dilluns, 30 de juliol del 2012

L’admiració d’Horaci

Li trobo totes les virtuts, ho reconec, però és que les té. Parlo d’Horaci, és clar. Llegia al Caliu de Nicolau d’Olwer el capítol que dedica a Antoni Rubió i Lluch, primer president que fou de l’Institut d’Estudis Catalans. Nicolau escriu: “Coneixedor a fons de les llengües clàssiques, Rubió i Lluch s’enamorava d’aquells autors que tenen un contingut més humà. Si en la seva jovenesa traduïa el vell poeta de Teos, jubilat ja de les tasques universitàries, enganyava les hores delitant-se amb la reiterada degustació del poeta de Venusa: retorn a aquelles Odes apreses en els anys de l’adolescència -Eheu, fugaces...- a les quals cada decenni que ens escurça la vida ens hi aporta una comprensió més profunda -saborós falern, que el temps ha tornat ranci.”

Vaig fotografiar el claustre de l’Institut d’Estudis Catalans, a un quart de nou del matí del dia 22 de febrer d’aquest any, quan el sol encara no il·luminava el rellotge i jo em dirigia al meu despatx.

dissabte, 28 de juliol del 2012

Enamorament sobtat

Es va llevar d’hora. Mentre esmorzava, va llegir el diari. El seu horòscop li deia que viuria un enamorament sobtat. Li va fer un salt el cor. A l’ascensor va trobar el veí de l’àtic, amb el gos, i li va semblar que s’enamorava d’ell, de copdescuit. El porter li va regalar un somriure que la va fer enamorar d’improvís. Al diner de l’altre cantó de Broadway, el cambrer li va dir dues paraules més amables que els altres dies i també se’n va enamorar sobtadament. I així va continuar durant tot el dia. Al vespre, de retorn a casa, va pensar que havia passat un bon dia amb tants enamoraments sobtats. I se’n va anar tota sola a dormir.

Pensava en el Tom’s que vaig fotografiar el mes d’agost de l’any 2009, quan escrivia aquest post, i en la cançó que li va dedicar Suzanne Vega.

dijous, 26 de juliol del 2012

Biblioteca ferroviària

Tren d’anada. Llegeixo l’Homenot que Josep Pla va fer de Josep Sebastià Pons. Interès professional: he de preparar un paper sobre el poeta rossellonès. M’hi trobo Virgili. Cap sorpresa. Diu Pla de Pons que era un “apassionat de Virgili i de Montaigne” i explica: “Presoner de guerra dels alemanys, és concentrat, després de diverses vicissituds, en els camps de Curlàndia, amb un Virgili i un Pascal a la butxaca per tota companyia. [...] A l’Havre els serveis sanitaris li feren perdre el Virgili, que li havia fet tanta companyia.”
Tren de tornada. Començo Stoner de John Williams, que m’he comprat a la llibreria propera a l’estació, aprofitant els cinc minuts que em sobraven i perquè una meva antiga estudiant el va recomanar vivament al seu mur del Facebook, l’altre dia. I perquè me’n refio molt del seu criteri literari. Hi llegeixo del protagonista: “Va dedicar gairebé tot l’estiu a rellegir els poetes llatins clàssics i medievals, sobretot els seus poemes sobre la mort. Va tornar a considerar la senzillesa i l’elegància amb què els lírics romans acceptaven el fet de la mort, com si el no-res que afrontaven fos un tribut per la riquesa dels anys gaudits.”
Aquest vell xiprer (tan clàssic ell!) del jardinet de l’estació de Caldes de Malavella sempre m’ha robat el cor. El vaig fotografiar el primer dia de juliol d’aquest any.

dimarts, 24 de juliol del 2012

Pin i Soler, un traductor oblidat

L’onze de maig va fer 170 anys del naixement de Josep Pin i Soler, a Tarragona. Tres connexions em porten a parlar d’ell en aquest bloc, avui. La connexió més recent és l’aparició del Diccionari biogràfic de l’Acadèmia de Bones Lletres, que un gran amic acadèmic m’ha fet arribar. Pin i Soler va ingressar a l’Acadèmia l’any 1914. La connexió més antiga és la traducció que tinc entre mans de l’obra Philobiblon, de Richard de Bury. Pin i Soler en va fer l’única traducció catalana, fins avui, l’any 1916. I aquesta traducció em porta a la tercera connexió. Rellegia novament el “Breu comentari sobre l’autor y’l llibre”, amb el qual Pin i Soler encapçala la seva traducció i em trobo amb aquesta nota per informar al lector que va acabar-la “plàcidament asseguts al peu de la nostra montanya santa de Montserrat, sub tegmine platani, a les Thermes de la Puda, la primera quinzena de Septembre de la trágica anyada de 1915.” Una obra més escrita en un balneari per afegir a la geografia literària balneària que estudiàvem en el curs d’estiu de la setmana passada. 
De fet, però, la meva intenció era recordar que Pin i Soler va traduir també aquestes altres obres llatines cabdals en la història de la literatura universal: Elogi de la Follia (1910), Col·loquis familiars (1911) i Llibre de civilitat pueril (1912) d’Erasme de Rotterdam; Utopia (1912), de Thomas More, i els Diàlegs (1915) de Joan Lluís Vives. I gairebé ningú no se’n recorda.

diumenge, 22 de juliol del 2012

Torna, torna, Rodoreda

Fa dies que no apareix el món de Rodoreda en aquest diari-bloc o bloc-diari. Això no vol pas dir que Rodoreda no sigui present en el món de l’autora d’aquest bloc-diari. No, no. Hi és, com hi són les paraules i l’atracció per certes paraules que tampoc no apareixen diàriament en aquest diari-bloc: cel, magraner, xuclamel, aranya, jardí, alzina, glicina, rosa, nit, lluna, sol, núvol, mirador, estany, nimfees, salamandres. O en llocs que resten reclosos en el clos més interior de l’autora d’aquest bloc-diari. Però de sobte, un dia, un d’aquests mots, un d’aquests noms es dreça amb una força inusitada, coneguda, hélas, en letargia, vés per on. I el bloc-diari torna a omplir-se la boca de viatges i flors, d’illes de lliris vermells i de miralls trencats, de jardins vora el mar i torres prop del cel. I suren velles paraules amigues enmig de la grisor d’un dia. 

Fins d’aquí a nou mesos no tornaran a florir aquestes glicines del jardí Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans que vaig fotografiar el 14 d’abril de l’any 2011. I serà així, si tot va bé, que les plantes necessiten moltes atencions.

dijous, 19 de juliol del 2012

La Girona d’Aragó i de Pla

Aquests dies es parla dels 60 anys de la primera edició de Girona. Un llibre de records, de Josep Pla. No he vist que ningú parli de la celebració d’un altre aniversari, els 30 anys de la publicació de Girona ara i sempre (una crònica) de Narcís-Jordi Aragó. És una llàstima. 

No sabria quin llibre triar sobre Girona, si el de Pla o el d’Aragó. O potser sí que ho sé: triaria la crònica d’Aragó, amb el permís dels planians. I no només perquè Girona ara i sempre són dos llibres en un, com es pot veure ja des d’un punt de vista gràfic amb l’ús de la lletra cursiva i la lletra rodona per diferenciar els records personals i la crònica periodística. També per l’autenticitat de l’obra d’Aragó. Al costat de la seva, l’obra de Josep Pla em resulta com aquella parella d’actors, els Lunt, de la novel·la de Salinger, El vigilant en el camp de sègol, que en Holden Caulfield, el protagonista, defineix així: “No feien com la gent i no feien com els actors. És difícil d’explicar. Feien més aviat com si sabessin que eren celebritats i tot això. Vull dir que eren bons, però eren massa bons. Quan un acabava de fer un discurs, l’altre deia alguna cosa ben de pressa, just després. Se suposava que havia de ser com gent de debò parlant i tallant-se els uns als altres i tot això. El problema era que era massa com si fos gent parlant i tallant-se els uns als altres.” No sé si em sé explicar.

dimarts, 17 de juliol del 2012

La finestra blava

Fa dos estius vaig fer una sèrie de posts al bloc sota l’epígraf Finestres. Els vaig programar perquè es publiquessin mentre jo era de viatge, des del 17 fins al 27 d’agost de 2010. Van ser onze finestres de llocs diferents que havia viscut, de New York a Atenes. Jo no vaig anar a cap dels llocs d’on eren les finestres, aquells dies d’agost. De fet, aquell va ser l’estiu de les finestres i de les traduccions de les finestres dels poemes francesos de Rilke. He continuat fotografiant finestres arreu on he anat, o quasi, i n’he publicat algunes al bloc. Com que el bloc ho permet, he descobert que hi ha disset posts etiquetats amb aquest mot. La darrera finestra que hi havia publicat és una finestra romana del mes de juny. La d’avui és del monestir de Sant Feliu de Guíxols, de divendres passat. Als seus ulls s’emmirallaven una casa i uns arbres que rebien el sol de biaix del crepuscle d’un dia ventós, emmarcats en blau de cel i pedra vella. Aquí us deixo aquesta postal que us he portat de Sant Feliu, amics.

diumenge, 15 de juliol del 2012

De Minerva a Ava Gardner

D’uns anys ençà, a Tossa de Mar els agraden les escultures al carrer. Marc Chagall hi va pintar el seu violinista celeste. Però els tossencs omplen carrers i places de peces menys alades i lleugeres, escultures de bronze que representen dones, dees, mitològiques o del cinema, que ve a ser el mateix. No es coneixen gaire bé les causes, però una altíssima Minerva amb els ulls fits en la Mediterrània s’aixeca al final de la platja gran, des de 1974. Les causes de la presència d’una Ava Gardner en bronze són molt més conegudes. L’actriu va rodar a Tossa la pel·lícula Pandora i l’holandès errant, l’any 1950. Bella entre les belles, Ava va deixar bon record a Tossa. I allà la tenim, amb la mirada perduda no se sap ben bé si en el blau de la mar o en el dels ulls d’en Mario Cabré, des de 1998. 

La Tossa de la fotografia la vaig veure amb bons ulls, i dolços, un estiu de fa uns anys, no sabria dir quants. A vegades més val esbullar el compte dels anys.

divendres, 13 de juliol del 2012

Cap de setmana de balnearis

“Vet-me ací tot voltat d’una cridòria bigarrada: habito damunt d’uns banys. Figura’t ara totes les menes de crits que poden repugnar a les orelles: quan els atletes més forts fan exercici i bracegen amb les mans carregades de plom, quan es fatiguen o fan el fatigat, sento gemecs; [...] quan m’escaic amb un minyó mandrós que es limita a l’untament plebeu, sento l’espetec de la mà damunt les espatlles, que fa un so diferent, segons que pegui de palmell o de clot. [...] Afegeix-hi aquells qui salten a la piscina amb gran terrabastall de l’aigua remenada. Fora d’aquests, els quals, si més no, treuen la veu natural, figura’t el depilador, que fa sovint una veu prima i estrident, per fer-se més notador, i que no calla mai, llevat de quan depila unes aixelles, i en lloc d’ell fa cridar a un altre...” 

En una de les seves Lletres a Lucili, Sèneca descriu d’aquesta manera la vida a les termes, romanes, és clar, som al segle I de la nostra Era. 

Del 13 al 15 de juliol, té lloc el curs d’estiu de la Universitat de Girona, “Salut i aigua. Balnearis i banys de mar”, amb lliçons itinerants de Sant Feliu de Guíxols a Sant Hilari Sacalm, tot passant per Caldes de Malavella i Santa Coloma de Farners. La iniciativa es de la Càtedra Martí Casals de Medicina i Salut en l’Àmbit Rural. La Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari hi col·labora amb la creació i guiatge d’un itinerari literari triple, Els balnearis de la Selva

Vaig fotografiar les termes romanes de Caldes de Malavella que il·lustren aquest post fa quinze dies.

dimecres, 11 de juliol del 2012

Censura en els primers anys setanta

És sabut que Lluís Nicolau d’Olwer va viure exiliat a Mèxic els darrers anys de la seva vida. L’any 1958, en motiu del seu setantè aniversari, els amics de l’Institut Català de Cultura de Mèxic van voler editar Caliu, un recull de “records de mestres i amics”, i li van oferir com a regal. Nicolau moriria tres anys més tard. 

L’any 1973, l’Editorial Selecta va voler recuperar aquesta obra i publicar-la a Barcelona. Ho van fer, però amb censura i els consegüents retalls: van ser eliminats completament quatre capítols, els dedicats a “Francesc Layret, assassinat”, “Tríptic de Francesc Macià” “Remembrança de Carles Rahola” i “Meditació en la tomba de Lluís Companys”. Vet aquí que el llibre es va publicar amb un pròleg de Jordi Rubió i Balaguer. Però era un llibre coix. Enguany, ha aparegut per primera vegada íntegrament a Catalunya aquest preciós volum, es tracta del facsímil de l’edició mexicana, amb el pròleg de Rubió de l’any 1973 i un pròleg que Carles Miralles ha escrit per a l’ocasió. Finalment s’ha fet justícia. 

L’any 1970, Maria Àngels Anglada va escriure una elegia a la mort del president Lluís Companys que va incloure en el seu primer recull de poemes, Díptic, publicat l’any 1972 a Vic. Aquell poema, en l’edició vigatana, portava el títol “Elegia” i, com que en cap moment s’esmenta el nom de Companys, va passar la censura. L’any 1990, a Columnes d’hores (que inclou Díptic), ja es titula “Elegia a Lluís Companys”.

Un lloc comú per als dos escriptors en parlar de Companys: Nicolau el descriu morint “descalç per tal d’aferrar els peus a la terra pairal” i Anglada “descalç damunt la terra que estimaves”. 

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post durant l’acte de cloenda del centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual van ser membres numeraris Maria Àngels Anglada i Lluís Nicolau d’Olwer.

dilluns, 9 de juliol del 2012

La lluna i el bufarut

Ella sent un bufarut a l’orella dreta aquesta tarda de diumenge. A estones li sembla que és el brunzit d’ales d’un borinot ros, a voltes creu que és el regurgitar de la mar en una gorga profunda, ara però l’identifica amb el so somort dels avions que creuen incessantment la gran ciutat. Té ganes que arribi el vespre, per saludar la lluna. 

Vaig fotografiar la lluna i el deixant, a Barcelona, un capvespre de finals del mes que acabem de passar. 

dissabte, 7 de juliol del 2012

La Girona de Nicolau d’Olwer

S’acaba d’editar, íntegrament per primera vegada a Catalunya, Caliu. Records de mestres i amics, de Lluís Nicolau d’Olwer. Es tracta del facsímil de l’edició mexicana de 1958, amb un pròleg fet expressament per a aquesta edició de Carles Miralles. 

A Caliu, hi ha un capítol, breu i contundent, sobre Carles Rahola, el gironí que li “mostrava una a una les pedres venerables de la ciutat”. N’extrec aquesta bellíssima descripció de Girona: “Recordo la impressió llunyana, fonda però inesborrable, d’una nit hivernal, glaçada: lluïa la lluna brunyida pel vent, llum argentina i penombra blava rellevaven de misteri els monuments, els casals i els carrers de la ciutat vella. La Catedral amb la més agosarada nau gòtica de la nostra arquitectura, Sant Feliu emmurat d’inscripcions romanes, el carrer de Ciutadans, el de la Força, les rampes i les graonades que menen a l’alta acròpolis, les torres de l’entrada, els carreus ciclòpics... somni i silenci, romput només pel xiulet de la tramuntana i el miolar dels gats, única nota vivent de la ciutat encantada.”

Vaig fer la fotografia, amb el campanar de la Catedral al fons d’un carrer costerut del barri vell de Girona, pel març de l’any 2010.

dijous, 5 de juliol del 2012

L’opacitat de l’ombra

L’escriptor llatí Publili Sirus deia que fins i tot un cabell té la seva pròpia ombra. Virgili expressà bellament el capvespre amb aquesta imatge “de dalt de les muntanyes cauen, allargades, les ombres”. Plutarc explicava que, quan Alexandre es va adonar que el seu cavall Bucèfal tenia por de la seva pròpia ombra, a partir d’aquell moment sempre el va situar de cara al sol i, així, el va aconseguir domar. I és que hi ha qui no es refia ni de la seva pròpia ombra. Tots tenim, diu un amic meu, aquesta franja d’opacitat, variable en cadascun de nosaltres. Alguns coneixen bé el grau d’opacitat d’altres i se’n serveixen. 

El sol capvespral del darrer dia d’abril de l’any 2011 em va empènyer a fotografiar la meva franja d’opacitat.

dimarts, 3 de juliol del 2012

A l’hotel suís

Sopaven cada vespre a la mateixa taula del menjador jugendstil d’aquell hotel suís. En acabar, entraven al saló per prendre un tè, mentre escoltaven una estona el piano i conversaven amb els amics, o simplement s’agafaven les mans i es miraven, o llegien els diaris, asseguts l’una ben a prop de l’altre. Quan el pianista els veia, immediatament encadenava la peça que tocava amb les notes de New York, New York, cada vespre. Ell somreia dolç, ella se’l mirava enamorada i el pianista la teclejava amb la mirada. Ell vivia a New York i el pianista ho sabia.

Aquest post es pot llegir mentre sonen les notes de la peça esmentada en la veu de Liza Minnelli. L’ala de l’avió suís es va deixar fotografiar a començaments de desembre de l’any 2011.

diumenge, 1 de juliol del 2012

Mirar-se el melic

Temps era temps, el déu Zeus, pare dels déus i dels homes, va enviar dues àligues en direccions oposades tot dient que el lloc on s’ajuntessin seria el melic del món. Les dues àligues es van trobar a Delfos, a Grècia, de manera que aquell lloc va esdevenir el centre del món dels antics o el que és el mateix el melic del món, òmfalos en grec. 
El món és ple de persones que es miren el melic, vull dir que estan permanentment ocupades amb elles mateixes, pensant-se que són tota la humanitat, que ve a ser el mateix. D’altres persones, en canvi, s’ocupen del món exterior perquè han fet que del seu melic en depenguin altres melics amb la qual cosa no tenen gaire temps de contemplar-se el seu. 
En Gat m’ensenyava el melic, quan el fotografiava, a començaments de juny, al jardí de Llagostera.