11S 2001

Havíem dormit a Sirmione i, al matí, ens vam passejar per les Grotte di Catullo, abans de dirigir-nos a Vicenza per visitar aquella meravella pal·ladiana que és el Teatro Olimpico. Vam dinar a la Piazza dei Signori sota d’unes arcades, amb vistes monumentals. Havent dinat vam enfilar la carretera que ens havia de menar a Venècia, ens vam fixar encuriosits en una base militar nord-americana als afores de la ciutat. Vam prendre el ferry que ens havia de portar, a través de la Laguna Grande, fins al Lido, on teníem l’hotel, aquell que ens permetia obrir la finestra, en despertar-nos al matí, i contemplar la postal de Venècia. Vam desfer les maletes, vam agafar el vaporetto, i cap a Piazza San Marco. 

Al capvespre ens vam asseure al salonet turc del cafè Florian a prendre un aperitiu. Només hi érem nosaltres i un senyor gran que va entrar més tard i es va situar a la taula de darrere (la nostra era la que donava a la plaça, a tocar de l’orquestrina). Era un general de més de 90 anys, retirat a Venècia, la seva taula era la nostra, cada dia de cada dia, hora foscant. Ell ens va donar la notícia: uns avions han destruït les torres bessones de New York. Vam trucar als meus pares. Estaven esgarrifats, ho havien vist al telenotícies i encara seien davant la TV. Vam sopar en un restaurant amb fanalets a tocar del Canal Grande. La vida continuava, a Venècia, com si res no hagués passat. Ni remotament no em podia imaginar aquell dia que, dos anys després, New York substituiria Romanyà.

La fotografia, d’aquell dia al matí, és una vista de Sirmione: columnes romanes, el llac de Garda i els Alps al fons.