L’art de manipular

Quan Virgili va escriure l’Eneida, va triar una sèrie de mots, els va posar un rere l’altre, en versos hexàmetres, per a poder dir la història que volia explicar. Això passava al segle I abans de Crist. Un autor del segle IV, Ausoni, va agafar de l’Eneida mitjos versos d’aquí i d’allà i els va combinar, de manera que va confegir una obra diferent. Els mots tots eren de Virgili, sí, però Ausoni va manipular-los i el resultat és una obra d’Ausoni, el contingut de la qual no té res a veure amb el text de Virgili. Perquè, Ausoni fa dir a Virgili allò que no va dir. 

Aquest és l’art de la manipulació, i del centó, que així va titular Ausoni la seva nova peça, Centó nupcial, que explica el que el lector d’aquest post pot imaginar que explica. I així la justificava Ausoni: “I si la vestida severitat de certa gent condemna alguna cosa en la nostra plasenteria, que sàpiga que és treta de Virgili. Així, doncs, qui no s’agradi d’aquesta joguina nostra, que no la llegeixi, o si la llegeix que l’oblidi, o si no l’oblida que la perdoni. Perquè, en realitat, és la descripció d’unes noces i, que vulgui o no vulgui, aquests ritus no són altrament.”

L’any 1928, quan la Fundació Bernat Metge va publicar l’obra completa d’Ausoni, va deixar sense traduir aquesta composició, veureu només puntets en les dues pàgines del volum. El text llatí hi és, sencer. 

Il·lustra aquest post un fragment d’un sepulcre romà que vaig fotografiar, fa un any, al Museu Nacional de Beirut.

El Dahesh Museum

Cada vegada que passava uns dies a New York, visitàvem el Dahesh Museum of Art. M’agradaven, museu i emplaçament a l’edifici d’IBM a Madison Avenue, al Midtown. Però, la darrera vegada que hi vaig voler anar, havia estat substituït per una casa de subhastes d’art. I no en vaig saber res més, per molt que vam preguntar. Tampoc no hi havia pensat més.

Avui, quan remenava pilons de papers i llibres, oblidats de feia temps, he trobat els fulletons d’algunes de les exposicions que hi havia vist: “El llegat d’Homer”, “Napoleó al Nil”. I he recordat el museu. Era atapeït de pintures i escultures del segle XIX i principis del XX, academicistes: Leighton, Alma-Tadema, Bouguereau, Gerôme. Molta mitologia i orientalisme. Un libanès, Salim Moussa Achi, que s’havia posat el sobrenom de Dr. Dahesh, havia reunit la col·lecció a Beirut. Però, per evitar el risc de la guerra, va traslladar les peces a New York. El museu va obrir primer a la cinquena avinguda i l’any 2003 va ocupar la seu que jo vaig visitar tantes vegades.

En el website expliquen que van tancar l’any 2008. Ara només es poden veure les peces online. Encara sort.

La fotografia que acompanya aquest post la vaig fer en un carrer de Roma, a començaments d’aquest mes. He pensat que aquest Cupido amb els genolls pelats i aquest cap de Minerva no haurien desentonat gaire al Dahesh Museum of Art.

Eurídice

Eurídice feia nosa a Orfeu, a l’art total del primer poeta del món antic, segons la lectura que en fa Salvador Espriu: “No dubtem pas que estimaves la teva dona, però estem segurs que preferies el teu art”, diu a l’inici de la prosa que va dedicar a Orfeu en el seu Les roques i el mar, el blau. El mateix dia de les seves noces, els fats van voler que Eurídice morís. Amb el seu cant, Orfeu va aconseguir d’emportar-se Eurídice dels Inferns. Una sola condició li havien posat a Orfeu: que no girés el cap per mirar si el seguia. Espriu posa aquests pensaments en la ment d’Orfeu, mentre fan el camí cap a la claror: “Quin aspecte tindrà? La seva bellesa em complaurà com abans? Una dona que ha passat per la lliçó subtilitzadora de la mort no agostarà o malmetrà l’extrema perfecció del meu art?” Orfeu es va girar i Eurídice va desaparèixer per sempre. 

Vaig fotografiar aquesta peça de marbre al Museu Nacional de Beirut, el mes d’agost passat.

El plany d’Eurídice

L’any 29 abans de Crist, Virgili havia acabat les seves Geòrgiques. Al darrer llibre hi explica la història d’Orfeu i Eurídice. I posa en boca d’Eurídice aquest plany: “¿Quina follia m’ha perdut, malastruga de mi, i t’ha perdut, Orfeu? ¿Quina gran follia? Vet aquí que per segona vegada els fats cruels em criden enrera i el son em tanca els ulls negats pel plor. Per sempre adéu! Sóc emportada dins la immensa nit que m’envolta i estenc cap a tu, ai! jo que ja no sóc teva, les mans impotents!”

Quasi quaranta anys més tard, l’any 8 després de Crist, just quan rep l’ordre d’exili, Ovidi ja tenia acabades les seves Metamorfosis. És, en part, al llibre desè on explica la mateixa història. Però Ovidi no fa parlar Eurídice en el moment de la seva segona mort. Ho resol així: “Allargant els braços, lluitant per ser agafada i agafar-lo, res no aferra la mesquina sinó les impalpables aures. I morint per segona vegada no es plany del seu marit -¿de què es planyeria doncs sinó d’ésser amada?- li adreça un darrer adéu, que a penes podien rebre les seves orelles, i rodola de nou al mateix lloc.” 

Les traduccions d’ambdós fragments són les de la Fundació Bernat Metge. I la fotografia la vaig fer al Museu Nacional de Beirut, el passat agost. 

Els planys d’Ariadna

El vent que fa caure les prunes,

   els codonys verts,

que fa vacil·lar la lluna,

el vent que mena la mar,

el vent que romp i que saqueja,

   el vent fred,

que vingui i que brami

sobre el meu cor desgavellat!

Que vingui com a les fulles

   el vent clar

sobre el meu cor, i que el culli

el meu cor i el seu suc amarg.

Ah! que vingui la tempesta

   salt a salt,

que prengui del meu cap

el meu dolor que gira en rodó.

Ah! que vingui i que s’emporti

   salvant-se,

el meu cor feixuc com una porta

que s’obre i bat al vent.

Que se l’emporti i que en llenci

    els trossets

cap a la lluna, l’arbre, les bèsties,

l’aire, l’ombra, l’aigua,

perquè res més no me’n retorni

   mai més,

de la meva ànima i de la seva

   que jo estimava...

 

He il·lustrat la meva traducció d’aquest poema d’Anna de Noailles (1876-1933), inclòs a L’ombra dels dies, de 1902, amb una fotografia que vaig fer al Museu Nacional de Beirut d’una escultura procedent de Biblos, que no representa Ariadna. 

La mort de Virgili

Fins ara que ja s’acaba el dia no me n’he adonat: el 22 de setembre de l’any 19 abans de Crist va morir Virgili, a Brindisi, al sud d’Itàlia. Tenia 51 anys. Poso aquesta falca enmig del Diari del Líban que és a punt d’acabar-se, per recordar brevíssimament el poeta i el seu epitafi, modèlic:

Mantua me genuit, Calabri rapuere, tenet nunc

      Parthenope; cecini pascua, rura, duces

Il·lustro el recordatori amb aquest mosaic romà que vaig fotografiar a Beirut.

Diari del Líban (XXIV)

De Sidó a Tir (avui Sour), encara més al sud. Som a 20 quilòmetres de la frontera amb Israel. Pel camí, a més de la presència de l’exèrcit, ara hi ha també vehicles UNIFIL, les forces de l’ONU. No anem més enllà. A Beirut, el dia abans van cremar una mesquita i van matar quatre persones, un afer entre sunites i xiïtes, sembla. Els nostres amics s’estimen més no prendre riscs. Així és que visitem Tir. Bella Tir. El recinte arqueològic és immens i el sol és implacable. Nosaltres, una parella d’italians i una família també europea som els únics visitants dels vestigis. Les termes, la necròpolis, el fòrum, l’arc de triomf, l’hipòdrom, els mosaics arreu, els forns de vidre... Quina feinada per als arqueòlegs! És preciós. És en aquesta ciutat que va néixer Europa, la donzella filla del rei. La ciutat de la porpra, la reina del mar, l’antiga Tir. Mengem al Rest House de Tir, davant de mar. I faig unes pipades de narguilé, la pipa d’aigua, tan fluixes que l’aigua ni es mou, ni canta. No tinc bufera. És evident.

Diari del Líban (XIX)

La següent visita va ser a Bekaa Kafra, el poble natal d’un dels sants més venerats al Líban maronita, Sant Charbel (1828-1898). Es pot visitar la seva casa, molt humil, que ara és una capella dedicada al sant, l’església del poble, la del convent, des d’on contemplem novament unes vistes espectaculars de la vall i de les muntanyes que la tanquen per l’altre costat, amb una estàtua colossal del sant. El lloc ideal per fotografiar sencer Bécharré, el poble de Khalil Gibran, probablement l’escriptor libanès més conegut internacionalment, al costat d’Amin Maalouf. Gibran va morir als 48 anys a New York, la ciutat que havia triat per viure i on va passar els darrers 14 anys de la seva vida. Però és enterrat a la petita ciutat que tinc davant meu, a les muntanyes del Líban. Llàstima que els dilluns el museu i la casa natal de l’escriptor eren tancats. No em queixo. És bo de deixar pendents, als llocs que estimem, és l’excusa per tornar-hi. Som només a un centenar de quilòmetres de Beirut, a 1650 metres d’altitud. Però a mi em sembla que ens trobem lluny de tot. Tanmateix amb connexions incessants amb els altres llocs que estimo, Roma, New York...

Diari del Líban (XVI)

El diumenge libanès comença amb una visita a casa de la filla dels nostres amics i la seva família. Després, la missa en un convent maronita dalt d’una de les muntanyes que recolzen Beirut per l’esquena. Dinem al restaurant Mounir a Broumana, en una altra de les muntanyes. Les famílies al Líban són llargues i els diumenges d’estiu es reuneixen en aquests restaurants amb grans terrasses a l’aire lliure. En algunes taules només hi ha nens i les criades filipines que se n’ocupen. A la tarda, anem a l’altre cantó de Beirut, el cantó que ara és només musulmà, per veure la posta de sol a la Grotte des Pigeons. Probablement és una de les vistes més conegudes de la ciutat. Es tracta de dos rocams de grans dimensions palplantats enmig de la badia sud de la ciutat. Un dels illots té la forma d’una bota, l’altre és com una gran lletra U invertida, amb les cames clavades al fons marí.

A les fotografies, de dalt a baix, els raigs rogencs del darrer sol reposen sobre el vaixell de càrrega que solca l’horitzó; una llanxa motora es disposa a travessar la gruta de l’illot més gran; la vista dels rocams amb el sol ponent. Em van embadalir. Encara ara, quan veig les fotografies.

Tornem a casa. A la ràdio del cotxe, l’emissora nostàlgica (es diu així) emet contínuament cançons, majoritàriament en francès, dels anys seixanta i setanta. Les cantem a tres veus la meva amiga, la seva germana i jo, perquè les sabem de memòria. Jo les havia après a Llagostera, elles a Beirut.

Diari del Líban (XV)

Des dels grans finestrals de casa, torno a mirar aquella muntanyeta fosca que s’aixeca davant de la ciutat de Beirut, al mar, que em va cridar l’atenció el primer dia: és la muntanya de les escombraries, de les runes i les deixalles de la guerra. Es va formar per obra humana. El nostre amic ens explica que els habitants de Beirut, amb el clavegueram tallat durant i després de la guerra de 1975-1990, van dipositar al mar tanta i tanta deixalla, escombraries i runes dels edificis destruïts, que va sorgir l’illa. I així es conserva, 13 metres d’alçada i 24 hectàrees de superfície, diuen, com un memorial dels dies difícils.

Em recorda la formació de l’Isola Tiberina a Roma. L’any 509 abans de Crist, derroquen el darrer rei de Roma, Tarquini el Superb, cansats dels seus mètodes autoritaris, i creen la república romana. Ningú no vol saber res de l’època del darrer Tarquini, ni volen les collites que han crescut durant el regnat despòtic, de manera que les llencen al riu, tantes que neix l’illa enmig del Tíber. La història es repeteix. O la llegenda. A vegades. A la fotografia, si es mira amb deteniment, es pot veure l’illa a l’altra riba de la badia.

Diari del Líban (XIV)

La llibreria Antoine és la més antiga de Beirut i té sucursals per tota la ciutat. En triem una vora casa. Tinc una llista de llibres que voldria comprar. No ho trobo pas tot, hauré d’intentar-ho a la meva llibreria d’internet, des de Girona. Compro poetes libanesos, en francès, Nadia Tuéni, Georges Schehadé, Ahmad Mansour, Adonis... M’agrada especialment el petit llibre de Tuéni, Liban. 20 poèmes pour un amour, definit per l’autora com “una geografia poètica” de la seva terra. La meva amiga m’explica la vida de l’escriptora, colpida per la dissort que la va perseguir. Nadia Tuéni tenia 48 anys, quan va morir d’un càncer que la consumia des dels 30 anys, i ja havia enterrat la seva filla de 7 anys, a causa de la mateixa malaltia. En el recull El Nedador d’un sol amor, Schehadé va incloure aquesta estela, que tradueixo del francès, per a Nadia en la seva mort, l’any 1983:

Ella ha deixat la mà dels seus amics

Per un jardí tot blau tancat

On l’ocell vola amb el seu niu

Ulls negres cabells negres

I ara totes les belleses de l’ombra

Sobre les seves espatlles

Al vespre, des de casa, contemplem la posta de sol damunt del mar i ho aprofitem bé. A Catalunya, el sol sempre es colga terra endins. No hi ha línia de separació entre cel i mar, aquest vespre. L’atmosfera de la ciutat és espessa, com una crema de faves. Però, encara vaig atrapar l’helicòpter que volava direcció sud.

Diari del Líban (XIII)

Beirut centre és encara una ciutat en construcció, després de la destrucció. La plaça dels Màrtirs, a més de la gran mesquita i el monument als màrtirs, és plena de grues, una de les quals sosté una mena d’atracció de fira: costa 17000 dòlars sopar-hi, diuen. Es veu que hi ha una taula i uns seients. I deu pujar i baixar i convertir-se en un mirador d’excepció sobre la ciutat, digne de Disneyland, vaja. Però els nostres amics ens porten a dinar a Le Talleyrand, deliciós, encara que la cuina sigui occidental. A Beirut no hi ha metro, els autobusos són privats i n’hi ha pocs, de manera que tothom va en cotxe. I l’embús és el pa de cada dia i a totes hores. Camí del restaurant, sentim el so de frens d’un cotxe que s’ha hagut d’aturar sobtadament. En un tres i no res, veiem el conductor que surt del cotxe, furiós, i , mentre es treu el cinturó d’una revolada, es dirigeix vers el conductor que l’ha fet frenar. Ens sobresaltem. Deu formar part d’una milícia, diu la nostra amiga. Semblava habitual en ell mostrar la força del seu cinturó. Va arribar tot seguit un polícia i va posar pau.

Vaig fotografiar la grua amb el menjador penjant enmig de la plaça davant de la mesquita, des del cotxe. A l’altra fotografia, conviuen dos minarets amb el campanar (que té un altaveu) de la maronita església de Sant Jordi i una grua, al bell mig de la ciutat. I a la tercera fotografia es poden veure els vestigis arqueològics que han aparegut sota les runes de la ciutat nova destruïda per la guerra, ara a la vista.

Diari del Líban (XI)

El nostre tercer dia al Líban visitem el Museu Nacional de Beirut. Ens guia una amiga de la nostra amiga que hi treballa. Millor impossible. Acaba d’arribar de New York, on viu el seu fill. L’edifici del museu es va acabar de construir l’any 1937 i es va inaugurar oficialment l’any 1942. Poca vida va tenir el museu que va tancar quan va esclatar la guerra, l’any 1975. Ningú pensava que el conflicte fos tan llarg, així és que fins l’any 1982 no van decidir de protegir amb alguna cosa més que sacs de sorra les grans peces importants, com és ara els sarcòfags de marbre grecs o romans. Una estructura de fusta recoberta de ciment va impedir que les bombes els destruïssin, com va passar amb peces més petites conservades en 45 caixes, i amb centenars de documents. El museu es trobava en la línia que dividia la ciutat en dues regions enfrontades. A més dels bombardejos, el museu va ser caserna de les milícies. Ara és un petit preciós museu, molt ben restaurat. I amb peces espectaculars. Encara resta per obrir el soterrani, que vam visitar també, i on es podrà contemplar un mausoleu amb murs pintats, una mica a la manera de les tombes etrusques de Cerveteri i Tarquinia. Sostenen el pòrtic exterior del museu quatre columnes amb capitell de lotus. Un mosaic amb la musa Cal·líope, envoltada pels set savis, procedent de Baalbek, ens rep a l’entrada. Mentre hi som, l’electricitat se’n va dues vegades.

Diari del Líban (I)

Beirut, la capital del Líban, és una ciutat gran, ajaçada enfront del mar i enfilada a les nombroses muntanyes que la limiten per l’esquena. La casa dels nostres amics està enlairada, en una mena de Vallvidrera per entendre’ns, és a dir, amb tot Beirut als peus. I el mar que no s’acaba mai. Ni la càmera, ni la mirada no arriben a abastar el que els finestrals ens ofereixen. La vista em fa pensar en la de Riverside Drive sobre el Hudson, amb els vaixells de càrrega ancorats, ara aquí, ara allà, enmig de la badia, només que New Jersey no és a l’horitzó. Quasi la meitat dels habitants del país viuen a la capital. Al Líban només hi ha quatre milions de libanesos. Més de quinze milions més estan escampats pel món. Poble de viatgers. País longilini. Terra cobejada.