Mons Serresus

Poc abans de l’any 1475, el meu estimat Jeroni Pau dedicava al cardenal Roderic de Borja, futur Alexandre VI, un llibret Dels rius i les muntanyes de les Espanyes. Amb profusió de dades i bones autoritats clàssiques, el canonge barceloní resseguia tots i cadascun dels rius i tots i cadascun dels promontoris de la península ibèrica. La descripció de la muntanya de Montserrat, però, és de collita pròpia. Sembla que la coneixia bé. La compara amb la muntanya de Soratte, a Itàlia, pel fet que ambdues són com una illa enmig de la plana. I diu després: “De l’exterior és composta de roques abruptes i foradades pertot arreu a tall de graons i de serra i en un ordre tal que fa pensar que la mateixa naturalesa, amb una obra hàbil, o el creador del món, va aixecar la mateixa muntanya que mostra no sé quina mena d’esperit sagrat, pel seu molt cèlebre culte.”

Vaig fer la fotografia de les roques montserratines dilluns passat i vaig publicar la traducció completa del text de Pau l'any 1986.

Europa

Vaig recordar-ho ahir, a la tarda. George Steiner digué en un dels seus discursos que Europa està feta de cafès, “dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu un dels indicadors essencials de la ‘idea d’Europa’.” 

Potser té raó. Però, ahir al matí, mentre veia i escoltava la Salve regina tan bellament cantada en llatí per l’escolania, a Montserrat, vaig pensar que allò era Europa. 

I vaig fer la fotografia. 

Diari del Líban (XXI)

Anem a dinar a un restaurant que té nom de font, perquè és prop d’una font. Recordo el nom del poble on es troba, com podria oblidar-lo? Es diu Ehden. Un altre bon àpat libanès. No mengem postres dolces, només fruita. Ens reservem. Pugem a un cim amb una altra verge enlairada damunt d’una moderna església, ara piramidal, feta construir per un dels molts mecenes cristians maronites, l’any 1989. Es troba just al costat de l’antiga ermita del segle VIII, amb el sòl de pedra. I, tot seguit, iniciem el descens cap al monestir de Sant Antoni Qozhaya, al bell mig de la vall santa, en una gorga inacabable. La vall és plena de grutes d’eremites, algunes de les quals visitem, fosques, humides, excavades a la pedra. Impressionen. La carretera ja no continua més enllà del monestir, les grutes sí. Moltes són quasi inaccessibles. Al monestir hi ha un petit museu. S’hi exhibeix la primera impremta d’Orient, que data de 1610, i alguns dels llibres que s’hi van imprimir. Una hostatgeria i la distribució dels edificis ens fan recordar una mica Montserrat. L’església és excavada a la roca, preciosa. Els visitants de tot plegat ens podem comptar amb els dits de les mans. El lloc és de difícil accés i al Líban hi ha poquíssim turisme. Tan ric de patrimoni com és!