Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Casa de Cultura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Casa de Cultura. Mostrar tots els missatges

dimarts, 28 de febrer del 2012

L’erupció del Vesuvi i el descobriment de Pompeia

Era un dia d’agost de l’any 79 de la nostra Era. La badia de Nàpols era plena a vessar de patricis romans que hi estiuejaven. Les hores s’escolaven tranquil·les, a mar, a les piscines de les vil·les, als ombrejats camins dels jardins. Tot, tot feia pensar que no hi podia haver una vida més plaent que aquella ni cap món millor. 

Plini el Vell era el comandant de la flota destinada a Misènum. No hi havia enemics, ni problemes. Això li permetia de dedicar la major part de les seves hores a l’observació de la natura en tots els seus aspectes, no en va havia escrit la seva Història natural, que recollia tot allò que era al món, tot el que envolta els humans, des dels núvols als arbres, tot passant per les pedres i els rius. Tenia al seu costat el nebot, un noi exemplar que seguia les seves passes. 

Feia un parell de dies que, a l’horitzó, s’hi veia un núvol inhabitual en forma de pi que no s’acabava de saber d’on sortia. De manera que aquell matí d’agost, Plini va encomanar als esclaus que preparessin una libúrnica perquè volia sortir a mar i arribar-se fins al mig del golf, desembarcar i veure de prop de què es tractava. En això estaven, quan rebé una carta de Rectina, l’esposa de Tascus, que amb gran espant explicava que no podia fugir d’una situació que qualificava d’infernal: el Vesuvi havia entrat en erupció i no hi havia sortida per als habitants del golf, només per mar, perquè la terra tota s’havia escalfat tant i produïa tants escarafalls que era impossible de trepitjar-la...

Si voleu saber la continuació d’aquesta història, esteu convidats a l’Aula Magna de la Casa de Cultura de Girona, a dos quarts de sis d’aquesta tarda, a la conferència que faré amb el títol del post d’avui. Il·lustra el post una de les imatges que mostraré, amb els dos Plinis i el Vesuvi al fons, segons Thomas Burke (1749–1815).

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Rilke i Kavafis, en diàleg

Rilke va néixer l’any 1875, a Praga, i va morir a Suïssa l’any 1926, amb només 51 anys d’edat. Kavafis havia nascut l’any 1863 a Alexandria, on va morir el mateix dia que havia nascut, setanta anys més tard. Es podien haver conegut. 

Avui, a les vuit del vespre, dialogaran a la Casa de Cultura de Girona, en català, com ho fan ara en aquest post, a la manera de Coridó i Tirsis, en versos alterns, com els agrada a les muses.

Diu el Kavafis traslladat per Eusebi Ayensa: 

Al teu costat tot ho trobo dolç, i em somriu,
i en el mirall dels teus ulls s’hi reflecteix la joia.
Ets la meva llum, i encara no t’he dit ni la meitat
de tot el que aclapara el meu cor enamorat
i que als meus llavis s’amuntega amb una sola mirada teva.
No em parlis si no vols, no em diguis seductores
paraules d’amor i admiració. Em basta que estiguis a prop
per dir-te com et desitjo, per tocar-te i per respirar
la mateixa fresca del matí que respires tu,
o, si trobes això exagerat, per mirar-te i prou.
I respon Rilke en la meva versió catalana:

No són pas records
els que, en mi, et mantenen;
tu tampoc no ets meva
per la força d’un bell desig.
El que et fa present,
és la marrada ardent
que una tendresa lenta
descriu en la meva pròpia sang.
No tinc necessitat
de veure’t aparèixer;
n’he tingut prou amb néixer
per perdre’t una mica menys.

Veia el cel de la fotografia, des del meu estudi, el dia 18 de setembre passat.

dijous, 16 de desembre del 2010

La tesi

Un dia com avui de l’any 1983 vaig defensar la meva tesi doctoral. Era un divendres, aquell any, el 16 de desembre. Martí de Riquer presidia el tribunal. Al seu costat, Joan Bastardas i Luis Gil. Als extrems de la taula José Martínez Gázquez i Francisco Rico, el director de la tesi. Era una tesi de la Universitat Autònoma de Barcelona, però com que, des de 1974, jo ja era professora a l’aleshores Col·legi Universitari de Girona, vaig demanar de poder fer la lectura a Girona. Només s’havien llegit dues tesis abans de la meva, a Girona. Així és que aquest va ser un dels titulars dels diaris d’aquell dia. Hi era tothom a l’Aula Magna de la Casa de Cultura de Girona, aquell matí de desembre. Professors, estudiants, amics, familiars. Ho recordo cada any, quan arriba el 16 de desembre. Tant de treball i tant d’esforç acumulats no poden no deixar petjada en la vida d’una persona. 

La fotografia és d’aquell dia. Damunt la taula es poden veure els tres volums de la tesi, Vida i obra de Jeroni Pau

divendres, 2 d’octubre del 2009

Ella tenia 17 anys

Ella tenia 17 anys, quan van iniciar-se els estudis universitaris a Girona. Era filla del millor sastre de la comarca i de la lectora més crítica. Acabava de fer el preuniversitari, després del batxillerat superior de lletres a l’Institut de Girona, -el Jaume Vicens Vives, és clar,- i magisteri als estius, a la Normal, on s’examinava per lliure. Volia fer la carrera de filosofia i lletres, però s’havia d’anar a Barcelona. Ai!


Un dia, a la sastreria Vilallonga de Llagostera, van rebre la convocatòria d’una reunió, prevista pel 19 d’agost, a l’Aula Magna de la Casa de Cultura per tractar de la possibilitat de començar estudis universitaris, justament de filosofia i lletres, a Girona. Ella hi va anar, esperançada, amb els seus pares. I tots tres van sortir ben desanimats en veure quantes veus s’oposaven a aquests estudis. No se sabien avenir que hi pogués haver tanta gent que volgués impedir que l’ensenyament universitari arribés a tothom.


Aquella gent no va guanyar. Així, el dos d’octubre de 1969, ella va poder començar la seva carrera desitjada. Va anar a fer la llicenciatura en filologia clàssica a la casa mare, la UAB. I va tornar a Girona. Al cap dels anys va llegir la tesi doctoral en aquella mateixa Aula Magna. I just ara fa 35 anys que s’entesta a transmetre la seva passió pel llatí, per la literatura, per la docència, als estudiants universitaris, de lletres, a Girona. Beata illa!