Extrec de les Notes disperses (1969) de Josep Pla aquest primer fragment titulat “L’art de majories”, sobre un gènere literari que Pla va identificar i definir:
“Perquè un poeta arribi a la popularitat màxima –perquè sigui llegit, apreciat i la seva influència en la societat sigui visible– ha de fer la poesia de les senyoretes. Els historiadors literaris no han donat, al meu entendre, prou importància al fet, i si n’han parlat ha estat molt per sobre, malgrat que l’observació és, al meu entendre, d’una obvietat claríssima. Els poetes herculis, els que han fet, vull dir, una obra mascla, han estat certament llegits, han tingut una importància en les escoles i en la política, però la seva penetració en la vida que hom viu cada dia ha estat relativa. Lamartine és un poeta per a senyoretes, com ho és en castellà G. A. Bécquer, com ho és certament Heine, com ho fou Verlaine. Aquests poetes escriuen la poesia per a majories. No n’hi ha pas gaires. A Itàlia potser és allà on n’hi ha més, perquè un dels temes més persistents de la literatura italiana és l’Arcàdia, que és una il·lusió de l’esperit molt apreciada per les senyoretes. No tothom és bo per a fer-la, perquè sovint s’ha de forçar el sentit del ridícul, i l’operació s’ha de saber fer si no es vol fer riure. Escriure en vers –la musiqueta– és ja una mica ridícul (de vegades, força), però és un ridícul que ha entrat en el convencionalisme. En canvi, el ridícul que a traves de determinades representacions pot produir la tendresa els glaça l’empenta.”
Als bancs de la fotografia hi poden seure senyors i senyoretes, indistintament, encara que ara només hi ha un gat, de color taronja.
Entrades
