Ha agafat un taxi, al matí, a la porta de casa. Plovisquejava, però no ha ni hagut d’obrir el paraigua. S’han saludat amablement amb el taxista que li ha dit “fa un dia trist, avui”. Ella ha repost un sí mecànic i s’ha posat a mirar l’agenda al mòbil. De pas ha repassat els missatges del whatsapp, sense contestar-ne cap, les novetats del facebook i del twitter, i s’ha assegurat de no tenir cap correu nou que la fes canviar de ruta. Res. El taxista la devia vigilar pel retrovisor perquè, tan bon punt ha apagat el mòbil, li ha repetit “fa un dia trist, avui”. Ella s’ha mirat el panorama del carrer, i el cel, sí, feia un dia trist, però li ha dit al taxista que els dies ara ja eren una mica més llargs. Li explicava a la tarda al seu home, asseguts al bar de sota casa davant d’una tassa de cafè, mentre pensava que devia haver estat la tristor del taxista la que li havia produït aquella mena de regirament que no s’havia tret de sobre en tot el dia.
Entrades
Potser la cosa és més seriosa del que sembla, Mariàngela. Si el cafè s'ho fan "al bar de sota de casa", tot i que els dies "ja eren una mica més llargs", potser és que ja no s'estimen? Només és una intuïció, és clar. :)
ResponEliminaMoments d'equietud en busca de bones sensacions que fluideixen en el món de la vida.
ResponElimina