Obcecació

... si mens non laeua fuisset... Ho escriu Virgili a l’hexàmetre 16 de la Bucòlica primera i ho repeteix al vers 54 del llibre segon de l’Eneida. En el primer cas, l’obcecat era Melibeu: no s’havia adonat de la predicció divina del seu exili. En el segon cas els obcecats eren els Troians que van confiar en aquell cavall de fusta, regal dels enemics. Havien passat més de 20 anys entre l’escriptura de l’una i de l’altra obra. Però Virgili continuava creient que, individual o col·lectivament, la ment humana s’obceca, per molts esforços que faci al llarg de la vida, o de la història, per esmenar l’innat i perenne error, que ens fa humans, tampoc no ho oblidem. Què faríem amb un món ple de déus?

La fotografia és fruit d’una lleugera obcecació: la de fer fotos des del cotxe en marxa. Volia fotografiar el casal dels Jumblatt, al Chuf.

Diari del Líban (i XXVII)

El poble del costat és Deir El-Qamar, un poble medieval, del segle XIV, en diuen el poble dels emirs, perquè va ser el lloc de residència dels governadors del Líban. Al palau de l’emir hi ha una església, una mesquita i un kaioué, el lloc de pregària drus. Vet aquí el sincretisme que intenta equilibrar el país. Passegem pels carrerons de la ciutat. Feien missa a l’església maronita, però no vam gosar de quedar-nos, per por de rebre un xàfec semblant al de l’església de Biblos. Tornem a desfer la carretera pel Chuf, menys endimoniada a la tornada, com totes les tornades a casa, diu la meva amiga. És la nostra darrera nit al Líban. Les grans pinedes fosques que van enamorar a Lamartine ens acullen i són els guardians del nostre son. L’endemà pujarem a l’avió que ens portarà primer a París i després a Barcelona. Però aquest vespre encara puc assaborir aquest viatge a Orient. I tradueixo el poema “Pròleg” del recull de Nadia Tuéni:

És ja l’Orient,

on el blanc domina,

on el groc, l’ocre i el rosa,

han escollit reial domicili,

on l’arbre és únic,

la follia solitària,

on l’home repensa el pensament...

Dedico aquest diari als nostres amics del Líban, per la seva profunda ininterrompuda amistat. I també al meu fill, per la seva sana tossuderia. Gràcies.

Diari del Líban (XXVI)

Rebo una classe de cuina, vull aprendre a fer la pasta d’albergínies i el pollastre amb arròs i el kebbé... Més tard fem un petit recorregut sentimental pel poble natal de la meva amiga. Quan tornem, fotografio el camell motoritzat del masover, aparcat davant de la casa. Altra vegada som una bona colla a taula per dinar, a casa. Després de les saboroses figues del jardí, sortim per visitar Beiteddine, el poble amb nom de mercromina. Només ens deixaran visitar una part de l’antic palau de l’Emir, l’altra part serveix de residència d’estiu del president de la república. De fet, l’he vist cada dia al telenotícies, per les audiències que s’hi celebraven. La carretera de Jezzine a Beiteddine passa per les muntanyes del Chuf, esplèndides, i també amb carreteres terriblement sinuoses. Som a territori drus. Passem pel palau de la família Jumblatt. Recordo perfectament la notícia de l’assassinat de Kamal Jumblatt, l’any 1977. Potser perquè va ser la primera vegada que em vaig fixar en l’existència d’aquest país, potser pel ressò internacional que van donar a la mort de, deien, un dels senyors feudals del Líban. El fill de Kamal, Walid Jumblatt, ara és actiu en la política libanesa. El vaig veure també al telenotícies, al costat del president, alt, de rostre trist. El palau de Beiteddine ja ha tancat, quan hi arribem, però el viatge no ha estat debades. I tindré una altra visita pendent per tornar al Líban. Encara visitarem el poble del costat.