El títol del post és de Josep Maria de Sagarra, d’un encertat article de la sèrie “Cafè, copa i puro”, del mes d’abril de 1924, que acaba amb aquestes paraules: “Mes d’abril, mes de les muntanyes; Setmana Santa i Pasqua Florida, vestit de núvia de tots els paisatges, moment delicadíssim del bec dels ocells i de les branques dels arbres. Amics meus, no deixeu passar el mes d’abril, sense recollir aquestes quatre gotes de gràcia que us refresquin i us encoratgin en les penes de cada dia. Aneu a la muntanya que ara ve el bon temps, que ara ve la primavera; aneu a la muntanya a sentir la flauta del cucut i a contemplar el borrissol de les fagedes.”
On és la muntanya, que deia la Rodoreda? A Romanyà, és clar. La fotografia que il·lustra el post d’aquest dilluns de Pasqua la vaig fer ahir, dia de la Pasqua Florida al jardí de la casa de la muntanya rodorediana.
Entrades
De sobte ho he recordat: entre els textos inèdits tinc una "nouvelle" que porta per títol "Abril". El temps d'abril hi és metafòric...
ResponEliminaEl paisatge rodoredià de la fotografia, el conec, el conec... És màgic, s'hi sent una cosa especial, oi?
Què té l'abril que és protagonista i metàfora de tantes obres literàries? Potser a la teva "nouvelle" trobaré la resposta.
ResponEliminaHi tinc tanta vida viscuda en aquest paisatge...
És un paisatge preciós i gens estrany per a mi. És fantàstic tenir vida viscuda en un paratge com aquest. Els meus boscos quotidians són de rajols, vidre, asfalt, llambordes i també es deixen estimar a l'abril i sempre.
ResponEliminaTambé m'agraden els boscos d'asfalt, Glòria, ja saps que compartim amors envers esvelts edificis de l'altre cantó de l'oceà, tu i jo!
ResponElimina