Són fines branquetes
d’esquellerincs blancs
o xiques gorretes
amb fistons als flancs.
Són tan oloroses
en el seu esplet
que si jo podia
sempre al pit duria
un brenc de muguet.
Mentre esperem que torni a florir el muguet, podem evocar la bellesa de les seves flors amb aquest poema de l’escriptora olotina Concepció Carreras Pau (1893-1961), de qui presentaré l’antologia que Carme Ramilo ha preparat curosament, aquest vespre, a les 8, a la sala de la Fundació Valvi de Girona. Vaig fixar el muguet de la fotografia el 25 d’abril de l’any 2010.
Entrades
Mariàngela, encara no estic prou bé per sortir massa estona de casa. I a fe que m'agradaria venir aquest vespre a la presentació.
ResponEliminaQue vagi molt bé.
Una abraçada.
A veure si ja pots recomençar la teva vida activa, Lluís. va anar bé. Posa't bo!
EliminaA mi també m'agrada el muguet. Que vagi bé!
ResponEliminaAquelles floretes tan petites i com ens captiven! Petó, Glòria.
EliminaVes per on, el que jo veig es un altre... no tan bonic.
ResponEliminahttp://www.nlm.nih.gov/medlineplus/spanish/ency/esp_imagepages/17284.htm
Apa que no fas coses tu ni res!
Uf, ja tens raó, aquest muguet que tu veus no és gens poètic! No em sé estar quieta, Ignasi.
EliminaFi i delicat com el muguet és tota la poesia de la Concepció Carreras.
ResponEliminaQue vagi molt bé, i records als coneguts i conegudes que t'escoltaran a Girona!
Tens raó. Gràcies, Joan! Aquí et deixo l'enllaç del diari El Punt-Avui perquè vegis que va anar bé. http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/10-sense-elpunt/26-sense-elpunt/513395-una-veu-que-reneix.html
ResponElimina