Hi era la Colometa-Sílvia Bel que va tancar la lectura de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda al costat del jardí que porta el nom de l’autora, a l’Institut d’Estudis Catalans. La plaça ha fet 50 anys aquest any i ahir en feia 13 de la mort de Maria Àngels Anglada. Totes dues, Rodoreda i Anglada, unides pel Jardí Mercè Rodoreda, passejat i llegit ahir, durant tot el dia.
Amarada de coloms i de flors rodoredianes, recordava al tren al vespre que, al matí, un senyor es va dirigir a la Rosa Franquesa i li va dir “Aquella senyora és la filla de Mercè Rodoreda, oi?” I m’assenyalava a mi. I vaig pensar en la meva mare al cementiri de Llagostera i jo a Barcelona llegint La plaça del Diamant.
Aquesta crònica d’urgència només és per donar-vos les gràcies a tots, tots, els que vau fer possible un dia com el d’ahir, a l’Institut d’Estudis Catalans. Ben de cor us ho agraeixo.
Vaig fer la fotografia que il·lustra el post d’avui el mes d’abril de l’any passat. Són les nimfees de l’estany del jardí de l’Institut. Ahir no vaig fer ni una sola fotografia.
Entrades
Vaig ser amb tu, ahir, molta estona, i també amb Mercè Rodoreda, i Maria Àngels Anglada, i amb alguns altres poetes i escriptors que m'estimo molt. Amb tots vaig mantenir una conversa íntima. Petons
ResponEliminaGràcies, Teresa. No cal estar junts per sentir-se propers, els esperits. Una abraçada.
EliminaUna llàstima no haver-hi sigut...
ResponEliminaVaig recordar sovint les nostres lectures a Romanyà, Esther...
EliminaD'alguna manera tots som fills espirituals dels escriptors, músics o artistes en general que més ens han colpit.
ResponEliminaNo havia pensat en aquesta interpretació. Te l'agraeixo molt.
ResponElimina