Altres han lloat les postes de sol des de Súnion o des de Papeete, Mercè Rodoreda, fascinada per les postes de sol i els naixements de lluna que veia des de Romanyà de la Selva, els va immortalitzar en les seves obres, més d’una vegada. Vet aquí uns exemples.
Al pròleg de Mirall trencat: “Al notari Riera el veig molt sovint; es passeja pels boscos de Romanyà, a l’ombra de les alzines, on he acabat ‘Mirall trencat’. Mirem junts les postes de sol més carminades del món i els naixements de lluna més emperlats.”
Una variació del text anterior en una entrevista: “Al notari Riera, que a la novel·la té una rosa sobre la seva taula de despatx, el veig amb molta freqüència. Passeja pels boscos de Romanyà, a l’ombra de les alzines. Sabeu que hi he acabat la novel·la? Sortim els dos junts, contemplem les postes de sol més rogenques del món i els naixements de lluna més opalins, com perles.”
A Mirall trencat: “El sol es ponia quiet, com si la vida fos la vida de sempre. Els arbres brillaven com si no hagués passat res.”
Al text “Romanyà”: “Les Gavarres, totes un alzinar, a l’hora de la posta quan el sol les besa de biaix, semblen de vellut.”
I a les darreres pàgines de Quanta, quanta guerra: “Darrera meu el capvespre fabricava els seus castells vermells i grisos sota d’un núvol rodó com una medalla d’or. Entre aquell sol i jo, una muntanya de feresa.”
La posta de la fotografia és de l’any 2003, a Romanyà.
Entrades
En mi libro "El ojo y la palabra" hago la pregunta: ¿para qué sirven las puestas de sol?
ResponEliminaLas puestas de sol no son "útiles".
Sirven para la contemplación.
La contemplación, ese lugar interior que amaba Rodoreda.
Jo també m'hi encaterino amb les postes de sol, i mirant la lluna, en tinc una bona col·lecció de fotos fetes des de la terrassa de casa nostra, i també en tinc una des de Romanyà, just la primera, crec, del bloc de l'home fosc.
ResponEliminaBon any Mariàngela!
Cuando Rodoreda respondió el cuestionario Proust, dijo que su actividad preferida y de lo que no podría prescindir nunca era "mirar". Cómo le sirvió para su escritura! Un abrazo José Julio.
ResponEliminaAcabo de descobrir els teus interessants blocs, Ferran. I he vist la bonica fotografia des de Romanyà. Saps que aquest estiu vaig publicar una sèrie dedicada a les finestres? Bon any també per a tu.
Veure néixer o pondre's el sol és un moment màgic, mirall del nostre propi morir i renèixer diari.
ResponEliminaJo també estic enamorada de les postes de sol. No n'hi cap d'igual. És meravellosa la vista des de Romanyà que ens deixes compartir amb els textos de l'escriptora inoblidable.
ResponEliminaGràcies, Mariàngela.
La posta de sol roignegra de Romanyà és tan preciosa com els textos de Rodoreda. Quina escriptorassa! i quanta sensibilitat i agudesa, la teva, que ens les regales!
ResponEliminaAra mateix, Teresa, Glòria, Vinyet, hi ha una posta preciosa, que he fotografiat per a la meva col·lecció de postes gironines.
ResponEliminaEm fas pensar en un poema d'amor de Catul, Teresa, diu que els sols poden pondre's i tornar a sortir, però que ell i la seva Lèsbia hauran de dormir una nit eterna, una vegada mori la breu llum del dia.
Compartim enamorament, Glòria. He corregut tantes vegades, a l'hora de la posta, fins al teulat de Romanyà per veure-la en tota la seva grandesa!
Què triem les imatges o les paraules, Vinyet? No cal imitar la natura, deien els escriptors llatins, més val imitar els grecs que ja la van descriure insuperablement en la seva literatura. Vet aquí Rodoreda, insuperable!
Una abraçada endiumenjada, amigues!
Després de l'ocàs del sol m'agrada la franja de temps, que en català anomenem capvespre. Sí: el jorn s'ha clos, però comença aquella
ResponEliminahora baixa..., quan el roig de l'astre gran oscil·la cap al blau fins a fondre's en la fosca. Cada dia és un misteri i la posta un renéixer...
I a mi m'agrada la paraula capvespre i cap al tard i la teva descripció de la posta. Ben trobat, Jordi! He visitat el teu bloc i he vist que el teu llibre preferit és "El colós de Marussi". El vaig tenir de capçalera durant anys!
ResponElimina