La noia de la rebeca rosa

Llegir al llit, en segons quina mena de llit, resulta incòmode. Ho té pitjor la noia de la rebeca rosa del quadre que il·lustra aquest post. Asseguda al llit desfet, sense recolzar l’esquena enlloc, llegeix amb fruïció, o desfici (mot que fa dies que vull utilitzar al bloc per expressar el desfici de flors que neixen aquí i allà, però no puc, perquè encara no arriba la primavera). Amb desfici o no, la noia no aixeca la vista de les pàgines del llibre que aguanta amb les seves mans. No sembla que estigui malament, ni cansada de la poc adequada posició. I no sembla que porti la camisa de dormir. S’ha posat una rebeca, això sí. I té una cama sobre l’altra. Porta el cabell pèl roig recollit amb un pentinat com el de la Goulue (1866-1929) de Toulouse Lautrec (1864-1901). De fet, el quadre és una aquarel·la i, al damunt de la tauleta de tres potes, al pintor se li va escapar una mica massa d’aigua i es barreja amb la roba del llit. Aquesta roba del llit m’atrau tant com la noieta de la rebeca rosa. El text de Rose Macaulay (1881-1958) que acompanya l’aquarel·la de James McNeill Whistler (1834-1903) parla de les hores més plaents del dia: l’hora abans de dormir, al llit, amb un llibre, i l’hora abans de llevar-se també amb un llibre, al llit. I em dic jo, potser més plaent encara que el llibre és el quadern de notes, el dietari il·lustrat amb quadres de dones que llegeixen, mentre faig lliscar el bolígraf, amb desfici, per les planes lluents del diari. Després arriba l’hora, vivificadora i també plaent, de dormir. Bona nit.

El quadre es conserva a la Freer Gallery of Art, Smithsonian Institution, Washington, porta aquest títol Pink Note: The Novelette i va ser pintat pels volts de 1880.