Polifem o la teràpia literària

Era alt com un pi, pelut com un senglar, gros com un ós i tenia un ull al mig del front. Deu ser el gegant més conegut de la mitologia grega, sobretot gràcies a l’episodi amb Ulisses i els seus homes, que explica Homer a l’Odissea i Virgili a l’Eneida. Però hi ha un altre aspecte de Polifem que el lliga amb la creació literària. Polifem es va enamorar de qui no tocava, la nimfa marina Galatea, tota jove, tota bella, tota fina. La bella i la bèstia, vaja. Ella, Galatea, estava enamorada del també jove i bell Acis. Teòcrit i Ovidi van explicar aquesta història d’amor no correspost. L’un, Teòcrit, es fixà en un Polifem desconsolat; l’altre, Ovidi, destacà el Polifem més cruel. 

El Polifem desconsolat de Teòcrit és el protagonista de l’Idil·li onzè. Polifem pateix mal d’amor, estima Galatea i ella l’ha refusat. Polifem dubta d’anar a veure un metge per curar-se. Abans, però, s’asseu damunt d’una roca davant de mar i, “dirigint l’esguard a les onades”, canta les seves penes. La conclusió del narrador, al final del monòleg de Polifem, és contundent: “Era així, doncs, amb cants, com Polifem peixia el seu mal d’amor, i es trobava millor que si hagués donat diners (és a dir, si hagués anat a fer-se visitar pel metge).” Vet aquí com, ja a l’antiga Grècia, la literatura era considerada terapèutica.

El fresc que il·lustra aquest post es conserva al Metropolitan Museum de New York, és romà, del segle primer abans de Crist. Hi són tots els membres del triangle: Galatea, Acis i Polifem.