La mar de blocs

Hi ha milers de blocs, en totes les llengües, de tota mena de temes, de tots els racons del món. En llegim alguns cada dia, escrivim posts cada dia o cada setmana. I les paraules romanen allà, no sé ben bé on, a la xarxa, per a tots aquells que un dia, mentre naveguen per les mars procel·loses de la xarxa, hi arriben, a vegades hi ancoren una estoneta, i després tornar a navegar, com Ulisses, com Eneas. Què se’n fa de tantes paraules llençades a la mar? Omplirem la mar? Arribarem algun dia a Ítaca o al Laci? Potser ja hi hem arribat i hem tornat a passar de llarg. La mar de la xarxa és més inacabable que la Mediterrània d’Homer, de Virgili. 

A la fotografia, la mar que va travessar Dido, des de Tir, per fundar Cartago. La vaig fer l’agost passat, a Tir.

Diari del Líban (VIII)

Camí de Baalbek hem de travessar la cadena muntanyosa de l’oest. El país longilini està delimitat per la Mediterrània i per la cadena muntanyosa de l’est que configura la frontera amb Síria. De fet, la Mediterrània xoca amb el Líban per un cantó, no troba sortida, mentre que per l’altre extrem s’obre vers l’oceà a través de les columnes d’Hèrcules. Enmig de les dues cintes de muntanyes libaneses, es troba la vall de la Bekaa. Allà van construir Baalbek. Per arribar-hi, enfilem muntanyes, contemplem restes de l’antic ferrocarril, desaparegut durant la guerra pels bombardejos, i per la finestreta desfilen antics grans hotels, cases, edificis, encara enrunats. Des del poble de Sofar veiem la Vall de Lamartine, en honor del poeta que es va deixar fascinar pel Líban. Circulem per un pont, reobert només fa tres mesos, que havia estat destruït l’any 2006 per l’exèrcit d’Israel, l’únic enemic contra el qual es posen d’acord cristians i musulmans, al Líban. Ens aturem a esmorzar en un bar a la carretera. Dalt dels prestatges de l’establiment hi ha grans fotografies que vaig fotografiar i que il·lustren el text d’avui: una núvia abillada a la libanesa, una dona amb vestit de nit. I a la vitrina, tota aquesta col·lecció blanca.

Diari del Líban (IV)

Els nostres amics ens porten a dinar arran de mar. I prenem consciència del servei. Aparquem davant de la porta del restaurant Mhanna, el “valet” ja espera les claus del cotxe, ell l’aparca i quan sortim del restaurant ens el ve a dur fins a la mateixa porta. Això es repetirà arreu. Mengem els nostres primers mezzé. Una mena de tapes per començar, que diuen ells. La taula és absolutament plena de plats amb coses bones i el pa libanès calent. La pasta d’albergínies ja em roba el cor i els kebbé, i els balila... Ens atipem tant que decidim que la grillada ja la menjarem un altre dia, perquè no ens volem perdre les postres, de cap manera. Enormes safates de fruita primer i després els pastissets libanesos que tant esperàvem! Mentrestant admirem al nostre costat la roca solitària besada per la, seva i nostra, Mediterrània.