Fa uns dies em lamentava de les dificultats de supervivència del llatí. Avui m’alegro del fet que, a Figueres, a la façana del Centre de Formació Integrat que porta el nom del matemàtic Ferran Sunyer i Balaguer, han inscrit aquesta màxima llatina que es pot veure des de ben lluny: Sapere aude. La feia servir Kant en el sentit que avui se li dóna de “atreveix-te a saber”. Però ja la va utilitzar Horaci en una de les seves epístoles amb un sentit una mica diferent. Llorenç Riber traduïa així el sapere aude de l’epístola, en aquest context: “¿Per què, en efecte, tens pressa d’allunyar això que ofèn els teus ulls, i trigues tot un any per curar l’esperit, si de cas el teu esperit malalteja? Ja té el treball mig fet qui el comença: atreveix-te a ésser savi: comença. A qui prorroga l’hora de començar a viure honestament, li’n pren com al pagès que, a la vora del riu, està esperant que acabin de passar les aigües; però les aigües van passant contínues, i sempre sempre passaran.”
M’ha cedit la fotografia, molt amablement, l’Ajuntament de Figueres. Els ho agraeixo i els felicito per la iniciativa.
Entenc que et faci feliç trobar frases escrites en llatí i agraeixo la traducció que tan ensenya. A l'última estació de metro que han obert a Badalona, parada de Pompeu Fabra, també hi ha inscripcions en llatí que van de pany a pany de paret. Te les copiaré.
ResponEliminaUn petó.
Esperaré les inscripcions, Glòria. Gràcies. I potser també una foto?
ResponEliminaUna abraçada.
Molt adient l'exemple del pagès que esperava que deixés de passar aigua per passar el riu... i tanmateix... que no fem pas tots el mateix? El que cal és gosar saber nedar i passar-lo a tota ultrança, ni que ens hi deixem la vida, perquè aquest riu és tan especial que si morim per ell,
ResponEliminaens ressuscita!
Joan Emili
Mariàngela, sóc un antic amic de Carme Manrubia; fins i tot he dormit al "Senyal vell". T'envio un
ResponEliminavers meu com a tageta de presentació:
Tu seràs un Rosacreu (A Joaquim Ferrer) Setmana Santa 2012
Quan el voler de Sophia
és manifestar-se en tu,
se’t presenta com l’aimia
que estimant-te com ningú,
et desperta amb alegria
del malson del teu jo il.lús,
proposant-te aquesta via
que de dret et portaria
a no ser sinó Jesús:
“Si clavant-te en una creu,
mors a tot al que sents teu,
però en salves la guspira
que amb l’alè darrer s’expira
al pic del lament més greu...
“Si quan t’abandona Déu
-que amb el cor partit s’ho mira-,
tu li lliures la guspira
i amb ella l’esperit teu...
“Si un cop mort dalt de la creu,
fent-los u et ressuscita
dalt de la glòria infinita,
com Jesús al costat seu...
...tu seràs un Rosacreu!”
Joan Emili González Pérez