Recordant Modest Prats a Ais de Provença

Avui en Modest Prats hauria fet 80 anys. L’hauria trucat, com cada 5 de setembre, per desitjar-li per molts anys. I potser hauríem recordat, enriolats, aquella vegada que ens vam trobar a Ais de Provença. Sortíem del Musée Granet i passàvem per la Rue d’Italie, potser per anar a menjar a Les deux garçons. De sobte, m’arriba una veu greu i una riallada forta. “Sembla que sento en Modest”, que dic. Em giro i, a uns quants metres, allà el teníem, assegut en un cafè, fent petar la xerrada amb els amics que l’acompanyaven en aquella excursió de setembre. 

Dissabte passat vaig fer memòria de l’anècdota, mentre passejàvem per la Rue d’Italie, camí del Musée Granet. A més de les col·leccions del museu, vam poder gaudir de l’exposició temporal Camoin dans sa lumière, un esclat de color i de llum. I vaig poder fotografiar aquest quadre, petit i deliciós, Lola sur le balcon, que il·lustra el post. Charles Camoin, acabat de casar, va pintar la seva esposa a la terrasseta de l’habitació de l’Hotel Bellevue de Toulon, l’any 1920. El quadre pertany a una col·lecció particular. 

Les vistes des d’una finestra o des d’un balcó, amb el mar de fons, són un dels meus temes fotogràfics o pictòrics preferits. Eixamplen l’ànima. Com Modest Prats.

Fa un dia trist, avui

Ha agafat un taxi, al matí, a la porta de casa. Plovisquejava, però no ha ni hagut d’obrir el paraigua. S’han saludat amablement amb el taxista que li ha dit “fa un dia trist, avui”. Ella ha repost un sí mecànic i s’ha posat a mirar l’agenda al mòbil. De pas ha repassat els missatges del whatsapp, sense contestar-ne cap, les novetats del facebook i del twitter, i s’ha assegurat de no tenir cap correu nou que la fes canviar de ruta. Res. El taxista la devia vigilar pel retrovisor perquè, tan bon punt ha apagat el mòbil, li ha repetit “fa un dia trist, avui”. Ella s’ha mirat el panorama del carrer, i el cel, sí, feia un dia trist, però li ha dit al taxista que els dies ara ja eren una mica més llargs. Li explicava a la tarda al seu home, asseguts al bar de sota casa davant d’una tassa de cafè, mentre pensava que devia haver estat la tristor del taxista la que li havia produït aquella mena de regirament que no s’havia tret de sobre en tot el dia.

Allò que tal vegada s’esdevingué (i 2)

Un anònim pintor va pintar una dona anònima llegint un ebook, en una paret pompeiana, poc abans de l’erupció del Vesuvi, l’any 79.

Allò que tal vegada s’esdevingué (1)

Simon Vouet va pintar Venus just quan s’estava preparant per fer-se una autofoto, o selfie vaja, l’any 1625.

Tedi

De què serveix la felicitat si, quan la tens, no saps que la tens? Ella es complaïa en el seu tedi, quan John Lavery la va pintar, l’any 1921, durant la seva Honeymoon. 

Us sembla que contemplem el quadre amb aquesta música?

Senyals de vida

La vida virtual substitueix la vida real? Potser sí. L’escriptura suplanta la vida? A vegades la suplanta i a vegades l’ajuda a ser viscuda. Tot això ve a tomb perquè fa tres setmanes, dia més, dia menys, que vaig escriure el darrer post al bloc. I és que hi ha temporades que la vida (la real, vull dir) és tan intensa i xucladora que no queda temps per a la vida virtual, ni per a l’escriptura. El remolí de setembre se m’ha emportat també aquests primers dies d’octubre. I continuarà, si és el voler dels déus, un mes més, diria. O vés a saber. Gràcies per acompanyar-me, amics. Us tinc al pensament, escrigui o no escrigui al bloc, comenti o no comenti els apunts dels vostres blocs. I em teniu al vostre costat. Realment. Mentre faig classe, vaig amunt i avall, enmig de llibres i trens, i cels, o m’aturo a reposar. Com la senyoreta del quadre de Reginald Marsh (1898-1954), conservat al Whitney Museum of American Art de New York.

Destí i sort

Diu Coromines que el mot destí és un derivat romànic paral·lel en totes les llengües llatines. Té raó. En llatí, el verb destinare, d’on prové el mot romànic, no ha engendrat cap substantiu. El mot que es fa servir, en llatí, per anomenar allò que entenem per destí és sors, que s’ha convertit en sort. En francès, però, hi ha encara un altre mot sinònim als dos que acabo de mencionar: destinée. Vet aquí com Émile Littré explica aquests tres mots al seu diccionari de la llengua francesa. Tradueixo: “El destin és allò que destina, és a dir l’encadenament necessari de les coses. La destinée és allò que és destinat, és a dir allò que resulta de l’encadenament necessari. El destin condueix Alexandre a Babilònia on una febre havia d’acabar la seva destinée de victoriós i conqueridor. Però aquests dos mots són tan veïns que, per poc que se n’abusi conformament a aquest abús que és permès en totes les llengües, recauen l’un en l’altre. Sort respon a destin o a destinée, amb aquesta unió que en comptes de considerar la necessitat que encadena les coses, considera allò que elles tenen de fortuït.”

Pensava en el significat dels mots i dels fets, i en el destí de les persones i en el destí que un milió i mig de persones vam demanar per a Catalunya dimarts passat, aquesta tarda, mentre escrivia en el meu diari. 

Quan he girat la pàgina, m’he trobat el quadre que il·lustra el post d’avui, Girl Reading, pintat l’any 1909 pel nord-americà Edmund Tarbell (1862-1938), i conservat al Museum of Fine Arts de Boston.

Llegir poemes a la riba

I vet aquí que giro el full i se m’apareix aquesta senyoreta abillada del segle XIX, llegint un llibre asseguda dalt d’un roquissar enlairat, amb una llenca d’aigua triangular que s’entreveu enmig de les roques, que jo vull que sigui de llac suís, encara que el títol del quadre sigui Girl by the Seacoast o Reading on the Rocks, Grand Manan, nom d’una illa del Canadà. Perquè cada mes d’agost, i aquest mes d’agost també, vull complaure’m amb el record dels poemes llegits a la riba del llac de Sils-Maria, quand l’après-midi finissait, i tocava el cel amb les puntes dels dits.

El quadre que ha originat el post d’avui és de John George Brown (1831-1913), va ser pintat pels volts de 1877, i es conserva al Museum of Fine Arts de Boston, d’on he pres la il·lustració.

Incúria d’agost

El pla no fa sinó jeure,

els turons són aclofats,

els núvols no van enlloc,

els arbres s’adormen drets.

Cau aclaparat el lleure

sota els cels esbatanats;

blau ventall d’aires de foc,

el llagost va pels gorets.

El penyal voldria beure,

els herbeis són empolsats,

pel camí llueix el roc,

ix un baf de les parets.

El pla no fa sinó jeure,

els turons són aclofats,

els núvols no van enlloc,

els arbres s’adormen drets.

El poema és de Josep Carner i el quadre és de Paul Cézanne. Guardeu-vos de la calor!

Paisatge d’estiu

Canyissars tendres, mars de blat de moro, camps arranats, rostolls groc Van Gogh, bales de palla.

La neteja

Aquesta noieta mestressa de casa, ben dreta, polida i endreçada, s’ha aturat a llegir un llibre, enmig de la feina de neteja. Té la taula plena de bibelots, l’espolsador sota el braç i els ulls fixos en el llibre. Voldria viure la vida de la protagonista de la novel·la que té a les mans. Ella, tan neta i bufona, amb una casa, un marit, uns fills, voldria volar. No sap, però, que volar cansa. I deixa sol. 

William McGregor Paxton (1869-1941) va titular “The House Maid” el quadre protagonista del post d’avui, pintat l’any 1910. És un dels centenars de quadres de noies i dones en interiors que Paxton va crear al llarg de la seva vida, sembla que sota la influència de Vermeer. Es conserva a The Corcoran Gallery of Art de Washington.

Tres dones

Tres persones com tres maniquins. Només la nena llegeix, vestida de blanc immaculat, mitges blanques també i, això sí, sabatetes de xarol negre, d’aquelles que fan cruc-cruc, quan camines. La dona, elegant, la mare de la nena, dreta, tota vestida de negre rigorós, però amb tres tocs de blanc: la flor del barret, el collet de la brusa i els guants. Recolza la mà en uns cortinatges de flors de cretona, que també hi ha a l’altre cantó del quadre. La tercera figura femenina és una dona més gran amb el cap decantat cap a la paret, només se li veu mig cos, vestida d’un color neutre, un beix, ni blanc ni negre, respira melangia, de fet em sembla que el que es veu és la seva imatge reflectida en un mirall. No sé perquè el pintor Whistler, el mateix autor de la noia de la rebeca rosa, ha anomenat el quadre Harmonia en verd i rosa: la saleta de música. Em pregunto on és la música. Els interiors de Whistler són enigmàtics. No veig on té les mans la dona de beix, potser és al llit. La nena amb la cara poc dibuixada només té ulls per al llibre. No sé què em diu aquest quadre. Arriba o marxa la mare? Ha vingut a veure una malalta? O a recollir la seva filla a classe de música d’una pianista tuberculosa? Uf, hi hauré de pensar una mica més. Com m’inquieta la dona de beix! Fet i fet, els estudiosos de la pintura ens informen que la dona de beix toca el piano a la saleta de música de casa seva, la seva filla llegeix i la dona del vestit jaqueta negre és una amiga de la família. No n’he encertat cap.

Whistler va pintar aquest quadre els anys 1860-61. Ara es troba a la Freer Gallery of Art, Smithsonian Institution, de Washington.

Ni rostre, ni lletres

No li veiem el rostre a la noia del quadre. No li podem veure el rostre a la noia del quadre, perquè no vol que veiem com plora. Ha agafat el llibre, però ni veu les lletres la noia del quadre. El té damunt dels genolls el llibre, però com si no hi fos. Ni rostre, ni lletres al llibre. Les maletes, això sí, a punt. Ella a mig vestir, quan ha trucat el telèfon. I el temps s’ha aturat per a la noia del quadre.

Edward Hopper (1882-1967) va pintar aquest Interior (Model reading), l’any 1925. Ara es conserva a The Art Institute of Chicago.

Pouant records

Mentre escrivia un text per a la meva amiga Susi, tenia al costat el quadre que il·lustra aquest post amb aquesta noieta del vestit tot negre amb un collet blanc. Al col·legi de les Carmelites, a Llagostera, portàvem un uniforme de diari just tot negre amb el collet blanc. M’han vingut a la ment tots aquells dies d’infantesa a l’escola de les monges. La classe de l’hermana Teresa, quan aixecàvem només tres pams de terra. La classe de l’hermana Palmira, quan ens torturava amb les multiplicacions de no sé quantes xifres i les labors. La classe de l’hermana Josefina, les sis amigues, una rere l’altra, als pupitres de la fila del costat dels finestrals. Perquè nosaltres sis, la Maria Teresa, la Maria Assumpció, la Matilde, la Montserrat, la Marina i jo, fèiem el batxillerat, que no era pas el que tocava al col·legi de nenes de les monges. Totes feien comerç i para de comptar. Que en vam ser de felices les meves amigues i jo en aquells anys d’infantesa i primera adolescència que vam passar juntes. Fa quasi la meitat de les nostres vides que dues se les va emportar el destí, inexorable. Les quatre que continuem navegant per aquests mars procel·losos i bells de la vida vam estar de celebració, dissabte passat. 

Henri Fantin-Latour (1836-1904) va pintar el quadre La liseuse l’any 1861. Ara es conserva al Musée d’Orsay de París.

No em diguis que m’estimes

La dona que llegeix estirada en una gandula, sota d’un para-sol, en aquest jardí que sembla  de Monet o de Renoir, però que és del nord-americà Frederick Carl Frieseke (1874-1939), no sé si està llegint una carta d’algú que li diu que no li digui que l’estima, encara que sigui veritat, i ella es posa la mà al cap, perquè ella sí que l’estima i li vol tornar a dir, encara que ell no la vulgui escoltar. No, no, atura la imaginació, autora d’aquest bloc. De fet, la dona de la gandula llegeix Madame Bovary tranquil·lament asseguda al seu jardí i es posa bé els cabells que un ventet de primavera li ha esbullat, mentre la flaire de les roses se li encasta al cor. O és a la pituïtària?

El quadre Woman seated in a Garden, va ser pintat l’any 1914, probablement en un dels estius que el pintor va passar a Giverny, i es conserva a The Huntington Library, Art Collections and Botanical Gardens de San Marino, a Califòrnia. L’art viatja, a cor què vols.

Escriure per no...

Diuen que Petros Màrkaris, autor grec de novel·les negres, ha dit que escriu per no matar. No és pas el primer escriptor que confessa que escriu per evitar mals majors. Durant el segle XV va viure Pere Miquel Carbonell, arxiver reial i copista compulsiu, lector impenitent i humanista a desgrat d’alguns. En un dels seus papers Carbonell confessa que escriu ne mulierosus persisterem, que traduït al llatí evolucionat del segle XXI d’aquesta part de la Romània ve a significar que Carbonell escrivia per no ser femeller (o doner, com us estimeu més). 

No sabem què devia voler evitar Alexandre-François Desportes (1661-1743) quan pintava aquestes acumulacions de menges, que vaig fotografiar al Metropolitan Museum el dia 8 de desembre de l’any 2011.

La noia de la rebeca rosa

Llegir al llit, en segons quina mena de llit, resulta incòmode. Ho té pitjor la noia de la rebeca rosa del quadre que il·lustra aquest post. Asseguda al llit desfet, sense recolzar l’esquena enlloc, llegeix amb fruïció, o desfici (mot que fa dies que vull utilitzar al bloc per expressar el desfici de flors que neixen aquí i allà, però no puc, perquè encara no arriba la primavera). Amb desfici o no, la noia no aixeca la vista de les pàgines del llibre que aguanta amb les seves mans. No sembla que estigui malament, ni cansada de la poc adequada posició. I no sembla que porti la camisa de dormir. S’ha posat una rebeca, això sí. I té una cama sobre l’altra. Porta el cabell pèl roig recollit amb un pentinat com el de la Goulue (1866-1929) de Toulouse Lautrec (1864-1901). De fet, el quadre és una aquarel·la i, al damunt de la tauleta de tres potes, al pintor se li va escapar una mica massa d’aigua i es barreja amb la roba del llit. Aquesta roba del llit m’atrau tant com la noieta de la rebeca rosa. El text de Rose Macaulay (1881-1958) que acompanya l’aquarel·la de James McNeill Whistler (1834-1903) parla de les hores més plaents del dia: l’hora abans de dormir, al llit, amb un llibre, i l’hora abans de llevar-se també amb un llibre, al llit. I em dic jo, potser més plaent encara que el llibre és el quadern de notes, el dietari il·lustrat amb quadres de dones que llegeixen, mentre faig lliscar el bolígraf, amb desfici, per les planes lluents del diari. Després arriba l’hora, vivificadora i també plaent, de dormir. Bona nit.

El quadre es conserva a la Freer Gallery of Art, Smithsonian Institution, Washington, porta aquest títol Pink Note: The Novelette i va ser pintat pels volts de 1880. 

La dona del quadre

La dona del quadre té el llibre obert a les mans, però no el llegeix. Té la mirada baixa, però no mira. Té l’ànim suspès dels seus pensaments. L’estimo i no sé com dir-li, que pensa ella, mentre el te se li refreda, el sol va anant cap a la posta i el dia se li escapa de les mans, com l’amor del cor.

La dona del quadre és Louise Quivoron, germana de la pintora que la va retratar l’any 1880, Marie Bracquemond, de soltera Pasquiou-Quivoron, que va viure entre 1840 i 1916.

Madame Monet llegeix

La dona que llegeix damunt d’aquests mots al seu confortable sofà potser passava turbulències que volia distreure llegint aquest llibre, o potser simplement posava per a l’amic pintor del seu marit pintor. No sembla gaire còmoda l’andriana que porta, si és que és una andriana aquesta vestimenta llarga i tan estesa sobre el sofà. La flor al cap, el llaç a darrere, la punta del peu. Només les mans i el rostre nus. La resta un embalum de teixits. Ella sembla un coixí més del sofà. Tot se’m fa pesant en aquest quadre, menys els tres ventalls japonesos de la paret que sembla que marxen volant de gairell, cap a l’esquerra. Tot molt étouffé i étouffant. Com aquest vespre de tardor.

El quadre Madame Claude Monet reading el va pintar Pierre Renoir pels volts de 1872, i ara es troba al museu Sterling and Francine Clark Art Institute, de Williamstown, Massachussets.

L’hamaca

Hem baixat de Romanyà amb el record dolç dels estius a Romanyà arrapat a l’ànima. Havent sopat hem mirat fotografies, sobretot una de fa més de trenta anys d’un estiu a Llagostera. Però he acabat amb els ulls posats a les fotos dels estius a Romanyà i he mirat i remirat la meva foto a l’hamaca. 

Teníem l’hamaca penjada de dos suros. M’hi estirava per mirar el cel, “clapat de fulles, ratllat de branques”. I, als vespres, la lluna.

He agafat de la tauleta de nit The reading woman, que vaig comprar a la botiga de la Morgan Library, a New York, fa uns anys. Volia trobar un quadre d’una dona escrivint per il·lustrar un post que acabava de fer (error, totes llegeixen). I m’he trobat la noia de l’hamaca de Winslow Homer. Així és que he decidit de fer aquest post. Eren massa coincidències. 

El quadre pot ser allò que el meu fill anomenaria una “representació” dels estius a Romanyà: estirar-se a l’hamaca i llegir o mirar els arbres i el cel. I sobretot gronxar-se o que et gronxessin! Plaer de plaers. Homer va pintar aquest quadre l’any 1872 i el va titular Sunlight and Shadow.