Sobre Maria Àngels Anglada

Si hi ha una escriptora catalana lligada al món clàssic, aquesta és sens dubte Maria Àngels Anglada. Poeta, novel·lista i assagista, la seva veu es va fer sentir contra tota mena d’injustícies, les comeses vers les persones o vers la terra. Profundament compromesa amb el país, amb la llengua, amb els clàssics, amb la vida, Anglada compta amb un centre d’estudi a la Universitat de Girona, que tinc la sort de dirigir des de la seva creació, l’any 2004. Aquests són els treballs que he publicat sobre Anglada. Per continuar tallant les heures de l’oblit, amb tisores de mots.

“La claror ordenada dels mots d’Espriu, segons Maria Àngels Anglada (La gènesi d’un poema)”, Ítaca. Quaderns de cultura clàssica, 33 (2017), pp. 157-169.

“Les Closes i Climent: Anglada homenatja Fages”, dins Pradilla Cardona, Miquel Àngel (a cura de) (2016). Miscel·lània d’Homenatge a Joan Martí i Castell, volum II. Tarragona: Publicacions URV, pp. 235-240. 

“Sentir i conèixer la poesia angladiana”, Encesa literària, 2 (2016), pp. 65-70.

“Josep Sebastià Pons, Maria Àngels Anglada i Josep Pla, una trobada literària”, Cahier des Amis du Vieil Ille 199(2012), pp. 70-84.

“Compartir una sensibilitat: Virgili i Maria Àngels Anglada”, dins J. Pujol-M. Talavera (edd.), Clàssics en Maria Àngels Anglada i Maria-Mercè Marçal, Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 2011, pp. 33-50. 

“La daurada parmèlia broda el mur: Maria Àngels Anglada i Camillo Sbarbaro” Reduccions 97 (2010), pp. 102-114.

“Maria Àngels Anglada i l'Institut d'Estudis Catalans”, El Butlletí de l'IEC, 131, maig 2009.

“Maria Àngels Anglada i Vilamacolum: una qüestió de fidelitats”, dins Personatges Il·lustres de l'Alt Empordà, a IAS, Esplugues de Llobregat 2009, p. 214.

“Anglada contra la injustícia”, Avui Suplement Cultura, 17 de gener de 2008, pp. 8-9.

“Estudi preliminar” a M. Àngels Anglada, Quadern d’Aram, Edicions 62, Barcelona 2008, pp. 7-34. 

“Maria Àngels Anglada, poeta”, Butlletí Amics de la Unesco de Girona XLIV Hivern-Primavera 2007, p. 3.

“Paisatges literaris a l’obra assagística de M. Àngels Anglada”, dins II Premi de Narrativa M. Àngels Anglada, Institut Ramon Muntaner, Figueres 2005, pp 48-65. 

“Càtedra M. Àngels Anglada”, Auriga 42 (2005), pp. 10-11.

“M. Àngels Anglada, paradís amb poeta”, Revista de Girona, 199 (2000), p. 57.

Les paraules del mes: gener 2018

Heura. Del llatí hedera. Les seves manetes s'arrapen fort. La casa de l’heura. Dir-se Heura.

Sempre. Del llatí semper. La mar sempre recomença. El sol torna sempre. És una paraula tossuda, sempre. I no decep. Mai.

Abella. Del llatí apicula. Abella furiosa de sa mel. L’abella reina. El niu d'abella. Aristeu i les abelles de les Geòrgiques de Virgili.

Camèlia. Del nom llatinitzat d’un botànic, camellia. La gran Sarah va ser la dama de les camèlies. La camèlia de Coco Chanel. El carrer de les Camèlies. I les camèlies florides de gener, al peu d’un reixat, del Jardí Mercè Rodoreda de l’IEC.

Cel. Del llatí cælum. El cel de les oques. El setè cel. Cel rogent. Cel clapat de fulles, ratllat de branques. Cel universitari gironí, el de la fotografia.

Desfici. Suposadament del llatí disficium. Un desfici de pluja. Un desfici de petons els que volia Catul de Lèsbia. Un desfici de flors el de Mercè Rodoreda.

Holocaust. Del grec passant pel llatí holocaustum. En el dia de l’aniversari de l’alliberament d’Auschwitz, un record per a Jacques Stroumsa, el violinista d’Auschwitz que Maria Àngels Anglada va trobar després d’haver publicat la novel·la. A la fotografia Stroumsa toca el violí a Girona, convidat per la Càtedra, l’any 2005.

Rosa. La primera paraula llatina que aprenem a declinar. Les roses són d’Afrodita i tots els poetes parlen de les roses. Les roses que menja l’ase-Luci d’Apuleu per tornar a la forma humana. Les roses de tots colors de les parets dels banys de la casa de Romanyà. Quantes, quantes roses.

Dilluns. Del llatí dies lunae, és a dir el dia dedicat a Diana, la deessa de la lluna. Els naixements de lluna més emperlats: els de Romanyà. L’escultura de la fotografia, que vaig fer ahir, no és Diana, però ajudarà a passar el llunàtic dilluns.

Moix. Probablement del llatí musteus, que ve a ser dolç com el most. Però, si estic moix, és que estic abatut. O suau, com el moix de la fotografia. Aurora Bertrana es va enfadar, quan el Moix Terenci va guanyar el premi que porta el nom del seu pare.

Examen. Del llatí examen, que vol dir eixam, d’abelles, sí, sí, i, figuradament, control. És el que toca aquests dies en les aules que s’endevinen dins de l’edifici de la fotografia. I, avui, l’eixam de futurs filòlegs mesurarà els seus coneixements de llatí. Sort!

Si voleu veure les fotografies de les paraules de cada dia del mes de gener, podeu anar a algun d’aquests enllaços.

Literatura i Holocaust

El proper 28 d’octubre s’escau el desè aniversari de la creació de la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent, de la Universitat de Girona. Per aquest motiu i en commemoració del 75è aniversari del començament de la Segona Guerra Mundial, la Càtedra organitza el cicle Literatura i Holocaust. El violinista d'Auschwitz dedicat a l’obra El violí d'Auschwitz, de Maria Àngels Anglada, i a Jacques Stroumsa, a CaixaForum de Barcelona. 

Fa 20 anys de la publicació de la novel·la d’Anglada, que narra la vida de Daniel, un lutier jueu deportat a Auschwitz i obligat a construir un violí per sobreviure. L’any 1998, Anglada va conèixer Stroumsa, un jueu sefardita que va ser violinista a Auschwitz. Ambdós van unir forces per preservar la memòria de l'Holocaust. 

El compromís d’Anglada va ser assumit per la Càtedra que, amb el nom de l’escriptora, va crear la Universitat de Girona l’any 2004. Els vint anys de la publicació de l’obra d’Anglada més reconeguda internacionalment, els deu anys de la creació de la Càtedra i els 75 anys de l’inici de la segona gran guerra són en l’origen d’aquest cicle que dialoga amb la primera activitat que va realitzar la Càtedra l’any 2005, Memòria d’Auschwitz, justament el mes de maig, en el seixantè aniversari de l’alliberament d’Auschwitz. En aquell primer cicle va participar Jacques Stroumsa, a més de Jaime Vándor, Pierre Vidal-Naquet i Carles Miralles.

L’objectiu d'aquest nou cicle és presentar i examinar grans qüestions filosòfiques i històriques sobre l’Holocaust a través de la seva memòria i la seva literatura, mostrar els efectes de l’Holocaust en la condició humana, assenyalant les diferències entre la jueria de preguerra i de postguerra, i estudiar la problemàtica de l’alteritat després dels camps. 

De vegades, pel març

De vegades, pel març, l’aire es tornava tebi.

Ales d’abril somreien a frec del campanar,

el bleix del temps gemmat suaument agitava

els jardins de les cases i els jardins de la sang.

Els arbres borronaven. Poc després llavis grèvols

de poncelles besaven aquell vent amorós

i entre el saüc i l’heura s’acoblaven les merles.

Però encara era l’hivern als jardins de la sang:

com infants que es desvetllen a mitja nit i ploren,

els havien bressat amb rondalles de por.

Per als jardins de sang era la primavera

una frisança estèril. El temps, no sempre esquerp,

guardà en calzes madurs la llum de dies tendres

i a poc a poc floriren els anys del seu estiu.

De vegades, pel març, l’aire es tornava tebi.

Maria Àngels Anglada

Dia de la poesia catalana a internet

Pons a Illa del Riberal

Rengles de xiprers, rengs de pollancres, rengleres de presseguers. La natura és arrenglerada als voltants d’Illa del Riberal, el poble de Josep Sebastià Pons, al Rosselló. Ahir s’hi va celebrar una “Diada Ponsiana” per recordar el poeta, ara que fa cinquanta anys de la seva mort. Hi vaig explicar de quina manera Maria Àngels Anglada va trobar consol i veu en els versos de Josep Sebastià Pons per dir la seva pena per la mort del germà i en la mort de Josep Pla. I per mostrar-ho vaig llegir, entre d’altres, aquesta vívida estrofa de Pons:

Parpella d’or del vespre, la tardor 

a enrogir la vall fina vindrà encara, 

i no en veurà la resplendor 

ella que ha fet ma vida clara.

Al migdia, a la plaça del Ram, vaig fotografiar la font que porta el nom del poeta i aquesta inscripció amb una altra estrofa ponsiana.

Quin raig més prim per perfilar el seu cant

vindràs a seure una mica a la vora

i ja veuràs com te va penetrant

d’una tendra bondat inspiradora.

La vall fina arrenglerada era ben verda encara, tot esperant la tardor, mentre el sol la besava de biaix, a la tornada.

Censura en els primers anys setanta

És sabut que Lluís Nicolau d’Olwer va viure exiliat a Mèxic els darrers anys de la seva vida. L’any 1958, en motiu del seu setantè aniversari, els amics de l’Institut Català de Cultura de Mèxic van voler editar Caliu, un recull de “records de mestres i amics”, i li van oferir com a regal. Nicolau moriria tres anys més tard. 

L’any 1973, l’Editorial Selecta va voler recuperar aquesta obra i publicar-la a Barcelona. Ho van fer, però amb censura i els consegüents retalls: van ser eliminats completament quatre capítols, els dedicats a “Francesc Layret, assassinat”, “Tríptic de Francesc Macià” “Remembrança de Carles Rahola” i “Meditació en la tomba de Lluís Companys”. Vet aquí que el llibre es va publicar amb un pròleg de Jordi Rubió i Balaguer. Però era un llibre coix. Enguany, ha aparegut per primera vegada íntegrament a Catalunya aquest preciós volum, es tracta del facsímil de l’edició mexicana, amb el pròleg de Rubió de l’any 1973 i un pròleg que Carles Miralles ha escrit per a l’ocasió. Finalment s’ha fet justícia. 

L’any 1970, Maria Àngels Anglada va escriure una elegia a la mort del president Lluís Companys que va incloure en el seu primer recull de poemes, Díptic, publicat l’any 1972 a Vic. Aquell poema, en l’edició vigatana, portava el títol “Elegia” i, com que en cap moment s’esmenta el nom de Companys, va passar la censura. L’any 1990, a Columnes d’hores (que inclou Díptic), ja es titula “Elegia a Lluís Companys”.

Un lloc comú per als dos escriptors en parlar de Companys: Nicolau el descriu morint “descalç per tal d’aferrar els peus a la terra pairal” i Anglada “descalç damunt la terra que estimaves”. 

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post durant l’acte de cloenda del centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual van ser membres numeraris Maria Àngels Anglada i Lluís Nicolau d’Olwer.

Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada

Avui es fa l’acte de concessió del premi de narrativa que porta el nom de l’escriptora Maria Àngels Anglada. Ja ha arribat a la novena edició. El va crear l’Institut Ramon Muntaner de la ciutat de Figueres amb un triple objectiu: “contribuir al foment de la literatura catalana, enaltir la memòria de l’escriptora Maria Àngels Anglada i refermar la projecció cívica i cultural de l’Institut Ramon Muntaner”. 

Em plau felicitar vivament l’Institut Ramon Muntaner per aquests nou anys de vida del premi que mostren l’encert i la consolidació de la proposta. En aquesta postal de felicitació voldria desitjar llarga vida al premi. De fet n’estic convençuda que tindrà llarga vida, perquè conec bé l’entusiasme i la solidesa de tots aquells que l’organitzen, any rere any, i la seva capacitat de transmetre a les noves generacions els valors que acompanyen el premi. Resistirà, com el vell claustre de l’institut que agradava tant a Maria Àngels Anglada i com els seus “xiprers resisteixen, poc o molt impàvids, el pas de les generacions i el brogit creixent dels estudiants.” Per molts anys!

La fotografia correspon a la portada de l’exposició que vam dedicar a Maria Àngels Anglada l’any 2009, amb motiu del desè aniversari de la seva mort.

Qui es va inventar el foie gras?

Es veu que, com que no han trobat cap més altra manera de produir el foie gras, a partir del mes que ve a Califòrnia prohibiran produir i vendre aquesta delícia.

Al segle IV de la nostra Era, l’escriptor llatí Pal·ladi en el seu Tractat d’agricultura explicava això: “Les oques de quatre mesos s’engreixen molt bé: com més aviat es comença, més bé va. Els grecs barregen dues parts de farinetes d’ordi amb una de segó, i els en donen segons la gana que tenen. Les ajudes donant-los aigua tres cops al dia, i un cop a mitja nit. Al cap de trenta dies, si els voleu estovar el fetge, agafeu figues seques, aixafades i remullades amb aigua, les pasteu bé i en feu boletes, que embocareu a les oques vint dies seguits.”

La traducció és de Maria Àngels Anglada. Va incloure aquest fragment amb el títol “Qui es va inventar el ‘foie gras’ o fetge gras?” en el seu volum Retalls de la vida a Grècia i a Roma, imprescindible per a conèixer la vida quotidiana de l’antiguitat clàssica, de la mà dels mateixos autors grecs i llatins, sàviament triats i comentats per l’escriptora. 

Em penso que no tinc oques fotografiades. Però fa quinze dies, a Roma, vaig fotografiar aquests romans disfressats de romans, davant del Panteó.

De la retòrica i la negritud

Aquí en diuen “negres” i als Estats Units “fantasmes”, és a dir ghost. Són aquells que escriuen d’encàrrec, ja sigui discursos de polítics o novel·les d’escriptors famosos, sota la signatura de l’altre. N’hi ha hagut i n’hi haurà. Maria Àngels Anglada els va fer protagonistes d’una de les narracions més iròniques del seu recull Nit de 1911, la titulada “El simposi” i la va dedicar a Montserrat Abelló. 

Fet i fet, he recordat aquesta narració de lectura recomanable després d’haver rebut, i llegit, un article que estudia la retòrica dels discursos del president Obama. Sembla que té un “negre” de 27 anys que és una autèntica fura i un gran expert en l’art de la paraula. I és que cal mesurar bé les paraules del discurs. Amb la retòrica es poden salvar vides, o condemnar-les, i més val ser-ne un bon coneixedor. No fos cas. 

Aquest és un post decididament retòric. La xafogor i la grisor de la tarda d’ahir em van tallar la inspiració, i només la retòrica ha pogut mantenir el post de cada dos dies. Encara que alguns siguin un poti-poti. O no diguin gaire res. 

L’elefantó romà de Bernini, net i endreçat, mirava cap al cel el dia 26 de maig, aliè a la retòrica elefantina de dies passats.

L'endemà de Sant Jordi

Hi era la Colometa-Sílvia Bel que va tancar la lectura de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda al costat del jardí que porta el nom de l’autora, a l’Institut d’Estudis Catalans. La plaça ha fet 50 anys aquest any i ahir en feia 13 de la mort de Maria Àngels Anglada. Totes dues, Rodoreda i Anglada, unides pel Jardí Mercè Rodoreda, passejat i llegit ahir, durant tot el dia. 

Amarada de coloms i de flors rodoredianes, recordava al tren al vespre que, al matí, un senyor es va dirigir a la Rosa Franquesa i li va dir “Aquella senyora és la filla de Mercè Rodoreda, oi?” I m’assenyalava a mi. I vaig pensar en la meva mare al cementiri de Llagostera i jo a Barcelona llegint La plaça del Diamant. 

Aquesta crònica d’urgència només és per donar-vos les gràcies a tots, tots, els que vau fer possible un dia com el d’ahir, a l’Institut d’Estudis Catalans. Ben de cor us ho agraeixo.

Vaig fer la fotografia que il·lustra el post d’avui el mes d’abril de l’any passat. Són les nimfees de l’estany del jardí de l’Institut. Ahir no vaig fer ni una sola fotografia.

Virgili i nosaltres

He manllevat el títol del post d’avui, que és també el títol de la conferència que faré demà, 9 de març, del títol d’una conferència que va pronunciar Miquel Dolç amb motiu de la clausura dels cursos de llengua i literatura valenciana de “Lo Rat-penat” el 15 de juny de 1958. Tot plegat perquè, quan l’activíssima Anna Velaz em va convidar a participar en el Vè Cicle de Literatura Universal, que organitza Atenea, agrupació de Cultura del Casino Menestral de Figueres, vaig pensar que encara no havia parlat de Virgili a Figueres, i que, ja que aquest any commemorem el centenari del naixement de Miquel Dolç, podia parlar també de la figura de Miquel Dolç, a més del Virgili de Dolç. S’escau encara una altra efemèride. Demà farà 82 anys que va néixer Maria Àngels Anglada, figuerenca d’adopció i autora de sensibilitat virgiliana. 

Diu Dolç que, de tots els poetes del món grecollatí, Virgili és “el nostre poeta, el més acostat a la nostra ànima i a les nostres aspiracions”, perquè “les íntimes qualitats de Virgili responen encara a cadascuna de les imperioses necessitats de l’ànima humana i a cadascun dels aspectes de les nostres concepcions artístiques.” És el que intentaré explicar a partir d’un quart de nou del vespre. Hi esteu tots convidats.

Vaig fer la fotografia d’aquest vers de Virgili en una paret de Roma el dia 9 de desembre de l’any 2010. És Dido qui diu “Jo, no desconeixedora del mal, aprenc de socórrer els dissortats.”

Actualitat de Maria Àngels Anglada

Acaben d’aparèixer dos volums de poesia de dos autors de generacions ben diferents en els quals es deixa sentir la presència de Maria Àngels Anglada, amb intensitats també diferents. Pere Ramírez Molas (Vic 1933) al seu Manual del picapedrer, dedica un poema a l’escriptora i l’acaba amb la recreació de la tercera part de l’angladià “Variacions sobre el tema de Cassandra”, del poemari Kiparissia. Susanna Rafart (Ripoll 1962) a En la profunda onada, parteix del poema angladià “Làpida i Afrodita”, per organitzar el seu propi poemari. 

D’altra banda, la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari, de la Universitat de Girona i la Diputació de Girona, acaba de publicar, dins de la seva col·lecció “Itineraris literaris autoguiats”, l’itinerari dedicat a Maria Àngels Anglada a Figueres, un passeig per la ciutat en la qual Anglada va escriure la major part de la seva obra literària, elaborat per Francesca R. Uccella.

I és que, com diu Ramírez Molas al seu poema, dirigint-se a la poeta Anglada, “la teva veu de sibil·la / viurà sempre”.

Càtedres per a Anglada i Pla

La fotografia que il·lustra aquest post la vaig fer al pis més alt de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. És un pis literàriament il·lustre el cinquè. Des de fa pocs mesos Maria Àngels Anglada ja no està sola en la seva càtedra. L’acompanya Josep Pla, que ha estrenat càtedra a la Universitat de Girona. La càtedra amb el nom de l’escriptora va néixer el mes d’octubre  de l’any 2004. Sembla que era ahir i ja han passat més de 6 anys!

Anglada i Pla es van conèixer. El sis de maig de 1981, quinze dies després de la mort de Pla, Anglada va explicar detalls de les trobades amb l’escriptor en l’article “Records de Josep Pla”, al setmanari L’Empordà. Hi llegim això: “La primera vegada que hi vaig parlar, molt breument, va ser a Figueres, quan es va presentar un curtmetratge sobre ell i el seu paisatge. Aleshores ens va signar un exemplar del seu magnífic llibre Catalunya Vella, i ens hi va escriure: “Figueres. Ai!”. De la trobada després d’haver rebut el premi Josep Pla, l’any 1979, Anglada en recorda aquesta altra conversa: “‘En literatura –em va dir- no faci mai res d’inútil’. ‘Què vol dir, senyor Pla?’ ‘Que no escrigui d’una manera tancada, només per a quatre iniciats. Hem d’escriure per a tothom’”.

Maria Àngels Anglada va escriure el poema “En la mort de Josep Pla”, poc després de la mort de l’homenot de Llofriu, és a dir després del dia 23 d’abril de 1981. No podia saber Maria Àngels Anglada que, just divuit anys després, ella també moriria un dia de Sant Jordi. Ara els seus noms viuen de costat, gràcies a la Universitat de Girona. Que sigui per molts anys!

El deixant

Llegia de Francis Ponge, El partit pres de les coses. M’anava engrescant amb la seva miniaturista descripció, irònica i tendra, de les coses. Arribo a aquesta metàfora del cargol “Talment un gran vaixell, amb el deixant argentat”, i esclato d’admiració. Vaig a la biblioteca i agafo Els camins del mar de Joan Bastardas. Rellegeixo la número 3 de les seves Nòtules i postil·les als “camins del mar”, i m’afegeixo a la seva admiració per aquests dos versos de Maria Àngels Anglada “Puc veure l’oreneta al seu reialme gràcil / -petita vela fosca, camins sense deixant.”

Perquè el deixant no sigui tan efímer l’anoto en aquest bloc.

A la fotografia, deixants diversos al Hudson, un capvespre de l’any 2009, des de Riverside Drive.

El violinista d’Auschwitz

Encara hi ha persones que ho recorden amb esgarrifança. Quan aquell home de baixa estatura i enormes ulls blaus va entrar per la porta del fons de la sala noble de la Fontana d’Or de Girona, plena de gom a gom, aquell vespre del 10 de maig de l’any 2005, fent sorgir del violí les notes d’una melodia trista i dolça, es va aturar el temps i la respiració de tots nosaltres. Era Jacques Stroumsa, el primer violí del grup orquestral del camp de concentració d’Auschwitz. 

Jacques Stroumsa, grec i jueu sefardita de Salònica, va ser deportat a Auschwitz amb tota la seva família, quan tenia 30 anys. Només van sobreviure ell i la seva germana. A la seva obra autobiogràfica Tria la vida, explica “després de l’arribada al camp i de la desaparició de la meva dona, dels meus pares, només la música m’ha permès de no caure en la desesperació. Perquè un home sense esperança és un home mort.”

Stroumsa va ser el primer convidat de la Càtedra M. Àngels Anglada de la Universitat de Girona. Va inaugurar el primer cicle de conferències de la Càtedra, Memòria d’Auschwitz, amb el qual vam voler commemorar el 60è aniversari de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz el 27 de gener de 1945. I ho vam fer a l’ombra de Maria Àngels Anglada i la seva novel·la El violí d’Auschwitz. L’endemà, al Teatre Municipal “El Jardí” de Figueres, Stroumsa va tornar a parlar i va tornar a tocar el violí, aquesta vegada davant de més de 500 estudiants dels instituts de la ciutat. I és que, amb l’ànima “ferida per sempre”, Stroumsa sentia que tenia el deure d’explicar l’infern dels camps d’extermini i de quina manera la música li havia “permès de suportar coses que no són suportables”.

Jacques Stroumsa tenia 97 anys, quan va morir el passat dia 13 a Jerusalem. Descansi en pau.

La fotografia de M. Tudela mostra Stroumsa durant la roda de premsa que vam oferir el dia 10 al matí. La nit abans, i directament des de l’aeroport, vam portar Stroumsa al programa “La nit al dia”, on va ser entrevistat.

Avelino

Del tresor dels papers retrobats: cartes d’Avelino Hernández. El mes de novembre de l’any 2000, em va enviar un relat, Para dejar memoria de Andreu Sabater. En la carta que l’acompanyava em deia: “Trabajaba en él [relato] el día que me llamó Imma Benet, la agente de Mª Àngels, para decirme que acababa de morir. Immediatamente replanteé la estructura para dar cabida a un narrador y hacer que fuera Mª Àngels; en homenaje. Ese es el resultado.”

L’inici del capítol 5 del relat comença així: “El hombre que llamó a la puerta de Maria Àngels Anglada cuando publicó El violí d’Auschwitz se presentó como el antiguo santero de un viejo santuario perdido en la angostura de un valle en la cabecera del Segre. Había leído su novela y venía a mostrarle su agradecimiento, pues le afectaba.”

Avelino era nascut a Valdegeña, un petit poble de Sòria, però va triar Selva, a Mallorca, per viure i per morir. El vaig conèixer, quan el vaig convidar a participar en el curs d’estiu “M. Àngels Anglada: entre els clàssics i ara, la vida”, que vam organitzar a la Universitat de Girona, el mes de juliol de l’any 2000. Avelino va titular la seva lliçó “Traducir una lengua, transmitir una sensibilidad”. Va ser esplèndida. Traspuava la seva enorme sensibilitat. Avelino havia traduït al castellà Artemísia (1995), El violí d’Auschwitz (1997) i Quadern d’Aram (2000).

La fotografia que acompanya aquests mots formava part de la targeta de visita d’Avelino, i tenia aquest peu: “Hélice del llaüt ‘Gloria’ (Puerto de Alcúdia). Foto: Teresa Ordinas. Es pot veure a la pàgina web sobre Avelino Hernández.

Camins

Veure els camins solcats a la terra no es fa difícil, distingir els camins del mar i els camins de l’aire, només ho saben fer els poetes. Si els voleu conèixer, llegiu “Els camins del mar” i altres estudis de llengua i literatura catalanes, del professor Joan Bastardas.

Navegareu pels “líquids camins” de Joan Maragall, pels “llisos i sense cruïlles” de Tomàs Garcés, pels “de la mar dels somnis” de Salvador Espriu, pels “secrets” de Maria Antònia Oliver, pels “remorosos” de Quima Jaume, pels “que dansen” de Josep Carner, per “l’onejant” de Carles Riba, o pels “camins sense deixant” de Maria Àngels Anglada. En la barca de la poesia és més fàcil navegar pel “pont de la mar blava”.

La gavina que il·lustra aquests camins, ja utilitzada en aquest bloc, la va fotografiar en Borja el mes d’abril de 2007, camí de Moorea.

Líquens

... la dorata parmelia il muro incrosta.

Camillo Sbarbaro

El preciós post d’ahir del blog Amics arbres·Arbres amics sobre els líquens em va suggerir aquest post d’avui.

Camillo Sbarbaro va ser un poeta, hel·lenista i botànic italià expert en líquens. Va catalogar-ne 127 noves espècies, de les quals una vintena porten el seu nom. Sbarbaro va néixer a Santa Margherita Ligure l’any 1888 i va morir a Spotorno, sempre la Ligúria, l'any 1967.

L’escriptora catalana Maria Àngels Anglada el va fer protagonista d’un dels seus contes, justament del que dóna nom al recull La daurada parmèlia i altres contes, publicat per primera vegada l’any 1991. El conte va seguit d’una traducció de la mateixa Anglada d’una prosa de Sbarbaro titulada “Líquens”, que forma part del seu recull Trucioli, publicat a Firenze l’any 1920.

Vet aquí un petit fragment de la bellíssima prosa de Sbarbaro, en la traducció d’Anglada: “El liquen prospera des de les contrades dels núvols fins als esculls esquitxats pel mar. Escala les vetes on cap més vegetal no s’enfila. No el descoratja el desert; no el desallotja la glacera, ni els tròpics o el cercle polar. Desafia el buit de l’espluga i s’arrisca al cràter del volcà. Només tem el veïnatge de l’home. Per aquesta misantropia seva, la ciutat és l’única barrera que l’atura.”

A Romanyà, les pedres i els arbres d’El Senyal Vell són plens de líquens, com el de la fotografia, il·luminat pel darrer raig de sol del 5 de maig de 2009.

Full blanc

Ho sabies, que els ulls bells s’esvaeixen

s’entelen, es refusen, altra cosa esdevenen,

que els teus jardins estimats es degraden

entre minúscules ortigues, gratacels,

ho sabies fa prou temps, que fidel

resta només un full blanc a esperar-te,

i que aquests quatre solcs a construir et desafien

ciutats més fondes, més esplèndides que Troia.

Maria Luisa Spaziani (1924) traduïda per Maria Àngels Anglada (1930-1999)

De la lluna a la terra

Fa quaranta anys que un home, nordamericà, va trepitjar per primera vegada la lluna. Lucreci, l’escriptor llatí del segle I abans de Crist que volia conèixer les causes de les coses de la natura, no va arribar a saber mai si la lluna brillava amb llum pròpia o per efecte dels raigs del sol, si moria i naixia cada dia o era un cos celeste perpetu amb fases canviants, no va arribar a conèixer quines mides tenia. L’any 1969, la lluna va deixar de ser un enigma. Aquell mateix any, a Girona, començava a canviar alguna cosa amb la creació dels estudis universitaris a la Casa de Cultura. Aquell mateix any, Joan Sales des de Barcelona es planyia a Mercè Rodoreda, encara a Ginebra, que hagués donat a Edicions 62 la nova versió, i definitiva, de la seva novel·la Aloma. Aquell mateix any, Maria Àngels Anglada començava a col·laborar com a crítica literària a la revista El Pont i al setmanari Canigó. Ja feia 10 anys que Carles Riba havia mort. I havia passat un any des d’aquell maig del 68, a París. A la fotografia, una lluna d'abril damunt del Panteó, a París.