Bertrana, la Polinèsia, la Rai i jo

Hi vaig fer els meus 55 anys a Tahití. Els colors intensos del mar i Moorea al fons. Màniga llarga perquè el sol ja m’havia cremat la pell. 

Tot plegat per deixar-vos l’enllaç al reportatge sobre Aurora Bertrana, de la Rai, en el qual em van entrevistar.

El meu aniversari

Demà torno a fer anys i que per molts anys. Aquest bloc de notes no té notes des del dia del seu d’aniversari. Hi ha temporades de tot, d’escriure i de viure, o de viure. És aquella frase que Aurora Bertrana escriu a les seves Memòries, “El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa.” Poso en pràctica la primera part i potser tornaré a la segona, no se sap mai. 

La setmana que ve anem a Suïssa a explicar justament Aurora Bertrana i Mercè Rodoreda i Cèlia Suñol i, de retruc, una mica de Xammar i de Nicolau d’Olwer i de Pla. Primer a la Universitat de Neuchâtel i després a la Universitat de Ginebra. Literatura i territori. Suïssa, els llacs i els dies. Llocs viscuts i llocs escrits, llocs estimats, petjades literàries d’autores que acompanyen.

L’aniversari de fa uns anys el vam celebrar a Papeete, perseguint Aurora Bertrana pels seus paradisos oceànics i Josep Maria de Sagarra amb la seva ruta blava. Durant anys, però, hem celebrat els aniversaris a la casa de Romanyà, amb l’olivera “de tres branques, signe de pau” que “senyoreja a l’entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment”, escenari d’uns anys de la vida de Mercè Rodoreda, i nostres.

Tot a la vida s’entortolliga, com l’heura als arbres, i unes generacions amb les altres. Ara que el meu pare m’acaba de desitjar felices vigílies, he pensat en la meva mare que ens deu contemplar tots, complaguda. I m’he posat a escriure aquest post. Hi afegiré una flor de la magnòlia del jardí de Llagostera, que vaig fotografiar l’any 2011, com si es tractés d’un oli de Georgia O’Keeffe.

Josep Maria de Sagarra a la Polinèsia

El dia 27 de setembre va fer cinquanta anys que va morir Josep Maria de Sagarra. Vet aquí un fragment d’un dels poemes del seu fascinant recull Entre l’Equador i els tròpics, publicat l’any 1947 i resultat del seu viatge de noces a la Polinèsia durant set mesos entre 1936 i 1937. El poema i el quadre de Joan Abelló que l’il·lustra van formar part de l’exposició “Abelló a la Polinèsia, amb textos d’Aurora Bertrana i Josep Maria de Sagarra”, que es va poder veure al Museu Abelló de Mollet del Vallès, l’any 2007. Podeu veure el catàleg amb tots els textos en aquest enllaç.

T’havia somniat quan era infant,

i passava llatí i geografia,

i em fregava el desig, de tant en tant,

la líquida i dispersa Oceania.

T’imaginava molt enllà dels mars,

bogeria de lliris i palmeres,

i ocells del Paradís, i cassoars,

i tempestat de pells i cabelleres. 

[...]

Havia somniat tant el teu nom,

oh, líquida i dispersa Oceania,

que em deia: no sé quan i no sé com,

però estic cert que ens trobarem un dia.

I el dia ja ha arribat, ja em tens aquí,

i potser per ser cosa desitjada,

esponja de cristall de Tahití,

m’has dut tot el cristall a la mirada.

L’estiu de 1926

Rainer Maria Rilke vivia a Muzot, al Valais suís. La seva malaltia el feia passar llargs dies al sanatori de Val Mont. Va ser el seu darrer estiu. Moria amb l’any 1926. Però aquell estiu, Rilke va mantenir una correspondència intensa i extensa amb els escriptors russos Boris Pasternak i Marina Tsvietàieva. D’amor de lluny. Rainer i Marina no es van arribar a conèixer mai. 

Aquell estiu, Aurora Bertrana i Monsieur Choffat, el seu marit, van plegar l’apartament d’Annemasse, prop de Ginebra, i es van embarcar a Marsella en el Louqsor que els havia de conduir a la Polinèsia, on viurien tres anys, els més feliços de la seva vida, que deia ella. 

Àurea de Sarrà rebia a Grècia la més alta condecoració del govern grec i de la seva vida: el president Pàngalos havia concedit l’Orde del Fènix al poeta Kavafis i a la ballarina Àurea, que restaven així, per sempre més, agermanats per la condecoració i per aquell estiu. 

No sabia com il·lustrar aquest post, per no donar preferència a un o altre personatge, a un o altre lloc, perquè me’ls estimo tots. Així és que he decidit de posar la fotografia de l’esquena d’una de les reines de França, immortalitzades en pedra als jardins de Luxembourg, a París, que vaig fer l’any 2008. Perquè París, em sembla, pot unir tots els personatges d’aquell estiu de 1926 més que cap altre lloc.

Les postes de sol de Rodoreda

Altres han lloat les postes de sol des de Súnion o des de Papeete, Mercè Rodoreda, fascinada per les postes de sol i els naixements de lluna que veia des de Romanyà de la Selva, els va immortalitzar en les seves obres, més d’una vegada. Vet aquí uns exemples.

Al pròleg de Mirall trencat: “Al notari Riera el veig molt sovint; es passeja pels boscos de Romanyà, a l’ombra de les alzines, on he acabat ‘Mirall trencat’. Mirem junts les postes de sol més carminades del món i els naixements de lluna més emperlats.”

Una variació del text anterior en una entrevista: “Al notari Riera, que a la novel·la té una rosa sobre la seva taula de despatx, el veig amb molta freqüència. Passeja pels boscos de Romanyà, a l’ombra de les alzines. Sabeu que hi he acabat la novel·la? Sortim els dos junts, contemplem les postes de sol més rogenques del món i els naixements de lluna més opalins, com perles.”

A Mirall trencat: “El sol es ponia quiet, com si la vida fos la vida de sempre. Els arbres brillaven com si no hagués passat res.”

Al text “Romanyà”: “Les Gavarres, totes un alzinar, a l’hora de la posta quan el sol les besa de biaix, semblen de vellut.”

I a les darreres pàgines de Quanta, quanta guerra: “Darrera meu el capvespre fabricava els seus castells vermells i grisos sota d’un núvol rodó com una medalla d’or. Entre aquell sol i jo, una muntanya de feresa.”

La posta de la fotografia és de l’any 2003, a Romanyà.

Viatges pagats

Podem dir que Francesc Cambó és al darrere d’algunes grans obres de la literatura catalana de tots els temps: les Elegies de Bierville de Carles Riba i Entre l’Equador i els tròpics i La ruta blava de Josep Maria de Sagarra. No només de mecenes viu l’escriptor, ja es veu clar, però que l’any 1937 Francesc Cambó donés dos mil francs a Josep Maria de Sagarra, com a regal de casament, va servir perquè l’escriptor i la seva esposa, Mercè Devesa, viatgessin durant set mesos per Tahití i la Polinèsia. L’any 1927, Cambó ja havia pagat un viatge d’una altra parella, Carles Riba i Clementina Arderiu. D’aquell viatge Riba en servà notes i en sortiren les elegies que escriví a Bierville, en l’exili de la guerra, en una síntesi acurada del viatge i de l’exili, del patiment per la terra i de la superació a través de l’escriptura. La literatura catalana deu a Cambó que Grècia i la Polinèsia formin part de l’imaginari literari. Llàstima que no hi hagi encara cap institució relacionada amb aquests dos autors a l’associació Espais Escrits. Tindríem un punt més al Mapa Literari Català 2.0, al Pacífic encara no n’hi ha cap!

Vaig fotografiar l’alta mar blava des de l’illa de Moorea, a la Polinèsia francesa, ja fa uns anys. 

Dels arbres

El bosc, l’arbre, la branca, la fulla. Durant anys, quan aixecava la vista de la taula de treball, a través de la meva finestra el cel apareixia “clapat de fulles, ratllat de branques”, com al Mirall trencat de Mercè Rodoreda.

Avui he trobat aquest petit poema de Jacques Prévert que m’ha fet tornar als arbres, els de paper i els de Romanyà. M’ha agradat de traduir-lo al català.

Quan la vida és un bosc,

cada dia és un arbre

quan la vida és un arbre

cada dia és una branca

quan la vida és una branca

cada dia és una fulla.

L’autor de la fotografia de l’esponerós arbre del pa que il·lustra aquest text és Borja Vilallonga. Lloc: Tahití. Si voleu veure més fotos magnífiques de la Polinèsia i saber més coses de l’arbre del pa, visiteu aquestes entrades de La sastreria de can Vilallonga. No us en penedireu!

Gavarres

Costum gironina la de pujar als Àngels. Prudenci Bertrana hi portava la seva filla l’escriptora Aurora Bertrana. Era el primer decenni del segle XX. Ella volia veure el mar, el pare la portava a la muntanya i li deia que, des d’allà, el veuria. “On és el mar, pare?”, que li pregunta ella, quan arriben al cim. El mar era només una cinta blavissa a l’horitzó, massa lluny, decebedor. Aurora Bertrana va viure tres anys a la Polinèsia francesa envoltada de mar, clapejat d’illes.

Una seixantena d’anys més tard, un metge recomana a Mercè Rodoreda que vagi a la muntanya per curar la seva anèmia, -dues guerres, un exili, Barcelona, París, Ginebra, Viena. “On és la muntanya?”, es pregunta ella. Mercè Rodoreda va viure els darrers onze anys de la seva vida a Romanyà de la Selva, la muntanya màgica de les Gavarres. Fa vint-i-sis anys que hi reposa, vora el dolmen, envoltada del seu arbre, l’alzina sagrada.

L'illa de davant

En tinc unes quantes de fixades a la memòria d’illes de davant. L’illa d’Ellis a la badia de Nova York des del restaurant xinès del sud de Manhattan, l’illa de Moorea a la Polinèsia francesa des del passeig de Papeete, l’illa de Formentera des del port d'Eivissa, les illes que clapegen l’Egeu des del Cap Súnion a la punta més meridional de l’Àtica, la petita Isola des de la platgeta del llac de Sils a l’Engadina...

He gaudit de la contemplació del sol que es ponia rere algunes d’aquestes illes, postes de sol tan o més carminades que les de Romanyà. Contemplar l’illa de davant és contemplar un paradís desconegut des del paradís retrobat, recordar l’illa de davant és retornar al paradís perdut. Amb les parpelles ben closes, volem creure que tornarà.