Bones festes, amics!

“Resta tranquil, si de sobte

l’Àngel a la teva taula decideix anar.”

Amb aquests dos versos d’un dels Poemes francesos de Rilke, que vaig traduir i publicar l’any 2011, i amb aquest Esbós amb dibuix de fantasia de Ramon Casas, conservat a la Fundació Rocamora, que m’acompanya aquests dies, us desitjo unes dolces festes i un 2017 ben propici.

Coses de la vida de Marina Tsvietàieva

Admirava Rilke i no el va arribar a conèixer, però les cartes que es van intercanviar l’estiu de 1926 mostren un profund i llarg reconeixement interior. Marina Tsvietàieva va tenir sort del fil d’Ariadna de la seva filla que va recollir, preservar i difondre la seva obra. El 3 d’abril de 1926, Boris Pasternak, l’altre amic de l’ànima, li va enviar un qüestionari amb l’objectiu d’elaborar la seva biografia per a un diccionari bibliogràfic d’escriptors. La poeta va acabar amb aquests paràgrafs:

“Les coses que més estimo en el món: la música, la natura, la poesia, la solitud.

Absoluta indiferència per l’opinió pública, pel teatre, per les arts plàstiques i visuals. El meu sentiment de propietat es limita als meus fills i als meus quaderns de treball.

Si tingués escut, hi posaria Ne daigne.

La vida és una estació per a mi, aviat marxaré; a quin lloc, no penso pas dir-ho.”

Il·lustro aquest post amb una imatge de la poeta a París l’any 1925, de Pyotr Shumov.

Patior ut potiar

Quan tenia vint-i-un anys, a petició de l’editor d’un Diccionari de poetes i prosistes alemanys del XIX, Rilke es va descriure així:

“Rilke, René Maria Caesar, nascut a Praga el 4 de desembre de 1875, actualment redactor de Jung-Deutschland i Jung-Oesterreich. La meva divisa: Patior ut potiar. En el moment present, alimento una aspiració ardent de llum; per al futur, una esperança i un temor. Esperança: pau interior i felicitat de crear. Temor (herència nerviosa carregada): follia!”

La fotografia de Rilke que il·lustra aquest post, publicat cent-quaranta anys i tres dies després del seu naixement, és de l’any 1900.

Suflé de pas del temps

Ingredients:

Un tuit d’algú que recorda els poemes francesos de Rilke que vaig traduir l’any 2010, després dels estius a Sils Maria. 

Un comentari de facebook sobre una de les pel·lícules presentades a Cannes en l’edició que acaba de cloure, Clouds of Sils Maria, d’Olivier Assayas. 

Un article per al diari Ara, encara inèdit, que ha escrit el meu fill. 

Una frase d’algú que ha escrit un llibre d’autoajuda que diu que se sent més vell aquell que pensa més en els seus records que no pas en el seu futur.

Un polsim de tarda de diumenge de maig.

Unes gotes de perfum de llessamí. 

Uns milers de quilòmetres de distància.

Preparació

En una gerra de danaide, barregem tots els ingredients a punt de neu. Els deixem caure a la sorra d’una platja mediterrània. N’aspirem el gust i l’olor i el tacte, respirem a fons, obrim els ulls i tornem a viure la realitat com és i com volem que continuï sent.

Bon Nadal!

Àngels, arbres, poemes, llocs, memòries, moments, presències, tot s’agombola a la ment, quan cerco els mots i la imatge per desitjar-vos bon Nadal, des d’aquest bloc. Aquí teniu aquest poema de Rilke que vaig traduir i publicar l’any 2011 i aquesta imatge de l’arbre de Nadal, ple d’àngels, del Metropolitan Museum de New York, que m’enamora. 

Vistos pels Àngels, els cimals dels arbres potser 

són arrels, que beuen dels cels; 

i en el sòl, les profundes arrels d’un faig 

els semblen cims silenciosos. 

Per a ells, la terra, no deu ser transparent 

enfront d’un cel, ple com un cos? 

Aquesta terra ardent, on es lamenta 

vora les deus l’oblit dels morts.

Us desitjo un bon Nadal!

La finestra blava

Fa dos estius vaig fer una sèrie de posts al bloc sota l’epígraf Finestres. Els vaig programar perquè es publiquessin mentre jo era de viatge, des del 17 fins al 27 d’agost de 2010. Van ser onze finestres de llocs diferents que havia viscut, de New York a Atenes. Jo no vaig anar a cap dels llocs d’on eren les finestres, aquells dies d’agost. De fet, aquell va ser l’estiu de les finestres i de les traduccions de les finestres dels poemes francesos de Rilke. He continuat fotografiant finestres arreu on he anat, o quasi, i n’he publicat algunes al bloc. Com que el bloc ho permet, he descobert que hi ha disset posts etiquetats amb aquest mot. La darrera finestra que hi havia publicat és una finestra romana del mes de juny. La d’avui és del monestir de Sant Feliu de Guíxols, de divendres passat. Als seus ulls s’emmirallaven una casa i uns arbres que rebien el sol de biaix del crepuscle d’un dia ventós, emmarcats en blau de cel i pedra vella. Aquí us deixo aquesta postal que us he portat de Sant Feliu, amics.

Chagall a la finestra

L’hotel era molt a la vora del museu Thyssen-Bornemisza. Acabava de dinar. Vaig arribar-me fins a l’entrada. No vaig pas visitar l’exposició perquè senti una especial devoció per Chagall, no. Hi vaig entrar per New York, pels murals de la Metropolitan Opera. Les nostàlgies tenen aquests cops, gens amagats. El bestiari de Chagall, amb gats, pardals, galls, vaques, cavalls, atreia la meva atenció, quan vaig arribar a l’apartat de l’exposició titulat “La finestra i el paisatge” i em vaig deixar seduir pels paisatges vistos des de les finestres, i de les finestres vaig arribar a Rilke i als seus poemes francesos, escrits al Valais, a Suïssa. De manera que vaig tancar el cercle, perquè ja no pot ser una espiral. I vaig fotografiar aquesta “Finestra a l’Île de Bréhat”, propietat de la Kunsthaus de Zürich i pintat l’any 1924, més o menys quan Rilke escrivia que a través de la finestra “una vida es vessa i s’impacienta / vers una altra vida”.

Rilke i Kavafis, en diàleg

Rilke va néixer l’any 1875, a Praga, i va morir a Suïssa l’any 1926, amb només 51 anys d’edat. Kavafis havia nascut l’any 1863 a Alexandria, on va morir el mateix dia que havia nascut, setanta anys més tard. Es podien haver conegut. 

Avui, a les vuit del vespre, dialogaran a la Casa de Cultura de Girona, en català, com ho fan ara en aquest post, a la manera de Coridó i Tirsis, en versos alterns, com els agrada a les muses.

Diu el Kavafis traslladat per Eusebi Ayensa: 

Al teu costat tot ho trobo dolç, i em somriu,

i en el mirall dels teus ulls s’hi reflecteix la joia.

Ets la meva llum, i encara no t’he dit ni la meitat

de tot el que aclapara el meu cor enamorat

i que als meus llavis s’amuntega amb una sola mirada teva.

No em parlis si no vols, no em diguis seductores

paraules d’amor i admiració. Em basta que estiguis a prop

per dir-te com et desitjo, per tocar-te i per respirar

la mateixa fresca del matí que respires tu,

o, si trobes això exagerat, per mirar-te i prou.

I respon Rilke en la meva versió catalana:

No són pas records

els que, en mi, et mantenen;

tu tampoc no ets meva

per la força d’un bell desig.

El que et fa present,

és la marrada ardent

que una tendresa lenta

descriu en la meva pròpia sang.

No tinc necessitat

de veure’t aparèixer;

n’he tingut prou amb néixer

per perdre’t una mica menys.

Veia el cel de la fotografia, des del meu estudi, el dia 18 de setembre passat.

Gats

El gat de Chateaubriand es deia Micetto, nom italià perquè sembla que va ser el papa Lleó XII qui li va donar l’animal. Séraphita era el nom del gat de Théophile Gautier. La gata de Charles Dickens es deia Williamine. Els noms que Mark Twain va posar als seus innombrables gats van des de Bambino a Buffalo Bill, tot passant per Beelzebub, Satan o Zoroaster. 

El gat de Balthus es deia Mitsou. Era un gat trobat, que després va perdre. Tot això passava quan el pintor tenia 10 anys. La seva mare Baladine Klossowski vivia en aquells moments amb Rilke. El nen Balthus va explicar la història d’aquesta troballa i pèrdua en 40 dibuixos per als quals Rilke va escriure un prefaci. El llibre es va publicar l’any 1921 amb aquest títol: Mitsou. Histoire d’un chat. 

Hi llegim: “Trobar una cosa és sempre divertit; un moment abans encara no existia. Però trobar un gat és inaudit! Perquè aquest gat, hi estareu d’acord, no entra pas del tot a la vostra vida, com ho faria per exemple qualsevol joguina; tot i que us pertanyi ara, roman una mica fora, i això és el que fa sempre: la vida + un gat, el que dóna, us ho puc assegurar, és una suma enorme. Perdre una cosa és ben trist. És de suposar que costa de trobar, que es trenca en algun lloc, que acaba a les escombraries. però perdre un gat: no! No és pas permès.”

Només de sortir al jardí de la casa dels meus pares, ja tens allà el gat de la fotografia. Ve d’alguna casa del carrer, tot saltant parets. Li diem Gat. Com el de Breakfast at Tiffany’s.

L’estiu de 1926

Rainer Maria Rilke vivia a Muzot, al Valais suís. La seva malaltia el feia passar llargs dies al sanatori de Val Mont. Va ser el seu darrer estiu. Moria amb l’any 1926. Però aquell estiu, Rilke va mantenir una correspondència intensa i extensa amb els escriptors russos Boris Pasternak i Marina Tsvietàieva. D’amor de lluny. Rainer i Marina no es van arribar a conèixer mai. 

Aquell estiu, Aurora Bertrana i Monsieur Choffat, el seu marit, van plegar l’apartament d’Annemasse, prop de Ginebra, i es van embarcar a Marsella en el Louqsor que els havia de conduir a la Polinèsia, on viurien tres anys, els més feliços de la seva vida, que deia ella. 

Àurea de Sarrà rebia a Grècia la més alta condecoració del govern grec i de la seva vida: el president Pàngalos havia concedit l’Orde del Fènix al poeta Kavafis i a la ballarina Àurea, que restaven així, per sempre més, agermanats per la condecoració i per aquell estiu. 

No sabia com il·lustrar aquest post, per no donar preferència a un o altre personatge, a un o altre lloc, perquè me’ls estimo tots. Així és que he decidit de posar la fotografia de l’esquena d’una de les reines de França, immortalitzades en pedra als jardins de Luxembourg, a París, que vaig fer l’any 2008. Perquè París, em sembla, pot unir tots els personatges d’aquell estiu de 1926 més que cap altre lloc.

La rosa-llibre de Rilke

Et veig, rosa, llibre entreobert,

que conté tantes pàgines

de felicitat detallada

que no es llegiran mai. Llibre-mag,

que s’obre al vent i que pot ser llegit

a ulls clucs...,

d’on les papallones en surten confoses

per haver tingut les mateixes idees.

Del recull “Les roses”, de Rainer Maria Rilke, inclòs als Poemes francesos, que vaig traduir l’estiu passat i que ha publicat les Edicions de la ela geminada. 

Bon Sant Jordi a tothom, des de la riba de l’oceà. 

Vaig fer la fotografia el dia 15 d’abril al jardí de l’IEC.

Un Cézanne descrit per Rilke

“D’antuvi, el drap blanc, que hi sovinteja, s’amara estranyament del color local predominant, i els objectes disposats hi diuen tots la seva i s’esplaien a pler. L’ús del blanc com a color li fou sempre natural amb el negre, formaven els dos pols de la seva vasta paleta; i en el formós conjunt de la lleixa de pedra negra d’una llar de foc amb el corresponent rellotge de sobretaula, el negre i el blanc (aquest últim en un drap que penja avall, tot cobrint una part de la lleixa) es captenen ben bé com a colors entre els altres colors, amb igualtat de drets i com aclimatats de fa temps. (Altrament s’escau amb Manet, en qui el negre actua com una interrupció del corrent i a més s’encara amb els colors, com si no provingués del mateix lloc que ells.) Damunt el drap blanc s’afirmen, brillants, una tassa de cafè amb una sanefa d’un blau molt fosc, una llimona fresca i ben madura, un vas de vidre polit, de cantell dentat, i, a l’extrem esquerre, un gros i barroc cargol de Tritó, tot extravagant i d’aspecte ben desuet, amb la llista i vermella boca girada endavant. El seu carmí inferior, bo i aclarint-se en el seu desplegament enfora, suscita en la paret posterior un blau tempestuós, el qual eixamplat i apregonat, és repetit pel mirall de marc daurat que penja sobre la llar; en aquesta imatge del mirall ensopega novament amb una antítesi: el rosa lletós d’un gerro de vidre que, tot reposant damunt el rellotge negre, duplica (com a cosa tangible i, una mica més transigent, com a reflex) l’efecte del seu contrast. L’espai real i l’espai del mirall resten definitivament denotats i quasi musicalment discriminats per mitjà d’aquesta doble avaluació, i el quadre els conté de la mateixa manera que un cistell conté fruits i fulles: com si tot això fos talment fàcil de prendre i de donar. Però damunt la lleixa descoberta, arrambat al drap blanc, hi ha algun altre objecte, per mor del qual voldria tornar a examinar el quadre.”

Ho escrivia Rainer Maria Rilke a la seva esposa Clara en una carta del dia 24 d’octubre de 1907, després d’haver visitat durant dies el Salon d’Automne de París, i d’haver contemplat aquest quadre de Cézanne, pintat entre 1869 i 1870, que actualment es conserva a la Col·lecció Niarchos. La traducció al català és de Judith Vilar i Joan Parra.

Dels blaus de Rilke al blau Klein

“I davant el blau m’adono que és aquell peculiar blau del segle XVIII que pertot, a La Tour, a Peronnet [Perronneau], pot trobar-se, i que fins i tot en Chardin no deixa d’ésser elegant, si bé allí (a l’autoretrat del pinça-nas de carei) ja és esmerçat sense miraments com a cinta de la seva estranya gorra. (Hom podria imaginar que algú escrivís una monografia del blau, des de l’espès blau cerós de les pintures murals de Pompeia fins a Chardin i encara fins a Cézanne: quina biografia!) Car el molt peculiar blau de Cézanne té aquesta procedència, prové del blau del segle XVIII, que Chardin desvestí de la seva presumpció i que ara amb Cézanne no aporta cap significat secundari. Chardin ha estat en això el mitjancer.”

Rainer Maria Rilke escrivia sobre el blau en la carta a la seva esposa Clara del 8 d’octubre de 1907. Per completar aquesta monografia del blau, segurament hauria agradat a Rilke l’explosió de blau d’Yves Klein (1928-1962). 

El quadre de Klein que il·lustra aquest post el va fotografiar el meu fill en una de les parets del Metropolitan Museum, a New York, el mes de juliol de l’any 2007. 

Carriera descrita per Rilke

“Una jove dama, el rostre alçat damunt un coll ben dret i tombat ingènuament cap endavant que sosté davant el seu vestit de randes escotat un petit mico caputxí d’ulls clars que a sota, al marge inferior del retrat, té el mateix esguard fervent que ella a dalt, però un poc més indiferent. Amb la seva petita mà pèrfida i negra aferra la d’ella i, tot estirant d’un dels seus esvelts dits, atreu la mà tendra i distreta vers el quadre. Això és tan ple d’una època que val per a totes. I és pintat amb encant i lleugeresa, però pintat de debò. En el quadre apareixen, a més, un mantell blau i una tija de violer d’un lila esblanqueït, que estranyament fa de joiell. I davant el blau m’adono que és aquell peculiar blau del segle XVIII...”

Ho escrivia Rainer Maria Rilke a la seva esposa Clara en una carta del dia 8 d’octubre de 1907, després d’haver visitat el Museu del Louvre, a París, i d’haver contemplat aquest quadre de Rosalba Carriera, pintat l’any 1721. La traducció al català és de Judith Vilar i Joan Parra.

La rosa, la poncella i el pugó

La rosa groga de “tantes pàgines de felicitat detallada que no es llegiran mai”, la poncella que potser no arribarà a rosa, tan coberta de pugó, i la paret, que fa més vives la rosa i la poncella, eren allà, el tres d’abril, al jardí de Llagostera. 

Els poemes francesos de Rilke

Rainer Maria Rilke havia enviat els poemes francesos, escrits al Valais suís, a la seva amiga l’escriptora Marina Tsvietàieva. El 6 de juliol de l’any 1926, pocs mesos abans de la mort del poeta, Marina respongué a Rilke amb una carta en la qual li feia comentaris sobre els poemes, especialment del recull Vergers. Es referia a versos de Rilke que li recordaven d’altres versos i aplaudia frases o mots, com és ara quan deia: “Grand-Maître des absences. Això és esplèndid. Grossmeister no hauria sonat així. I partance (entre trop d’arrivée et ton trop de partance)-això ve de lluny (per això va tan lluny!), dels versos de Maria Estuard.”

Marina està entusiasmada amb els poemes de Rilke i copia el poema “Verger” per a Boris Pasternak. I afegeix, encara a la carta: “Saps què és nou en aquest llibre? El teu somriure. (“Les Anges sont-ils devenus discrets!” - “Mais l’excellente place est un peu trop en face...”).”

La poeta reflexiona també sobre les dues llengües poètiques de Rilke, i conclou: “Però cada llengua té alguna cosa que li és específica, la seva essència. Per això en francès sones d’una manera diferent que en alemany - i per això has començat a escriure en francès. L’alemany és més profund que el francès, més complet, més dilatable, més obscur. El francès és un rellotge sense eco, l’alemany és més eco que rellotge (combat). L’alemany continua sent creat pel lector - una vegada i una altra, fins a l’infinit. El francès - tot és aquí, davant dels ulls. L’alemany encara està per ser. El francès ja és. Llengua desagraïda per als poetes - per això has començat a escriure-hi. És una llengua quasi impossible!”

Demà, dilluns 14 de març, els versos de Rilke seran dits en francès i en català a Girona, en la festa de presentació de les edicions de la l·l, que els acaba de publicar.

Vaig fer aquesta fotografia del Valais de Rilke, des de la glacera Aletsch, el mes d’agost de l’any 2005. 

Orfeu, pare dels cants

Al darrer llibre de les Geòrgiques, acabades l’any 29 abans de Crist, Virgili parla així de l’Orfeu que ja ha perdut Eurídice per segona vegada: “plorà i contà les seves dissorts sota les coves gelades, amansint els tigres i arrossegant amb el seu càntic els roures.”

Vint anys més tard, Horaci, a la seva Art poètica, parla d’Orfeu en aquests termes: “El sagrat Orfeu, oracle dels déus, tragué els homes de les boscúries i dels escampaments de sang i d’una vianda abominable: per això fou dit que ell amansia els tigres i els rabiosos lleons.”

I l’any 8 després de Crist, Ovidi comença el llibre onzè de les Metamorfosis, el del desenllaç de la història d’Orfeu, amb aquests mots: “Mentre amb aquest cant el poeta traci [Orfeu] arrossega en seguiment els boscos i els cors de les salvatgines i les roques, vet ací que les dones dels cícons, cobert el pit delirant de pells de feres, des del cim d’un turó veuen Orfeu que acordava els seus versos a les cordes polsades.”

Rainer Maria Rilke en el primer dels seus Sonets a Orfeu, escrits l’any 1922, diu: “Llavors s’aixecà un arbre. Veu divina / d’Orfeu! Oh cant! Pura elevació! / [...] Surten ocells i feres del silenci / del bosc alliberat; fora el catau / els esdevé de retrobar la pau.”

Les traduccions dels tres autors llatins són les de la Fundació Bernat Metge. La de Rilke és d’Alfred Badia. Els arbres a contrallum de la fotografia són del mes d’agost a Camprodon.

Rilke i les estrelles

Vet aquí on menen els camins inextricables de les ments dels poetes, quan volen tirar floretes a una senyora. Som a l’estiu de 1926. Rainer Maria Rilke manté una correspondència viva i intensa amb la poeta russa Marina Tsvietàieva. No s’arribaran a conèixer mai, però es van estimar per carta. L’amor de lluny té això, és epistolar.

La connexió és la següent. Rilke diu a Marina que és una estrella. Aleshores recorda la nova estrella que l’astrònom Tycho Brahe va descobrir l’any 1572 en la constel·lació de Cassiopea. I, tot seguit, el poeta provençal Frederic Mistral mereix un parèntesi en aquesta carta que Rilke va escriure a la seva amiga, el 28 de juliol de 1926. Mistral era una estrella per a Rilke, potser perquè havia rebut el premi Nobel.

(I no és cert, o potser m’equivoco, que precisament aquesta estrella, Alfa, de la constel·lació Lira, visible des de tota la Provença i de les terres mediterrànies és la que ara brilla i s’anomena Mistral? I, potser per tal que nosaltres poguéssim creure fermament en el nostre temps, calia una cosa d’aquest tipus: un poeta portat a les estrelles? Un dia diràs a la teva filla, quan t’aturis a Maillane: vet aquí “Mistral”, que bell és aquesta nit. Finalment, ja no es tracta dels rètols amb noms als carrers, ara es tracta de la “glòria”.)

Vaig fotografiar aquesta vista de Praga, el mes de juny de l’any 2005, des de la torre del Clementinum, l’observatori astronòmic de la ciutat on Rilke va néixer i on Tycho Brahe mirava (i descobria) les estrelles.

Autoretrat amb collaret d'ambre

Durant tota la seva vida havia volgut ser mare. El dia 2 de novembre de 1907 va tenir una nena, Mathilde. Divuit dies després, la pintora Paula Modersohn-Becker va morir a conseqüència del part. Tenia 31 anys. El seu amic Rainer Maria Rilke va escriure un Rèquiem per a ella, pocs mesos després. Un fragment d’aquest poema il·lustra “L’autoretrat amb collaret d’ambre” que s’havia pintat un any abans de morir. La poeta Teresa d’Arenys va traduir aquesta peça l’any 1996.

És així que et voldria retenir: pregona,

dins el fons del mirall tal com t’hi reflectires,

lluny de tothom. ¿Com és que véns ben altrament?

¿Per què et desdius de tu mateixa? ¿Per què em vols

persuadir que, encara, les grogues boles d’ambre

del collaret amb què et vas retratar contenen

un bri de pesantor, d’aquesta pesantor

que ja no escau a les assossegades formes

del més enllà?

La imatge prové de Wikimedia Commons.