Admirava Rilke i no el va arribar a conèixer, però les cartes que es van intercanviar l’estiu de 1926 mostren un profund i llarg reconeixement interior. Marina Tsvietàieva va tenir sort del fil d’Ariadna de la seva filla que va recollir, preservar i difondre la seva obra. El 3 d’abril de 1926, Boris Pasternak, l’altre amic de l’ànima, li va enviar un qüestionari amb l’objectiu d’elaborar la seva biografia per a un diccionari bibliogràfic d’escriptors. La poeta va acabar amb aquests paràgrafs:
“Les coses que més estimo en el món: la música, la natura, la poesia, la solitud.
Absoluta indiferència per l’opinió pública, pel teatre, per les arts plàstiques i visuals. El meu sentiment de propietat es limita als meus fills i als meus quaderns de treball.
Si tingués escut, hi posaria Ne daigne.
La vida és una estació per a mi, aviat marxaré; a quin lloc, no penso pas dir-ho.”
Il·lustro aquest post amb una imatge de la poeta a París l’any 1925, de Pyotr Shumov.
Entrades
