Tres dones

Tres persones com tres maniquins. Només la nena llegeix, vestida de blanc immaculat, mitges blanques també i, això sí, sabatetes de xarol negre, d’aquelles que fan cruc-cruc, quan camines. La dona, elegant, la mare de la nena, dreta, tota vestida de negre rigorós, però amb tres tocs de blanc: la flor del barret, el collet de la brusa i els guants. Recolza la mà en uns cortinatges de flors de cretona, que també hi ha a l’altre cantó del quadre. La tercera figura femenina és una dona més gran amb el cap decantat cap a la paret, només se li veu mig cos, vestida d’un color neutre, un beix, ni blanc ni negre, respira melangia, de fet em sembla que el que es veu és la seva imatge reflectida en un mirall. No sé perquè el pintor Whistler, el mateix autor de la noia de la rebeca rosa, ha anomenat el quadre Harmonia en verd i rosa: la saleta de música. Em pregunto on és la música. Els interiors de Whistler són enigmàtics. No veig on té les mans la dona de beix, potser és al llit. La nena amb la cara poc dibuixada només té ulls per al llibre. No sé què em diu aquest quadre. Arriba o marxa la mare? Ha vingut a veure una malalta? O a recollir la seva filla a classe de música d’una pianista tuberculosa? Uf, hi hauré de pensar una mica més. Com m’inquieta la dona de beix! Fet i fet, els estudiosos de la pintura ens informen que la dona de beix toca el piano a la saleta de música de casa seva, la seva filla llegeix i la dona del vestit jaqueta negre és una amiga de la família. No n’he encertat cap.

Whistler va pintar aquest quadre els anys 1860-61. Ara es troba a la Freer Gallery of Art, Smithsonian Institution, de Washington.