Suïssa, el llac i els dies

Acaba d’aparèixer el nou número de Le Globe, la versió electrònica, que correspon a l’any 2019. A finals de gener tindrem l’edició en paper d’aquesta revista publicada a Ginebra.

Aquí teniu l’enllaç 

https://www.persee.fr/issue/globe_0398-3412_2019_num_159_1

Hi trobareu no només un text meu sobre Suïssa que havia publicat a la Revista de Girona fa uns anys, ara en francès, “La Suisse: le lac et les jours”, sinó també un article del professor Bertrand Lévy de la Universitat de Ginebra “La Genève d'Aurora Bertrana de Mariàngela Vilallonga”, sobre l'itinerari literari que vam publicar l’any 2018, a la Càtedra de Patrimoni Literari Anglada – Fages de la Universitat de Girona. 

Bona lectura!

Ella Maillart i Annemarie Schwarzenbach, un epistolari

Estimades Emma i Montse,

Us escric aquesta carta, impregnada encara de l’esperit de les vostres del Camí d’anada i tornada, que vaig llegir d’una tirada, ahir al vespre, sense poder deixar el llibre.

Us felicito molt. I us envejo també molt. Per haver estat capaces de convertir en matèria literària, de la bona, aquest vostre enamorament per dues escriptores, de les quals jo també em vaig enamorar, fa anys. Que dues dones catalanes facin ficció sobre aquestes dues dones suïsses ja és important i que ho feu tan bé, encara ho és més.

La intensitat de la vida d’Annemarie Schwarzenbach i d’Ella Maillart hi és ben explícita en les cartes que heu escrit, posant-vos a la seva pell. La sensibilitat que es respira en l’obra de l’Annemarie i de l’Ella hi és ben present en les cartes que heu imaginat. La delicadesa amb la qual heu tractat les seves vides i la seva obra només pot provenir de la vostra admiració i respecte per aquelles dues dones, enlluernadores. Tan ben documentat i tan ben escrit. I l’elecció de la forma epistolar, quin encert! 

Ens ajuda a conèixer-nos una mica més aquest vostre quàdruple camí d’anada i tornada, les nostres pors i els nostres desitjos, els nostres cels i els nostres inferns. Ens ajuda a conèixer-nos endins, ben endins de les nostres ànimes.

Em quedo amb aquesta frase d’una carta d’Ella: “El món no és altra cosa que les aigües quietes d’un llac que reflecteix el cel de la nostra ànima.” Perquè és la imatge del llac de Sils-Maria, que presideix aquest meu bloc de notes digital des dels seus inicis, el 30 de gener de l’any 2009.

Vostra,

Mariàngela

A la fotografia que il·lustra aquesta carta estic asseguda davant de la casa d’Annemarie Schwarzenbach, a Sils-Maria, el dia 6 d’agost de l’any 2008. 

Montse Barderi i Emma Vilarasau, Camí d’anada i tornada, Columna, Barcelona 2017.

Annemarie Schwarzenbach

Remenava llibres al meu cau de Llagostera aquest cap de setmana. I vaig arribar a l’espai Schwarzenbach. En vaig treure el petit assaig Loin de New York. Al costat hi havia una publicació minúscula. La vaig estirar. I es va descabdellar el fil del record. La primera vegada que vaig conèixer l’existència d’Annemarie Schwarzenbach va ser el mes de juliol de l’any 2008. Com cada estiu, passàvem uns dies a Sils-Maria, a l’Engadina suïssa, i passejàvem per les ribes del llac de Sils, el llac que il·lumina i presideix aquest bloc/g des dels seus inicis. Vam arribar-nos fins a la Biblioteca Engiadinaisa. Com tots els edificis de la zona, la Biblioteca és un xalet, amb grans finestrals que miren el llac. Hi havia una petita exposició titulada “Annemarie Schwarzenbach und Anita Forrer”. Allà vaig conèixer la vida d’aquella dona, morta amb només 34 anys, que Thomas Mann anomenava “l’àngel devastat”. La minúscula publicació que vaig estirar de la lleixa Schwarzenbach és un díptic que explica l’exposició. A la portada, es poden veure les fotografies de l’Annemarie i de l’Anita, hereva dels seus papers i dels seus llibres. I l’ex-libris de l’Annemarie que reprodueix a la tinta la meva fotografia del llac de Sils. Anita Forrer va donar els llibres que l’Annemarie li va deixar, per testament, a la Biblioteca Engiadinaisa. Aquesta era la raó de ser de l’exposició que commemorava el centenari del naixement de l’escriptora.

A la fotografia que il·lustra el post d’aquest pont de desembre s’hi poden veure els materials que hi menciono, posats sobre el volum que conté una biografia de l’escriptora, amb el rostre de l’Annemarie a dalt i la seva mà a baix.

Suflé de pas del temps

Ingredients:

Un tuit d’algú que recorda els poemes francesos de Rilke que vaig traduir l’any 2010, després dels estius a Sils Maria. 

Un comentari de facebook sobre una de les pel·lícules presentades a Cannes en l’edició que acaba de cloure, Clouds of Sils Maria, d’Olivier Assayas. 

Un article per al diari Ara, encara inèdit, que ha escrit el meu fill. 

Una frase d’algú que ha escrit un llibre d’autoajuda que diu que se sent més vell aquell que pensa més en els seus records que no pas en el seu futur.

Un polsim de tarda de diumenge de maig.

Unes gotes de perfum de llessamí. 

Uns milers de quilòmetres de distància.

Preparació

En una gerra de danaide, barregem tots els ingredients a punt de neu. Els deixem caure a la sorra d’una platja mediterrània. N’aspirem el gust i l’olor i el tacte, respirem a fons, obrim els ulls i tornem a viure la realitat com és i com volem que continuï sent.

Llegir poemes a la riba

I vet aquí que giro el full i se m’apareix aquesta senyoreta abillada del segle XIX, llegint un llibre asseguda dalt d’un roquissar enlairat, amb una llenca d’aigua triangular que s’entreveu enmig de les roques, que jo vull que sigui de llac suís, encara que el títol del quadre sigui Girl by the Seacoast o Reading on the Rocks, Grand Manan, nom d’una illa del Canadà. Perquè cada mes d’agost, i aquest mes d’agost també, vull complaure’m amb el record dels poemes llegits a la riba del llac de Sils-Maria, quand l’après-midi finissait, i tocava el cel amb les puntes dels dits.

El quadre que ha originat el post d’avui és de John George Brown (1831-1913), va ser pintat pels volts de 1877, i es conserva al Museum of Fine Arts de Boston, d’on he pres la il·lustració.

El cérvol

A Stoner, la novel·la de John Williams, la Katherine i l’Stoner van passar deu únics dies, tots dos sols, a Lake Ozark. En aquell paradís ideal, i mitificat, “una vegada, van veure un cérvol que havia baixat de les muntanyes més altes a buscar menjar. Era una femella d’un groc torrat enlluernador que contrastava amb la severitat dels pins foscos i de la neu blanca. Els va mirar a menys de cinquanta metres de distància; alçava una pota del davant amb delicadesa damunt la neu, tenia les orelletes inclinades cap endavant i uns ulls marrons perfectament arrodonits i increïblement dolços. Cap dels tres no es va moure. El rostre delicat de la cérvola es va decantar, com si els escodrinyés amb cordialitat; llavors, sense pressa, es va girar i es va allunyar, alçant les potes de la neu amb elegància i tornant-les a col·locar amb precisió, arrencant cruixits quasi inaudibles.”

No sé si els antics consideraven que veure un cérvol de llarga vida tenia alguna propietat oracular i, de considerar-ho, no sé quin seria el significat de la visió d’un cérvol ben a la vora. De la sobtada visió d’un cérvol als boscos de negres avets a la riba del llac de Sils, a l’Engadina, en queda aquesta fotografia, que vaig fer el 5 d’agost de l’any 2008, i el record d’un silenci dolcíssim tancat al meu cap. No hi havia neu.

Imatges

Hi ha imatges plaents, breus, que voldries retenir a la retina. Hi ha imatges doloroses, també breus, que romanen a la retina. Em pregunto si, per natura, ens és més fàcil de retenir el dolor que el plaer. És, em penso, com en aquell poema de Nietzsche que llegíem cada estiu, cisellat en una pedra, enmig dels boscos de la Chasté a la riba del llac de Sils, a la vall de l’Engadina. En vaig parlar en aquest post. Volíem que fossin veritat aquests versos del poema: 

El món és profund,  

més profund que no ha pensat el dia. 

Profund és el seu mal,  

la voluptat més profunda que la pena del cor. 

El dolor ha dit: passa!  

Però tota voluptat vol l’eternitat,  

vol la profunda, profunda eternitat. 

Mai no acabàvem d’estar convençuts del mot francès o català que havia de traduir l’alemany “lust”. Finalment, em vaig decidir per “voluptat”. Però potser ara em decantaria per “plaer”. Disquisicions filològiques a banda, les imatges plaents del record malden per imposar-se a les imatges doloroses. I les ajudo. El vent s’emportava els núvols perquè el sol pogués brillar en aquesta posta de començaments d’abril de 2010.

Hesse a Sils-Maria

Avui fa quaranta-nou anys, el 9 d’agost de 1962, va morir Hermann Hesse a Montagnola (Suïssa), als 85 anys d’edat. Entre 1949 i 1961, Hermann Hesse va passar els estius a Sils-Maria a la vall de l’Engadina. 

Hesse va escriure de Sils-Maria: “He vist molts paisatges, m’han agradat gairebé tots, però molt pocs han esdevingut un destí, com dedicats a mi, que m’han parlat profundament i sovint han florit a poc a poc com petites segones pàtries. Probablement el més bell paisatge que ha actuat sobre meu va ser l’Alta Engadina... Una contemplació que ha commogut el meu cor, que ha esdevingut estimada i important cada vegada que l’he vista novament: la casa a la vora d’un cingle rocós, una mica fosca, en la qual Nietzsche havia tingut el seu refugi engandinès.” 

El llac de Sils (nineta dels meus ulls) presideix aquest bloc, des dels seus inicis, amb una fotografia que vaig fer l’estiu (feliç estiu) de 2005. 

He il·lustrat aquest post amb una de les moltes aquarel·les que va pintar Hermann Hesse al llarg de la seva vida. És una vista del llac de Lugano i Porlezza, des de la casa on vivia a Montagnola, de 1923. 

Diari del Liban (XX)

La propera visita l’esperava amb ànsia: el bosc de cedres mil·lenaris, que corona la vall dels sants. Som a quasi dos mil metres d’alçada, al costat de l’estació d’esquí més preuada del Líban. El bosc de cedres s’esten davant meu. Comencem a baixar pel caminet ben demarcat. Experimento una barreja de sensacions i de records diversos d’altres boscos. L’amplària dels cedres més vells em fa recordar el bosc de sequoies gegants, Muir Woods, al nord de Califòrnia. L’espessor del bosc de cedres més joves em porta fins als boscos de negres avets de la Chasté, al llac de Sils-Maria, a Suïssa. I als tres cedres del Líban del nostre jardí de Romanyà. Però la intensa connexió, per inesperada, es produeix al cim del bosquet, quan llegeixo la placa en record del viatge al Líban de l’escriptor Alphonse de Lamartine, sobretot perquè hi han inscrit tres versos del meu poema dels estius a Suïssa, Le lac. El món és petit i les nexus rerum m’atrapen arreu. I m’estoven el cor.

El cimal és un mar de plaques. Així és que, a mi que m’entusiasmen les plaques, em sembla un lloc digne de romandre-hi, memorable. Hi ha també uns cedres nus, morts, esculpits en formes humanes. Els cedres de Déu, com els anomenen, van ser una de les grans riqueses del Líban. Els egipcis utilitzaven la seva fusta en la construcció de les piràmides i de la seva saba en fabricaven un oli per a la momificació. Diu que el nom del cedre del Líban apareix citat més de cent vegades a la Bíblia i que també van ser utilitzats en la construcció del temple de Jerusalem. Us saludo, cedres del Líban!

Finestres (V)

Al costat de l’hotel, la casa de Nietzsche, ara museu. El petit poble de Sils-Maria davant per davant de la finestra de l’escriptor. La vista del torrent que saltirona paral·lel al carrer principal del poble. Els cims alpins serveixen de teló de fons del campanar de l’església, amb gall, això és protestant. La casa dóna l’esquena a la Marmoré, la primera muntanya que vaig pujar a peu, fins al cim.

Finestres (IV)

La fusta clara, només polida, de l’hotel de Sils-Maria era la imatge genuïna de les cases dels Alps. A la finestra els alts avets negres, els punxeguts cimals i les glaceres eternes, alguna xemeneia i teulats de pissarra. Els esquellerincs dels cavalls i el xerroteig de l’aigua del torrent posaven la música de fons.

Els plaers i els dies

L’any 1894, Marcel Proust recordava el llac de Sils-Maria (una fotografia del qual presideix aquest bloc des dels seus inicis) en un dels capítols de la seva obra Els plaers i els dies, el titulat “Presència real”, que comença i he traduït així: “Ens vam estimar en un poble perdut d’Engadina de nom dues vegades dolç: el somni de les sonoritats alemanyes es moria en la voluptat de les síl·labes italianes. A l’entorn, tres llacs d’un verd desconegut banyaven boscos d’avets. Glaceres i pics tancaven l’horitzó. Al vespre, la diversitat de plans multiplicava la dolçor de les llums. Oblidarem mai les passejades a la riba del llac de Sils-Maria, quan la tarda acabava, a les sis? Els cedres, d’una tan negra serenitat quan s’acosten a la vora de la neu brillant, estenien vers l’aigua blau pàl·lid, quasi malva, les seves branques d’un verd suau i brillós. Un vespre l’hora ens fou particularment propícia; en uns instants, el sol ponent, feu passar l’aigua per tots els matisos i la nostra ànima per totes les voluptats.”

Vaig fer la fotografia dels tres llacs de Saint Moritz, Silvaplana i Sils, des de Muottas Muragl a 2453 metres d’altitud, en un dels nostres estius a Sils, el de 2006.

El llac de Sils i Nietzsche

Cels clars, aires purs. Si hi ha un lloc que s’adiu amb aquestes característiques és Sils-Maria a la vall de l’Alta Engadina, al cantó dels Grisons, a la riba del llac de Sils, a Suïssa, a l’estiu. Ah, sí, de ben segur. Un locus amoenus poc més o menys a 1800 metres d’alçada, al centre d’Europa, al bell mig dels Alps. El llac de Sils, és el darrer de tres llacs que ocupen la vall d’Engadina, primer el de Sant Moritz, després el de Silvaplana, finalment el de Sils, el més arraconat i també el més verge.

Hi ha una petita península, la Chasté, que s’endinsa pel llac de Sils. A l’extrem de la península, ens sedueix la memòria literària d’un dels visitants que ha deixat més empremta al lloc: una pedra llisa fixada a unes roques i voltada de negres avets conté una llarga inscripció, el poema final de l’obra de Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra, que tradueixo:

Oh home, vigila !

Què diu la profunda mitjanit ?

‘Jo he dormit, jo he dormit,

d’un profund somni, jo m’he despertat:

el món és profund,

més profund que no ha pensat el dia.

Profund és el seu mal,

la voluptat més profunda que la pena del cor.

El dolor ha dit: passa!

Però tota voluptat vol l’eternitat,

vol la profunda, profunda eternitat’.

Friedrich Nietzsche va viure en una casa, al costat de l’Hotel Edelweiss, que recolza l’esquena a la Marmoré, la muntanya plana amb forma de llom d’animal marí que tanca el poble per l’est. Com explica la placa a l’entrada, Nietzsche hi va passar els estius des de 1881 fins a 1888. Ara és un museu de l’escriptor, on s’hi poden també fer estades d’estudi, on s’organitzen simposis i conferències sobre el filòsof.

A Sils-Maria, com molts, Nietzsche va trobar el plaer de viure, hi va viure i hi va escriure. I és que allà “tout n’est qu’ordre et beauté, / luxe, calme et volupté”.

P.S. El llac de Sils presideix el meu bloc, des del seu naixement, a començaments d’aquest any.

L'illa de davant

En tinc unes quantes de fixades a la memòria d’illes de davant. L’illa d’Ellis a la badia de Nova York des del restaurant xinès del sud de Manhattan, l’illa de Moorea a la Polinèsia francesa des del passeig de Papeete, l’illa de Formentera des del port d'Eivissa, les illes que clapegen l’Egeu des del Cap Súnion a la punta més meridional de l’Àtica, la petita Isola des de la platgeta del llac de Sils a l’Engadina...

He gaudit de la contemplació del sol que es ponia rere algunes d’aquestes illes, postes de sol tan o més carminades que les de Romanyà. Contemplar l’illa de davant és contemplar un paradís desconegut des del paradís retrobat, recordar l’illa de davant és retornar al paradís perdut. Amb les parpelles ben closes, volem creure que tornarà.