Isadora

Sempre he imaginat l’escultor Josep Clarà amb un llapis a la mà frisós per captar els moviments efímers de l’art efímer de la dansa. I és que Clarà va dibuixar ballarines i més ballarines, des d’Àurea de Sarrà fins a Josephine Baker, tot passant per la Pavlova, “La Argentina” o Tórtola Valencia. Però la primera musa de la dansa de Clarà va ser la nord-americana Isadora Duncan. 

Clarà va assistir al debut d’Isadora al Théatre Sara Bernhardt de París, l’any 1902. Però no la va conèixer personalment fins el dia 19 de novembre de 1912. L’escultor va descriure aquella trobada en les seves notes: “Dia delectós per mi. En Denis me acompanya a casa la gran Isadora Duncan. Ella mateixa havia manifestat el desij de coneixem. Dins son templa de bellesa estava vestida voluptuosament agessada damunt un gran divan prop d’una tauleta plena de dolçors delectoses. Ha volgut complaurem. Ha ballat per mi, y sols ab en Denis y ella hem passat tan llarga estona que la noció del temps ja no existia per mi. He sentit fondes emocions d’art infinit.” Fou així com s’inicià una intensa relació d’amistat entre l’escultor i la ballarina, potser més per a l’escultor que per a la ballarina. Clarà va dibuixar Isadora incansablement i va parlar d’ella sovint en les seves anotacions. En l’autobiografia d’Isadora, en canvi, Clarà no és mai esmentat. 

Només tenia 49 anys, aquell 14 de setembre de 1927, avui fa vuitanta-quatre anys, quan Isadora Duncan va morir, a Niça, escanyada pel seu propi xal que es va enredar en la roda del descapotable que conduïa a tota velocitat el seu darrer amant per la corniche de la Costa Blava.

En el número del mes de desembre d’aquell any, la revista D’Ací i D’Allà va reproduir aquest dibuix de Clarà que il·lustra el post d’avui, per donar notícia de la mort de la ballarina enamorada de Grècia.