Poesia de les senyoretes (i II)

La segona i última part del text que vaig publicar ahir “L’art de majories”, extret de les Notes disperses (1969) de Josep Pla: 

“En la literatura catalana hi ha poquíssims poetes per a senyoretes –potser no n’hi ha cap. Fins les senyores d’ací que han escrit versos han tendit al masculinisme. Carner n’hauria pogut ser un –però Carner és un home devorat per la ironia i el sentit del ridícul. Màrius Torres també, però morí molt jove, tísic. És una llàstima que no hàgim tingut cap poeta d’aquests. La literatura hauria penetrat més. Em sembla que l’estranya sorpresa que produeixen les converses femenines en ambients d’aquí prové del fet que només han llegit poesies traduïdes –o en altres llengües. La literatura catalana és pobra de tendresa, de voluptuositat, d’erotisme i de pornografia distingida. Aquestes són coses eternes, universals i importantíssimes. Si Maragall ha penetrat una mica és degut a les seves –tan escasses– poesies femenines. Un dia de primers de segle, Maragall trobà Baroja a Madrid i li digué que el més gran poeta de l’època era, al seu entendre, Verlaine. En les Memorias de Baroja ho trobareu explicat.” 

Vaig fotografiar, just fa un any, l’estàtua de la deessa Atenea, a l’inici de l’escala de l’Ateneu Barcelonès, que Pla visitava tan sovint.

Poesia de les senyoretes (I)

Extrec de les Notes disperses (1969) de Josep Pla aquest primer fragment titulat “L’art de majories”, sobre un gènere literari que Pla va identificar i definir: 

“Perquè un poeta arribi a la popularitat màxima –perquè sigui llegit, apreciat i la seva influència en la societat sigui visible– ha de fer la poesia de les senyoretes. Els historiadors literaris no han donat, al meu entendre, prou importància al fet, i si n’han parlat ha estat molt per sobre, malgrat que l’observació és, al meu entendre, d’una obvietat claríssima. Els poetes herculis, els que han fet, vull dir, una obra mascla, han estat certament llegits, han tingut una importància en les escoles i en la política, però la seva penetració en la vida que hom viu cada dia ha estat relativa. Lamartine és un poeta per a senyoretes, com ho és en castellà G. A. Bécquer, com ho és certament Heine, com ho fou Verlaine. Aquests poetes escriuen la poesia per a majories. No n’hi ha pas gaires. A Itàlia potser és allà on n’hi ha més, perquè un dels temes més persistents de la literatura italiana és l’Arcàdia, que és una il·lusió de l’esperit molt apreciada per les senyoretes. No tothom és bo per a fer-la, perquè sovint s’ha de forçar el sentit del ridícul, i l’operació s’ha de saber fer si no es vol fer riure. Escriure en vers –la musiqueta– és ja una mica ridícul (de vegades, força), però és un ridícul que ha entrat en el convencionalisme. En canvi, el ridícul que a traves de determinades representacions pot produir la tendresa els glaça l’empenta.”

Als bancs de la fotografia hi poden seure senyors i senyoretes, indistintament, encara que ara només hi ha un gat, de color taronja. 

Cançó de tardor

Paul Verlaine va incloure aquesta “Chanson d’automne” dins del seu recull Poèmes saturniens, de l’any 1866, i Charles Trenet hi va posar música l’any 1941. Però, ah sacrilegi, alguns no li perdonen que els sanglots llongs dels violons de la tardor no fereixin el seu cor, sinó que el gronxin. I és que no tothom creu, com Verlaine, que la tardor sigui tan llangorosa. 

Les sanglots longs

Des violons

   De l’automne

Blessent mon cœur

D’une langueur

   Monotone.

Tout suffocant

Et blême, quand

   Sonne l’heure,

Je me souviens

Des jours anciens

   Et je pleure ;

Et je m’en vais

Au vent mauvais

   Qui m’emporte

Deçà, delà,

Pareil à la

   Feuille morte.

Les fulles mortes de la fotografia són de la Devesa de Girona, és clar, de la tardor de 2009.