Enric Marquès

Durant molts anys vaig evitar aquell semàfor. Ara hi passo. Amb tot, cada vegada revisc encara aquelles imatges d’un dia com avui fa disset anys. 

De Romanyà vaig baixar a Llagostera per deixar en Borja amb els meus pares. I vaig enfilar la carretera per anar a Girona, a la primera reunió del curs de la Revista de Girona. A la parada del bus em vaig aturar. Hi havia l’Enric Marquès que s’esperava i em vaig oferir per portar-lo a Girona. Anàvem allà mateix. Feia un parell de mesos que no ens vèiem i vam parlar de les nostres vides durant aquell espai de temps, al cotxe. 

Vam reunir-nos amb en Narcís-Jordi Aragó i en Carles Sapena, tots quatre formàvem allò que en dèiem el “petit comitè” del Consell de la Revista. Les reunions acabaven amb una tertúlia. Jo no m’hi quedava. Pel nen. Aquell dia l’Enric em va dir: “He vingut amb tu i marxo amb tu.” 

Vam pujar al cotxe a la Plaça de Catalunya i vam enfilar el passeig General Mendoza. Parlàvem de la tarda. El semàfor es posa vermell. M’aturo. L’Enric no contesta les meves paraules, me’l miro i em cau al damunt. Una aturada cerebral. Al cap de tres dies en coma va morir. Tenia 63 anys.

Ho havia explicat tantes vegades de viva veu amb tots els detalls. Mai no havia tingut ànims per escriure-ho, ni breu com avui. Ho tinc molt present. 

Rodoreda, París i La Hune

Diu que l’empresa Louis Vuitton s’hi ha entestat i aconseguirà obrir una de les seves botigues allà on hi ha, des de 1949, la llibreria La Hune, al Boulevard Saint Germain just enmig dels dos famosos cafès el Flore i el Deux Magots. La llibreria sembla que es traslladarà a un local de la Plaça Saint Germain. D’un temps ençà, el Quartier Latin de París ha estat envaït per botigues de moda que substitueixen tradicionals botigues de la zona. Ara és el torn d’aquella llibreria freqüentada per Mercè Rodoreda, durant el seu exili parisenc. Ella mateixa ho explica en unes notes conservades a l’arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans que vam publicar en el dossier Geografia literària de Mercè Rodoreda, de la Revista de Girona, l’any del centenari del seu naixement. Diu Rodoreda: “Com que la meva casa a París [...] es trobava molt a la vora de Saint Germain des Prés, quan tenia algun cèntim, que no era gaire sovint, anava a esmorzar al Lipp, al Flore, o bé al Deux Magots. Moltes vegades havia esmorzat al costat de Sartre i de Simone de Beauvoir. Com de tota la gent més representativa de l’època.” I en un altre lloc afegeix: “En el Boulevard de Saint Germain des Prés tocant als Deux Magots la llibreria La Hune era un dels llocs on badava més.” 

La fotografia amb la llibreria i el cafè, que il·lustra aquest text, la vaig fer el mes de març de 2008, quan perseguia el París de Mercè Rodoreda. A la llibreria tenien alguna de les novel·les de Rodoreda, traduïda al francès. Em va costar de trobar. Recordo que hi vaig comprar un voluminós diccionari de la dansa.

El país de les piràmides

“...Em trobo dalt d’una euga que es diu Marion, pujant muntanya amunt per un pendís estret, pedregós, sinuós, un camí de cabres amb cabres i gallines, i gossos vells i secs, i ànecs, i brutícia acumulada. I penso que si caic agafaré una infecció o el tifus o el tètanus o què sé jo. I dec fer una cara de mil dimonis. I l’home dels cavalls em diu “Que no és això el que volies veure?” “Sí, és clar” li responc. “I doncs, que no estàs bé? Sigues feliç, somriu, cap problema, mira al teu costat”. I les piràmides al costat dret m’anaven acompanyant tot el camí. I jo sense saber-ho. Sempre allà, protectores. Arribem a dalt. A sota, al cantó esquerre, l’esfinx, petita, com una vedet davant d’una multitud de cadires arrenglerades per a l’espectacle nocturn de llum i so. Allà lluny, a l’horitzó, les piràmides de Sakkara desdibuixades en la calima del desert sobre aquell cel blau. Al fons, darrere meu, la ciutat del Caire, llarga, estirada, carregada de smog. Les primeres cases del barri de Mena, a la vora, amb els teulats de palla o d’herba com les cabanes dels pastors de les Bucòliques de Virgili, les cases sense portes, la roba estesa pertot arreu, runa, rajols amuntegats. Una mica més enllà, el cementiri. Taques de flors vermelles. L’home dels cavalls em pregunta si estic bé, si estic feliç. “Sí, és clar”, li contesto. L’emoció és massa intensa, massa nova, massa de somni i massa real per no ser feliç. “És irrepetible”, em diu ell, “només una vegada a la vida”. Li dic que no, que hi tornaré. “Ben tornada”, em contesta. “Però no serà com la primera vegada. Mai més no ho podrà ser”. Contemplo la règia mola de les piràmides. M’impregno els ulls amb la silueta tres vegades triangular. 

Baixem per un altre cantó, més planer. Voregem el cementiri dels egipcis, el copte i el musulmà. Eucaliptus alts. L’esfinx em saluda graciosament. Entrem al barri de Mena. L’home dels cavalls és fill d’allà. Tothom ens saluda, perquè tothom el coneix. La crinera de la Marion és plena de mosques. Els genolls em fan mal. Però no puc deixar de mirar a banda i banda, de saludar gent descalça, homes amb vestits fins als peus, dones amb el cap cobert, asseguts a terra, venent pa de pita, i síndries; i els gossos i els ànecs i les cabres es passegen pel mig, indolents com els seus amos, sota quaranta graus d’un sol que crema, que asseca i que purifica tanta deixadesa. Fa, però, menys pudor de la que em pensava. Passa un carro que ven sucre amb un altaveu que ho anuncia. L’home dels cavalls m’explica que quan era petit la seva mare li’n comprava. Em diu que li doni una bona propina. Que ell també té un fill i que la vida és cara. Em demana un bolígraf espanyol per a ell. Li dic que no en tinc cap, l’únic que portava l’he deixat a l’hotel. Cap problema, em contesta.”

Aquest text forma part d’un article més llarg, “La fascinació del país de les piràmides” que vaig publicar a la Revista de Girona, després del viatge a Egipte. La fotografia és d’aquell viatge de primers de juny de l’any 1999. 

Locus amoenus

El vaig descriure durant la tardor de l’any 2001 i va sortir publicat a la Revista de Girona en el número 210, a la secció Locus amoenus. El locus amoenus d’aquells moments de la meva vida era mòbil, el vaig titular “De Llagostera a Romanyà de la Selva”. Avui, un dissabte també de tardor, he tornat a refer aquell camí, després de molts dies. Per agafar el trencall de Panedes, ara, cal passar per sota la carretera de Sant Feliu. El primer bosquet és més esclarissat. De sobte apareix el pla. Els camps són iguals de bells, però hi han plantat unes fileres d’oliveres a banda i banda de la carretera, sense solta ni volta. Al meu roure, al peu del camí a la banda esquerra, li han tallat unes quantes branques. El Mas Vidal, can Llambí, l’ermita de Sant Ampèlit de Panedes continuen dempeus. La vinya ja no hi és i  han arreglat el teulat de la casina. La figuera bíblica va desaparèixer en una gran nevada, al seu lloc hi creixen un munt de rebrots. Els cirerers d’arboç, tacats de vermell i en plena florida blanca, treballen fort com cada tardor. Al llarg del camí, des de l’entrada de Romanyà fins al mirador, ara hi ha els faristols amb els textos de Mercè Rodoreda que vam posar l’any del seu centenari, el 2008. Els paisatges poden canviar, però torna, tossut, “el cel blau, clapat de fulles, ratllat de branques”. I els records. 

Àurea i Tutankamon

Només he estat una vegada a Egipte, a la primavera de l’any 1999. Em va impressionar tant que vaig deixar fixades les meves sensacions en l’article, “La fascinació del país de les piràmides”, que va inaugurar la secció “Viatges” a la Revista de Girona. Ho he recordat avui que els diaris aporten noves dades sobre la vida i la mort de Tutankamon, un dels faraons que més ha atret les mirades de tothom, des que Howard Carter va descobrir la seva tomba l’any 1922.

Va coincidir que l’immens tresor de la tomba es podia visitar al Museu d’El Caire, els dies que hi vam ser. També vam poder visitar les mòmies d’uns quants faraons, exposades impúdicament als ulls dels turistes, en una sala refrigerada. Ells que volien preservar la seva intimitat, després de morts, en els més grans monuments funeraris que mai s’hagin construït!

Però jo, al Museu, anava també a la cerca i captura d’un sarcòfag egipci. L’any 1925, la ballarina Àurea de Sarrà actuà a Egipte, primer a Alexandria, en un casino, i després a El Caire davant del rei Fouad i la seva esposa. Acompanyada del mateix Howard Carter visità les tombes de la Vall dels Reis i especialment la de Tutankamon. Àurea va crear un espectacle nou allà, “La favorita de Ramsès”. Se la podia veure ricament abillada dins d’un sarcòfag egipci preciosament pintat i inspirat, deia, en un que hi havia al Museu.

No el vaig trobar enlloc, ai las! tot i que vaig ensenyar a tots els guardes la imatge que acompanya aquest text, presa d'un diari de l'època.