L’erupció del Vesuvi i el descobriment de Pompeia

Era un dia d’agost de l’any 79 de la nostra Era. La badia de Nàpols era plena a vessar de patricis romans que hi estiuejaven. Les hores s’escolaven tranquil·les, a mar, a les piscines de les vil·les, als ombrejats camins dels jardins. Tot, tot feia pensar que no hi podia haver una vida més plaent que aquella ni cap món millor. 

Plini el Vell era el comandant de la flota destinada a Misènum. No hi havia enemics, ni problemes. Això li permetia de dedicar la major part de les seves hores a l’observació de la natura en tots els seus aspectes, no en va havia escrit la seva Història natural, que recollia tot allò que era al món, tot el que envolta els humans, des dels núvols als arbres, tot passant per les pedres i els rius. Tenia al seu costat el nebot, un noi exemplar que seguia les seves passes. 

Feia un parell de dies que, a l’horitzó, s’hi veia un núvol inhabitual en forma de pi que no s’acabava de saber d’on sortia. De manera que aquell matí d’agost, Plini va encomanar als esclaus que preparessin una libúrnica perquè volia sortir a mar i arribar-se fins al mig del golf, desembarcar i veure de prop de què es tractava. En això estaven, quan rebé una carta de Rectina, l’esposa de Tascus, que amb gran espant explicava que no podia fugir d’una situació que qualificava d’infernal: el Vesuvi havia entrat en erupció i no hi havia sortida per als habitants del golf, només per mar, perquè la terra tota s’havia escalfat tant i produïa tants escarafalls que era impossible de trepitjar-la...

Si voleu saber la continuació d’aquesta història, esteu convidats a l’Aula Magna de la Casa de Cultura de Girona, a dos quarts de sis d’aquesta tarda, a la conferència que faré amb el títol del post d’avui. Il·lustra el post una de les imatges que mostraré, amb els dos Plinis i el Vesuvi al fons, segons Thomas Burke (1749–1815).