porta del jardí i me l’ensenyava, “mira quina negror!”. A vegades les negrors acabaven en no res. Com l’altre dia que vaig fotografiar la negror, mentre pujava cap a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, i pensava en la iaia.

La glicina que volia ser arbre

Vull ser arbre! cridava aquesta glicina del barri vell de Girona. I la vaig fotografiar.

De la influència de Paul Auster sobre Petrarca

Francisco Rico en la seva Primera cuarentena, inclou un “Tratado general de literatura” de cinc pàgines. Hi proposa això: “Ejercicio. Redáctese un trabajo de unas cinco holandesas (mecanografiadas) sobre la influencia de César Vallejo en los sonetos de Quevedo, cuenta habida de que la crítica literaria es siempre válida si es válida literariamente.”

Dimarts passat, 20 de març, en la presentació de l’edició de Mi secreto. Epístolas de Petrarca vaig proposar el mateix exercici entre Diari d’hivern de Paul Auster i l’epístola Posteritati de Petrarca. Si no us hi voleu trencar el cap, us diré, ras i curt, que ambdós escriptors tenien 63 anys quan van començar a escriure aquestes dues peces en les quals llisten i descriuen les cases i les ciutats on han viscut, 21 en el cas d’Auster, 20 en el cas de Petrarca, si no m’he descomptat. Les connexions literàries mai no deixaran de sorprendre’m!

Vaig fer la fotografia de Paul Auster quan va presentar el seu Diari a Barcelona, el dia 21 de febrer. Sí, s’ha fet gran.

El vidre blau

Endreçar armaris té això: trobes andròmines diverses que ja havies oblidat on eren. Vet aquí que, recalcat en el fons d’un dels armaris del pis de Girona, hi ha el vidre blau, llarg i estret. Prové de la casa de Romanyà, El Senyal Vell. Estava posat a la finestra estreta i llarga d’una de les mansardes de dalt, la que havia fet les funcions de sanctum, segons m’havia explicat Carme Manrubia, l’amiga de Mercè Rodoreda. La finestra llarga i estreta amb el vidre blau aportava, deia ella, una llum plàcida, convenient per a la meditació, les pregàries o el que fos que acostumaven a fer els Rosa-creu, com ella. Ara, el vidre blau no il·lumina plàcidament res. És una nosa més a l’armari dels records i les andròmines. La vida fa el seu curs, indeturable, i el vidre blau no hi té cabuda. 

El vidre blau ha sortit de l’armari per poder fer la fotografia que il·lustra el post d’avui.

Els sorolls i les nits

Si tens son, dorms, a l’inici de la nit, al Mercadal de Girona o al Raval de Barcelona. Si és dijous, però, al Mercadal segur que cap a les 4 de la matinada et despertaran els crits dels joves de la farra del dijous. Potser et tornaràs a adormir, o potser t’hauràs d’aixecar i fer alguna cosa per esperar la son. Posem que et tornes a adormir i, quan ja estàs en aquell punt dolç, vaja, sents el camió de les escombraries. Tens sort: no dura gaire. Però, ai, el despertador, implacable, arriba a l’hora. Posem que dorms al Raval. No importa quina nit de la setmana sigui, l’espai més reduït dels carrers augmenta el volum dels crits de vi i alcohol de gent al carrer que, a les 4 de la matinada, et desperten. Encara no has pogut agafar el son i el camió de les escombraries s’anuncia. El camió recull, recull i recull. La son marxa, marxa i marxa. I et poses a escriure aquest post de nit.

Aquest sol ixent a l’horitzó barceloní del Raval el vaig fotografiar el passat 27 de febrer.

Sense pell

Tots els humans tenim vides novel·lesques (de fet m’hauria agradat més poder dir novel·lables). Vull dir que qui més qui menys ha patit pèrdues, exilis, malalties, naufragis o accidents, s’ha enamorat i no ha estat correspost, o ha viscut intenses històries d’amor. Tots els humans vivim vides de novel·la. És clar. Però, a més, hi ha els novel·listes, aquells éssers que es guanyen la vida ajuntant un mot rere l’altre amb una certa gràcia, que observen i es preocupen per la condició humana, que volen deixar constància del pas dels humans en aquesta no sempre pobra, bruta, trista, dissortada terra. L’experiència humana que els és més propera, als novel·listes, és la seva pròpia. Vet aquí com, tard o d’hora, acaben escrivint un Diari d’hivern, com Paul Auster, i es despullen de cos i ànima, es treuen la pell, gairebé com aquell Robbie Williams de Rock DJ. 

No sé com es deu trobar avui Paul Auster, després d’haver passat a tinta quasi tots els racons de la seva fenomenologia del respirar. Vull dir, d’haver-se tret la pell i haver-ne fet tires. Potser ja ha començat a pellar.

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post el darrer dia del mes d’octubre de l’any 2011, a la Devesa de Girona.

Santa Teresa de Jesús

Consolació és el títol del cant plàstic que Àurea de Sarrà va ballar, representant Santa Teresa de Jesús, pels escenaris de mig món. L’argument del cant, segons es pot llegir als programes de mà que donava Àurea, creat per ella mateixa, és aquest:

“La Reverenda Mare Teresa d’Àvila, santificada amb el nom de Teresa de Jesús, fou una dona dotada excepcionalment. Formosa entre les formoses, sàvia entre els savis, amorosa infinitament es feu immortal... Llegint les seves memòries vaig impregnar-me del seu esperit i el sento viure com el sentí Listz en crear “Consolació”. Consolació per a Listz foren els seus acords divins. Consolació per a mí es la unció del ritme. Consolació per a ella no podia ser-ho més que l’Home Redemptor. Jo m’uneixo a Listz per a lloar-la. Argument. El seu amor al Déu-Home és gran, i viu un a un els seus fets. En els dies de prodigi sobre la terra l’adora extasiada... I, en la seva fantasia, el cobreix amorosa amb el seu mantell de cel i d’argent. Davant dels seus miracles i la seva bondat infinita li ofereix el seu do de poeta i per Ell ritma i canta. En l’hora tràgica de la passió i mort, la seva vida proclama... Son ésser és diví, la mort no l’assoleix... L’estreny en sos braços... Oh dolor! Els seus peus son freds i sagnen... Els seus ulls es fixen, la seva boca abrasa, cauen sos genolls, s’inclina el seu cos... Sembla una estàtua... En bes xardorós d’Ell és la seva ànima... No sofreix, no plora, no sospira, no parla... Però des d’aquell dia, Teresa fou Santa.”

La dona de la fotografia és Àurea en una actuació a l’Odeó d’Herodes Àtic, a Atenes, l’any 1926. He volgut recordar-la, ara que comença a Girona el 5è Festival d’Art Independent Pepe Sales, dedicat a Santa Teresa de Jesús.

La lluna i els Reis

Al cel també hi ha un fanalet. La lluna va a esperar els Reis al carrer Nou de Girona!