Auster i els llocs literaris

Estic convençuda que, des que han aparegut atles literaris i tants estudis sobre la relació entre literatura i territori, o dit d’una altra manera geografia literària, i des que es programen passejades de la mà de la literatura, -itineraris literaris, vaja-, estic convençuda, deia, que hi ha escriptors que se senten atrets per la necessitat d’adoptar un territori sense escriptor i fer-se’l ben seu, o bé de resseguir en la seva pròpia obra els llocs literaris de la seva vida, i fins i tot d’escriure peces que puguin augmentar les llistes d’obres que descriuen un lloc concret, i encara més pensen en el fet que es puguin crear itineraris literaris a partir de les pàgines dels seus llibres. 

Al Diari d’hivern, Paul Auster arriba a l’extrem que una de les llistes que introdueix a l’obra, la més extensa, sistemàtica i explicada, és la llista de totes les cases en les quals ha viscut, des del seu naixement fins avui. Arriba a donar-nos l’adreça completa de cadascuna d’elles, excepte de la darrera, de manera que fa el seu propi itinerari literari. Només falten el mapa i les fotografies. 

Auster descriu una vista semblant a la de la fotografia que il·lustra aquest post. La vaig fer un capvespre de setembre de l’any 2009, des d’una casa molt propera a la que va habitar l’escriptor dels vint-i-set als vint-i-nou anys.

De l'absència

És clar que l’absència és la forma més bella de presència, que diria Joyce. I és clar que, si nodreixes l’amor de pensaments i absència, treurà meravellosa flor, que digué Maragall. Però, tot això és literatura. L’absència, en la vida real, és l’espasa que fibla la presència. 

A la fotografia es pot veure una part d’aquell banc de pedra ovalat de Central Park, a New York, on algú va gravar una inscripció que reprodueix una frase de Sèneca, de les seves Lletres a Lucili, que diu, sencera: Alteri vivas oportet si vis tibi vivere. És a dir: Viu per a l’altre, si vols viure per a tu. Era l’inici de la primavera, quan vaig fer la fotografia. I els magnoliers eren tots florits. De rosa. 

Parets llegides

Els dos textos d’Horaci triats per acompanyar els visitants en l’edifici romà, del qual parlava en el meu post d’ahir, provenen de les Odes d’Horaci. Així, es poden llegir aquests versos de l’oda II, 16, 13-16: “Viu feliç amb ben poc aquell qui veu lluir damunt la seva senzilla taula un saler heretat del pare, aquell al qual no torba el plàcid son ni el temor ni cap sòrdida cobejança.” I aquests altres de l’oda III, 24, 21-24 “Tenen per un gran dot la vida honesta dels pares i una castedat que, recolzada en una ferma fidelitat, no vol un altre marit, i l’adulteri és rebutjat com un sacrilegi o, si no, es paga amb la mort.”

La tria és contundent. Són inscrits en llatí. La recepció, doncs, és més limitada. Jo n’he donat la traducció que Josep Vergés va fer per a la Fundació Bernat Metge. 

Vaig fotografiar l’edifici el dia 9 de desembre passat.

Parets sàvies

Camines per Roma. De sobte arribes a un passatge cobert. Hi entres. Els murs són pintats i plens d’esgrafiats. I no només. A l’alçada del primer pis i a totes quatre parets hi ha textos inscrits: dos de Virgili i dos d’Horaci, en llatí, és clar. M’atrau primer de tot un dels versos més estudiats (i estimats) de la quarta bucòlica de Virgili, el seixanta: “Comença, petit nen, amb el somriure a conèixer la mare.” I també aquell vers del llibre primer de l’Eneida amb el qual Dido acaba el seu parlament, tot just quan acaba de trobar Eneas i el convida a palau: “Jo, no desconeixedora del mal, he après a socórrer els dissortats.” Deixo els d’Horaci per al post de demà.  

Vaig fer la fotografia del vers de Virgili, dijous passat. 

La tomba de Poussin

El 19 de novembre, va fer 345 anys de la mort del pintor Nicolas Poussin (1594-1665), a Roma. És enterrat a l’església de San Lorenzo in Lucina. Quan l’escriptor François-René de Chateaubriand (1768-1848) va ser ambaixador a Roma, va voler erigir un monument funerari al pintor que admirava, en l’església que conserva el seu cos. Així és que entre 1828 i 1832 una sèrie d’artistes francesos van treballar per construir la tomba. A més del bust del pintor, a la tomba, hi ha una estela funerària amb una dedicatòria de Chateaubriand i la reproducció en marbre d’un dels quadres més famosos de Poussin, Et in Arcadia ego. A sota es pot llegir un epitafi llatí, en dístics elegíacs, que he traduït: “Estalvia’t les llàgrimes pietoses. En aquesta urna viu Poussin, aquell que havia donat la vida, desconeixedor ell mateix de la mort. Aquí, però, ell calla. Si el vols sentir parlar, és admirable com viu i parla en els seus quadres.”

Durant el viatge a Roma del mes de juny de 2009, quan vam visitar una quarentena d’esglésies, vaig fer la fotografia de la tomba que il·lustra aquest post.

La mort de Rodoreda

Un dia com avui, fa 27 anys, va morir a la Clínica Muñoz de Girona, l’escriptora barcelonina Mercè Rodoreda. Fa dos anys, l’Any Rodoreda va commemorar el centenari del naixement de l’escriptora i els vint-i-cinc anys de la seva mort. Fa dos anys, un dia com avui, la plaça de l’església de Romanyà de la Selva es va omplir dels mots de Mirall trencat. Durant tot el dia, desenes de persones vam llegir la novel·la que Rodoreda havia començat a escriure a Ginebra l’any 1968 i havia acabat a la casa “El Senyal Vell” de Romanyà de la Selva. Just un mes abans havíem inaugurat l’Itinerari literari Rodoreda Romanyà, que va ser seguit aquell dia per quasi dues-centes persones i que havia estat creat per la Càtedra M. Àngels Anglada de la Universitat de Girona, a petició de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro i amb la col·laboració del Consorci de les Gavarres. La plaça de l’església de Romanyà de la Selva ja havia acollit la lectura de Quanta, quanta guerra... el 13 d’abril de l’any 2003. Una altra de les novel·les que Rodoreda havia escrit, aquest cop sencera, a Romanyà. La vam triar perquè feia poc que havia començat la guerra de l’Irak, i era la nostra manera de dir no a la guerra. La tercera obra de la “trilogia de Romanyà” de Rodoreda, Viatges i flors, la vam llegir el 13 d’abril de l’any 2007, també a la plaça.

Aquell que avui pugi a Romanyà i s’acosti a la plaça podrà llegir el text de Rodoreda de l’itinerari que la recorda: “Les Gavarres, totes un alzinar, a l’hora de la posta quan el sol les besa de biaix, semblen de vellut. Em vaig trobar, doncs, davant d’un dels paisatges més dolços de Catalunya. Les temporades que abans passava a Barcelona ara les passo a Romanyà de la Selva, davant d’aquestes muntanyes segures, sempre verdes, que em donen grans quantitats de pau, a mi, que durant anys he fet, o he hagut de fer, de pedra que rodola.”

La fotografia que il·lustra aquest text la vaig fer el passat 27 de març al Mirador de les Mirandes de Romanyà, un dels punts de l’itinerari.

Memòria de Joan Maragall

Benvingut l’Any Maragall 2010-2011, que s’inaugura avui per a commemorar el 150 aniversari del naixement i el centenari de la mort de Joan Maragall (10 d’octubre de 1860-20 de desembre de 1911).

Si penso en Joan Maragall em ve immediatament a la memòria el seu Cant espiritual. Me’l recitava Carme Manrubia, l’amiga de Mercè Rodoreda, tot passejant per Romanyà de la Selva, de casa seva a casa meva. Era l’any 1984. Acabàvem de comprar El Senyal Vell. M’estremeixen sempre aquests versos, com aleshores.

si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre com?
si per mi com aquest no n'hi haurà cap!

I em són ben presents, perquè em fascinen, aquells altres dos versos, inici i final d’un bellíssim poema que Maragall escriví a Cauterets, el 26 de juliol de l’any 1911:

Nodreix l’amor de pensaments i absència

i així traurà meravellosa flor.

La fotografia que il·lustra aquest record de Joan Maragall és de David Prats i pertany a l’itinerari literari de la “Ruta del Ter”. S’hi pot veure el monòlit amb el text de La vaca cega de Maragall, que s’aixeca a la font del Covilar de Sant Joan de les Abadesses.

Malalts de Roma

A Stendhal li va venir la síndrome,

Keats hi va morir als vint-i-sis anys,

i Sienkiewicz hi va perdre el nord,

quo vadis, Sienkiewitcz?

Roma eterna

Els restaurants declinen la primera declinació

i pots confegir un sumari de literatura llatina pels carrers.

Virgili al Portal de l'Àngel

L’antic Can Jorba, ara El Corte Inglés, al Portal de l’Àngel de Barcelona, exhibeix encara aquesta virgiliana inscripció, “Labor omnia vincit”, que prové de les Geòrgiques, I, 145: “Labor omnia vicit / improbus”. I que Virgili va reutilitzar de la seva obra anterior, les Bucòliques, X, 69, on afirmava, aquesta vegada en present, “Omnia vincit amor et nos cedamus amori”. Del “tot ho venç l’amor i nosaltres cedim davant l’amor”, al “tot ho va vèncer el treball dur”, hi ha un pas.

Sembla que als Jorba, comerciants i industrials, els interessava el dur treball virgilià, que van escollir com a lema per als seus grans magatzems i que Lluís Faulí, autor del grup escultòric, va fer escortar amb les imatges de Mercuri, déu del comerç i missatger dels déus, i d’una dona que degué representar la indústria amb la roda dentada que agombola entre els seus braços. L’antena de televisió que corona el conjunt des del reflex del vidre, ve a reafirmar la frase virgiliana: el progrés humà, realitzat a partir del treball dur i constant, ha domat la natura, malgrat tot.

Primer de setembre

Vaig comprar un llibret al Metropolitan Museum, Poems of New York, una prou extensa antologia de poetes que va des de Walt Whitman, el més antic nascut el 1819, fins a Nathaniel Bellows, el més jove nascut el 1972, que han escrit poemes de o a New York. N’hi ha dos de W. H. Auden, un dels quals és “September 1, 1939”, escrit poc després d’haver arribat a New York, just el dia de la invasió nazi a Polònia. De la invasió i del poema avui fa 70 anys. En copio la primera estrofa:

I sit in one of the dives

on Fifty-second Street

uncertain and afraid

as the clever hopes expire

of a low dishonest decade:

waves of anger and fear

circulate over the bright

and darkened lands of the earth,

obsessing our private lives;

the unmentionable odour of death

offends the September night.

Auden va viure als Estats Units fins a 1972, amb estades a Viena. A partir de 1953 va viure en un apartament a 77 St. Mark’s Place, entre la primera i la segona avingudes, a l’East Village. Diu que una placa de bronze recordava aquest lloc literari, però que no la van tornar a posar després d’unes obres de restauració. On sí que hi ha literary landmarks és a la propera església de St. Mark, la seu de Poetry Project, on han plantat arbres per als poetes ja morts del grup, un dels quals és dedicat a Auden.

Landmarks

Hi ha, almenys, dues classes de plaques en alguns edificis dels Estats Units: les plaques que distingeixen un edifici singular i les plaques que assenyalen un lloc per la seva significació literària.

L’any 1965 es va crear la Landmarks Preservation Commission, com a reacció ciutadana a la destrucció de molts edificis dels anys vint i posteriors a les dues grans guerres, però sobretot després de la demolició de la vella Pennsylvania Railroad Station (la de la cançó de Glenn Miller, vaja). Si un edifici vol tenir una landmark, ha d’acollir-se a aquest criteri: “A special character or special historical or aesthetic interest or value as part of the development, heritage or cultural characteristics of the city, state or nation.” A la ciutat de New York n’hi ha més de 1000. La de la fotografia correspon a la modernista Beekman Tower.

L’any 1986 es va fundar la Literary Landmarks Association que vol encoratjar la creació de plaques “of historic literary sites”. L’any 1989 el projecte va esdevenir oficial i gestionat per un comitè FOLUSA, és a dir dels Friends of Libraries USA. Les Literary landmarks es poden posar a cases d’escriptors, biblioteques, col·leccions de museus i llocs immortalitzats en obres literàries. A la ciutat de New York hi ha només 8 literary landmarks. Una a l’hotel Algonquin, per exemple.

Truman Capote

El darrer habitatge on va viure Truman Capote es troba al número 870 de la United Nations Plaza entre el 48 i el 49, a east Manhattan. És un edifici nou, de l’any 1966, tot de vidre, i de luxe. Ben diferent dels altres apartaments que van acollir l’escriptor, quan va arribar a New York amb disset anys. Com Holly Golightly. No hi ha cap record de l’escriptor a l’edifici, cap literary landmark.

No n’hi ha tampoc, ni falta que fa, a la façana de la joieria més fotografiada de la cinquena avinguda: Tiffany & Co, allà on Holly-Audrey somiava una vida millor, sense voler saber que no podria abandonar els seus sentiments, ni el seu gat. Breakfast at Tiffany’s és encara en l’imaginari de les moltes dones que cada dia es fotografien davant dels aparadors de la joieria, per la pel·lícula més que per la novel·la.

La darrera fotografia d’aquest post és una “true literary landmark” de la petjada que Truman Capote va deixar a Palamós, en una casa davant de mar que el va acollir alguns estius dels anys seixanta. En català, castellà, francès, anglès i alemany, la placa informa de l'estada de l'escriptor a Palamós i reprodueix un fragment d'una carta en la qual descriu l'indret.

A Capote li devia agradar de viure a la riba, de la Mediterrània o de l'East River, tant li fa.

A la recerca de L. L.

“Gotham Book Mart is a true literary landmark”, diu Bill Morgan, l’autor de la meva guia de literary landmarks of New York. Però la Gotham Book Mart, al carrer 47 oest, ja no existeix. Ara és una més de les joieries del carrer de les joieries, ple de jueus ortodoxos i de diamants. Van tancar la llibreria l’any 2006 i la meva guia és de 2003. Ho hem sabut per la senyoreta newyorker-ben vestida de la Mercantile Library Center for Fiction, al mateix carrer 47 però a l’est. Té la seu en l’edifici antic i preciós de la fotografia i el seu objectiu és celebrar, donar suport i encoratjar la creació i el plaer de l’art de ficció en totes les seves formes. És un centre privat que viu dels membres i dels benefactors, que organitza clubs de lectura, trobades i converses literàries, que ven llibres procedents de donacions a preus molt baixos, que manté una bona biblioteca, sempre de ficció. Interessant.

Continuem la recerca. Pugem fins a Central Park, però sense entrar-hi, ens dirigim a 240 Central Park South a tocar Columbus Circle, a l’edifici d’apartaments on Antoine de Saint-Exupéry va passar els seus dies durant la segona gran guerra, on va escriure i dibuixar Le petit prince. L'edifici no és res de l'altre món, les vistes al parc, des de l’apartament del pis 23, deuen ser espectaculars i inspiradores. Res, ni una placa. Sort que a la llibreria francesa de Rockefeller Plaza sempre tenen un exemplar de Le petit prince a l’aparador. Però liquiden existències, la llibreria tancarà el mes de setembre. Agafem la línia 1 davant de l'estàtua de Colom, des de casa la posta de sol torna a ser roja.

The Algonquin Hotel

El trobem al carrer 44, entre la Cinquena i la Sisena avingudes. Ja es veu que parlem de Manhattan. Probablement és l’hotel més literari de New York. I té una magnífica placa a la façana per recordar-ho a tothom. El van obrir l’any 1902, gran any d’hotels a Manhattan. Però no va ser fins l’any 1919 que va esdevenir l’hotel literari de la ciutat. S’hi van començar a reunir escriptors i periodistes entorn d’una Taula Rodona, en majúscules, perquè va esdevenir la segona gran famosa taula rodona de la història occidental.

L’autor de Tender is the night, F. Scott Fitzgerald feia de rei Artús.

Anys després hi van fer estada Gertrude Stein i Alice B. Toklas, quan van tornar als Estats Units. I escriptors com Gore Vidal, John Updike, Thorton Wilder (ah, el pont de Sant Lluís rei!), Tennessee Williams o Graham Greene van passar per les seves habitacions. A l’hotel tenen un gat que ja en fa cinc que porta el nom de Hamlet (of course!).

Un poema llatí a la porta del Rectorat

A l’edifici del Rectorat de la Universitat de Girona, conegut com “Les Àligues”, a la plaça de sant Domènec, damunt de la porta dovellada de la façana del segle XVI, es pot veure l’escut dels Àustries amb les dues àligues que donen nom a l’edifici, l’escut de la ciutat que sostenen dos àngels i, enmig d’ambdós, una inscripció a imatge i semblança de les làpides antigues, és a dir amb lletra capital romana. Se la coneix pel nom d’Onofre Enric, l’artesà que la va fer.

Aquesta inscripció, en llatí, està formada per un text en vers: es tracta de quatre estrofes de dos versos, un hexàmetre i un pentàmetre, és a dir quatre dístics elegiacs, de perfecta factura. És per aquest motiu que els versos parells de la inscripció estan sagnats respecte dels versos senars, tal com reprodueixo en aquesta transcripció:

MILLE ET QVINGENTIS ET SEXAGINTA SVB VNO

ANNIS A SVMMI NATIVITATE DEI

QVVM SVA PER VARIAS TERRAS POPVLATOR AVERNI

IN SANCTAM SERERET DOGMATA FALSA FIDEM

SACRA GERVNDENSES CONDVNT GYMNASIA QVANTA

CONSCRIPTI POSSVNT AEDIFICARE PATRES

AT TV SVMME DEVS SVB CVIVS NVMINE NOSTRVM

CRESCIT OPVS CRESCAT TEMPVS IN OMNE IVBE

L’arxiver i canonge de la Catedral de Girona, mossèn Jaume Marquès i Casanovas, en va fer aquesta traducció ben fidel a l’original: “Essent l’any mil cinc-cents seixanta més un d’ençà del naixement del fill de déu etern com per alguns països en la fe de quiscun sembrés falses doctrines el cabdill de l’Avern, els gironins fundaren eixes santes escoles tan grans com fou possible als Pares del Senat Vós, gran Déu, que les coses feu créixer totes soles, feu que creixi aquesta obra en la posteritat”

Quasi quatre-cents cinquanta anys després, la Universitat de Girona ha crescut tant com l’autor del poema demanava a Déu, en el moment de la seva creació.

El llac de Sils i Nietzsche

Cels clars, aires purs. Si hi ha un lloc que s’adiu amb aquestes característiques és Sils-Maria a la vall de l’Alta Engadina, al cantó dels Grisons, a la riba del llac de Sils, a Suïssa, a l’estiu. Ah, sí, de ben segur. Un locus amoenus poc més o menys a 1800 metres d’alçada, al centre d’Europa, al bell mig dels Alps. El llac de Sils, és el darrer de tres llacs que ocupen la vall d’Engadina, primer el de Sant Moritz, després el de Silvaplana, finalment el de Sils, el més arraconat i també el més verge.

Hi ha una petita península, la Chasté, que s’endinsa pel llac de Sils. A l’extrem de la península, ens sedueix la memòria literària d’un dels visitants que ha deixat més empremta al lloc: una pedra llisa fixada a unes roques i voltada de negres avets conté una llarga inscripció, el poema final de l’obra de Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra, que tradueixo:

Oh home, vigila !

Què diu la profunda mitjanit ?

‘Jo he dormit, jo he dormit,

d’un profund somni, jo m’he despertat:

el món és profund,

més profund que no ha pensat el dia.

Profund és el seu mal,

la voluptat més profunda que la pena del cor.

El dolor ha dit: passa!

Però tota voluptat vol l’eternitat,

vol la profunda, profunda eternitat’.

Friedrich Nietzsche va viure en una casa, al costat de l’Hotel Edelweiss, que recolza l’esquena a la Marmoré, la muntanya plana amb forma de llom d’animal marí que tanca el poble per l’est. Com explica la placa a l’entrada, Nietzsche hi va passar els estius des de 1881 fins a 1888. Ara és un museu de l’escriptor, on s’hi poden també fer estades d’estudi, on s’organitzen simposis i conferències sobre el filòsof.

A Sils-Maria, com molts, Nietzsche va trobar el plaer de viure, hi va viure i hi va escriure. I és que allà “tout n’est qu’ordre et beauté, / luxe, calme et volupté”.

P.S. El llac de Sils presideix el meu bloc, des del seu naixement, a començaments d’aquest any.

21, Rue du Cherche Midi

Per a la nostra memòria, dels catalans vull dir, aquesta adreça ens porta el record de Mercè Rodoreda i els seus anys de París en aquella chambre de bonne que la família de Nicolau d’Olwer els havia deixat per viure a ella i a Armand Obiols.

Centre de París, Quartier Latin, baixes pel Boulevard Raspail i, a l’alçada de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales, t’endinses pel carrer du Cherche Midi, direcció Saint Germain. El número 21, ja hi som, ah, una placa al portal, Mercè Rodoreda? Decepció. La placa, com es pot veure en la fotografia, és dedicada a Pierre Lafue. És clar, francès. Pierre Lafue, escriptor, historiador, periodista, germanista i sobretot cavaller de la Legió d’Honor, va viure en un dels apartaments, on ara hi ha la Fondation Pierre Lafue que vetlla per la seva memòria. Al mateix edifici, també hi ha l’Institut Universitari Sant Pius X i l’Obra de Sant Francesc de Sales.

Es van creuar alguna vegada Mercè Rodoreda i Pierre Lafue? Rodoreda hi va viure entre 1946 i 1954, amb visites esporàdiques fins a 1977. Pierre Lafue, com ens diu la placa, va residir-hi des de 1942 fins a la seva mort l’any 1975.

L’any 1995, la meva admirada hel·lenista Jacqueline de Romilly va guanyar el XIXè premi de la Fundació Lafue pel seu estudi sobre Alcibíades. Però aquesta ja és una altra memòria.

Hotel Istria

Entre Montparnasse i els jardins de Luxembourg, s’aixeca l’edifici que acull l’Hotel Istria. L’hotel, amb nom de península adriàtica, va esdevenir als anys vint punt de trobada d’artistes i escriptors que en van fer la seva casa. Erik Satie i Rainer Maria Rilke, per exemple, hi van fer estades.

França estima els escriptors i els artistes. Hi ha associacions que vetllen pel patrimoni artístic i literari dels llocs. A la fotografia que acompanya aquest text n’hi ha un exemple. L’associació anomenada “La mémoire des lieux”, -l’ordre dels mots la diferencia de Les lieux de mémoire, el monumental treball de Pierre Nora- és una de les moltes que es preocupa que els llocs de referència cultural, allò que anomenem el patrimoni intangible, puguin ser identificats a través de plaques com la de la fotografia.

L’escriptora Elsa Triolet va ocupar l’habitació 12 de l’Hotel Istria, des de 1924 fins a començaments de 1929. Els seus veïns d’habitació van ser el fotògraf Man Ray o el pintor Picabia, els escriptors Tristan Tzara i Vladimir Maiakowski; i Louis Aragon, és clar, amb qui Elsa va començar una història d’amor que va durar fins al final dels seus dies. Tots dos estan enterrats al jardí del molí de Villeneuve, la casa de camp del matrimoni a St-Arnoult-en-Yvelines-Sonchamp, al sud de París. Però aquest ja és un altre lloc de memòria literària.

P.S. Quan no em poso les ulleres, a vegades escapço les fotografies.

Ciutats enamorades: Ginebra i Borges

Hi ha ciutats que s’enamoren dels escriptors que, al seu torn, s’han enamorat d’elles. Jorge Luis Borges es va enamorar de Ginebra ja l’any 1914, segons ell mateix explica. Un any abans de morir, Borges va publicar el seu Atlas particular, en col·laboració amb la seva esposa Maria Kodama. Una de les entrades d’aquest atles és dedicada a Ginebra i comença amb aquesta frase: “De todas las ciudades del planeta, de las diversas e íntimas patrias que un hombre va buscando y mereciendo en el decurso de los viajes, Ginebra me parece la más propicia a la felicidad.”

L’ajuntament de la ciutat suïssa va cisellar la frase, traduïda al francès, en una placa de pedra que es pot contemplar just al lloc on Borges va viure en les seves primeres estades a la ciutat, al bell mig de la Vieille Ville. El text dedicat a Ginebra acaba amb aquesta altra frase: “Sé que volveré siempre a Ginebra, quizá después de la muerte del cuerpo.” Borges va morir a Ginebra l’any 1986 i allà reposa per sempre.

Ginebra es podria enamorar de Mercè Rodoreda, si la conegués i sabés que l’escriptora va donar a Teresa Valldaura els ulls de la dama del Leman, a tocar de La perle du Lac.