Cada vegada que veig un cel com aquest, penso en la meva àvia: era l’avisadora de negrors. Encara em sembla que la sento, “hi ha una negror!”. I em feia anar vora els vidres de la porta del jardí i me l’ensenyava, “mira quina negror!”. A vegades les negrors acabaven en no res. Com l’altre dia que vaig fotografiar la negror, mentre pujava cap a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, i pensava en la iaia.
Entrades
Elles, les àvies, posseïdores d'un llenguatge genuí, i d'una saviesa antiga amagada en cada paraula... La meva també anunciava aquestes negrors que preludien tempesta però que no sempre esclata.
ResponEliminaViuen en nosaltres. Només vaig conèixer la meva àvia, mare del meu pare. I bon greu que em sap no haver conegut cap més avi.
EliminaJo també recordo avisos com aquest.
ResponEliminaEl meu és "hi ha una negrior que fa feredat!", però.
Hi sona bé aquesta "i"!
EliminaAquest cel, però, també té la seua bellesa.
ResponEliminaI tant! Ara mateix el que veig per la finestra és quasi tan gris com aquest.
EliminaAficionat,com soc, a la fotografia també tinc algunes negrors al meu àlbum, que en algun moment m'han atret. En podràs veure alguna si entres al meu nou blog http://ulliimatge.blogspot.com, blog exclusivament de fotogrfies fetes per mi.
ResponEliminaHe visitat el teu nou espai d'imatges, Lluís. Val la pena!
EliminaA mi també m'és familiar aquesta negror i al Baix Penedès és vigent encara.
ResponEliminaLes negrors ens uneixen, arreu!
EliminaLa meva mare era l'avisadora de les negrors "Hi ha una negror!. Jo he seguit emprant la mateixa paraula que, tal commdius, a vegades es queda en res o plou molt lluny d'allà on nosaltres som. Però és preciosa la intensitat d'aquest blau que negreja i fa volar, anguniejats, alguns ocells i jo penso en "Los pájaros".
ResponEliminaUn petó, Mariàngela.
Esperem que avui la negror també sigui nomes un decorat, al cel. Bon Sant Jordi, Glòria! Una abraçada ben forta.
EliminaA casa meua la veu d'alarma era: "Quina negror!" Precedida habitualment d'un "Mare de déu" o "Mare meua" segons les inclinacions espirituals de qui donava la veu. A València, molt sovint, acaben en una bona pedregà amb tronà inclosa, i pluges torrencials.
ResponEliminaTambé, també, i un "mà" ben remarcat, en el cas de la meva àvia. No volem pas una "pedregà", avui que és Sant Jordi!
EliminaT'he llegir al matí.
ResponEliminaUn matí assolellat però ventós.
Visc a Lleida, a un novè pis.
Ara, des d'una finestra encarada a l'oest, estic veient un horitzó plé de núvols foscos, que s'apropen.
La negror!
Més amunt que jo, Ignasi! Jo sóc al setè cel. Em penso que les nostres finestres miren allà mateix... Ara també hi ha negror!
Elimina