“M’exalta el nou i m’enamora el vell...” que digué J. V. Foix i recordava jo diumenge passat, mentre fotografiava aquesta soca vella d’hortènsia, carregada de brots nous, del jardí de la casa dels meus pares, a Llagostera, que ha servit de cau al cargol, durant aquesta hivernada vernal.
Entrades
Com m'agraden les hortènsies, cada any intento avivar-ne alguna, però la meva terra no és per a les hortènsies... No sé per què, però associo sempre hortènsies i glicinies amb Mercè Rodoreda.
ResponEliminaJa les pots ben associar, Camil·la. A Romanyà hi havia un estol d'hortènsies, precioses.
EliminaVella soca i brots nous i nova sempre la teva mirada darrere de la càmera. S'acosta la primavera cada any nova també.
ResponEliminaPetó!
ja arriba la bogeria de flors, que deia la Rodoreda! Petons, Glòria.
EliminaImatge tendra i punyent, i com emociona! La primavera, per fred que sigui l'hivern, sempre torna.
ResponEliminaEm vénen al cap els poemes d'Horaci dedicats a la primavera, Teresa!
Elimina