Un Cézanne descrit per Rilke

“D’antuvi, el drap blanc, que hi sovinteja, s’amara estranyament del color local predominant, i els objectes disposats hi diuen tots la seva i s’esplaien a pler. L’ús del blanc com a color li fou sempre natural amb el negre, formaven els dos pols de la seva vasta paleta; i en el formós conjunt de la lleixa de pedra negra d’una llar de foc amb el corresponent rellotge de sobretaula, el negre i el blanc (aquest últim en un drap que penja avall, tot cobrint una part de la lleixa) es captenen ben bé com a colors entre els altres colors, amb igualtat de drets i com aclimatats de fa temps. (Altrament s’escau amb Manet, en qui el negre actua com una interrupció del corrent i a més s’encara amb els colors, com si no provingués del mateix lloc que ells.) Damunt el drap blanc s’afirmen, brillants, una tassa de cafè amb una sanefa d’un blau molt fosc, una llimona fresca i ben madura, un vas de vidre polit, de cantell dentat, i, a l’extrem esquerre, un gros i barroc cargol de Tritó, tot extravagant i d’aspecte ben desuet, amb la llista i vermella boca girada endavant. El seu carmí inferior, bo i aclarint-se en el seu desplegament enfora, suscita en la paret posterior un blau tempestuós, el qual eixamplat i apregonat, és repetit pel mirall de marc daurat que penja sobre la llar; en aquesta imatge del mirall ensopega novament amb una antítesi: el rosa lletós d’un gerro de vidre que, tot reposant damunt el rellotge negre, duplica (com a cosa tangible i, una mica més transigent, com a reflex) l’efecte del seu contrast. L’espai real i l’espai del mirall resten definitivament denotats i quasi musicalment discriminats per mitjà d’aquesta doble avaluació, i el quadre els conté de la mateixa manera que un cistell conté fruits i fulles: com si tot això fos talment fàcil de prendre i de donar. Però damunt la lleixa descoberta, arrambat al drap blanc, hi ha algun altre objecte, per mor del qual voldria tornar a examinar el quadre.”

Ho escrivia Rainer Maria Rilke a la seva esposa Clara en una carta del dia 24 d’octubre de 1907, després d’haver visitat durant dies el Salon d’Automne de París, i d’haver contemplat aquest quadre de Cézanne, pintat entre 1869 i 1870, que actualment es conserva a la Col·lecció Niarchos. La traducció al català és de Judith Vilar i Joan Parra.