Durant molts anys vaig evitar aquell semàfor. Ara hi passo. Amb tot, cada vegada revisc encara aquelles imatges d’un dia com avui fa disset anys.
De Romanyà vaig baixar a Llagostera per deixar en Borja amb els meus pares. I vaig enfilar la carretera per anar a Girona, a la primera reunió del curs de la Revista de Girona. A la parada del bus em vaig aturar. Hi havia l’Enric Marquès que s’esperava i em vaig oferir per portar-lo a Girona. Anàvem allà mateix. Feia un parell de mesos que no ens vèiem i vam parlar de les nostres vides durant aquell espai de temps, al cotxe.
Vam reunir-nos amb en Narcís-Jordi Aragó i en Carles Sapena, tots quatre formàvem allò que en dèiem el “petit comitè” del Consell de la Revista. Les reunions acabaven amb una tertúlia. Jo no m’hi quedava. Pel nen. Aquell dia l’Enric em va dir: “He vingut amb tu i marxo amb tu.”
Vam pujar al cotxe a la Plaça de Catalunya i vam enfilar el passeig General Mendoza. Parlàvem de la tarda. El semàfor es posa vermell. M’aturo. L’Enric no contesta les meves paraules, me’l miro i em cau al damunt. Una aturada cerebral. Al cap de tres dies en coma va morir. Tenia 63 anys.
Vam pujar al cotxe a la Plaça de Catalunya i vam enfilar el passeig General Mendoza. Parlàvem de la tarda. El semàfor es posa vermell. M’aturo. L’Enric no contesta les meves paraules, me’l miro i em cau al damunt. Una aturada cerebral. Al cap de tres dies en coma va morir. Tenia 63 anys.
Ho havia explicat tantes vegades de viva veu amb tots els detalls. Mai no havia tingut ànims per escriure-ho, ni breu com avui. Ho tinc molt present.
Entrades
Corprès Mariàngela.
ResponEliminaUna abraçada.
Estimada Mariàngela: haver escrit aquest episodi de la mort del teu amic segurament alliberarà una mica de pes al cor. Crec que és bo fer-ho, tot i que no sempre sigui fàcil. Però tot té el seu moment, i aquest ha arribat. Una abraçada
ResponEliminaUn cop molt dur. Una abraçada ben forta.
ResponEliminaUna experiència terrible! No ho sabia.
ResponEliminaGràcies, Ignasi, Teresa, Cristina, Xavier.
ResponEliminaHola.
ResponEliminaSóc nova al bloc, però espero fer-m'hi vella. :)
Pel que fa a l'Enric, cal temps per pair el dolor. Pensa quantes coses no us hauríeu dit de no haver compartit el cotxe, i el dia. Els silencis potser no arriben quan toca, però quan arriben, són més pregons que les paraules.
Jo sóc poeta i filòloga anglesa. Tinc casa pròpia, també, a http://cantireta.blogspot.com. M'agradaria que t'hi passessis i saber què en penses.
Gran bloc, per cert! Salut i paraules, sempre en català!
Benvinguda, cantireta! Esperem tenir alè per continuar escrivint i llegint-nos, fins a fer-nos velles!
ResponEliminaEm va costar de trobar una explicació a aquell dia de setembre. Tot arriba, però.
Ja t'he visitat i m'he inscrit a casa teva. M'hi he sentit a gust en el teu món.
Una abraçada!