Feia un dia d’hivern d’aquells d’anar a recollir baies de murtra vora el mar, o d’anar a tallar branques de mimosa dalt de la muntanya. Tantes vegades havies aprofitat així dies d’hivern com aquest. Ara ets dins del tren i veus passar els pollancres, encara sense cabellera, i un cel massa blau et fa mal als ulls. Tens la música amiga arrapada a les orelles. La vida llisca dolça, però et deixa un gust amarg a la boca. O és al cor?
T’entretenies a fer fotografies lliscants com aquesta que il·lustra el post, aquella tarda del 6 de febrer, al tren, de tornada cap a Girona.
Entrades
Un bombó.
ResponEliminaDe licor?
ResponEliminaHola Mariàngela. Aprofite l'extraordinària i excepcional avinentesa que puc accedir al teu blog (després d'haver-ho intentat 5 vegades) per dir-te que M'AGRADA MOLT LA SERENITAT I LA DOLÇOR QUE ES DESPRÉN DEL TEU ESCRIT.
ResponEliminaNo sé si és problema de falta de potència del meu ordinador o quin deu ser el problema però no puc accedir al teu blog. Entre i apareix la teua imatge de capçalera, i llavors se'm bloqueja i ja no puc llegir els teus escrits. Em sap greu, i ho seguiré intentant, només volia que ho sapigueres. Espere que, almenys, em deixe publicar aquest comentari, a veure si hi ha sort...
Quin greu que em sap, Novesflors, que no puguis accedir fàcilment al bloc! Segons en quins ordinadors a mi també em costa de carregar la pàgina. Sort que el comentari s'ha publicat, perquè m'hauria perdut les teves dolces paraules. Te les agraeixo molt. Una abraçada floral.
EliminaEls dies d'hivern, aparentment nus, tenen el cor ple d'esperança...
ResponEliminaSobretot els ben assolellats...
Elimina