La filla de cal sastre de Llagostera, aquella que jugava al joc de l’oca i s’ho passava d’allò més bé quan podia dir “d’oca a oca, perquè em toca”, ara va de claustre a claustre. Del claustre del segle XIV, a l’antic convent de sant Domènec, ara seu de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, al claustre del segle XVII de l’antiga Casa de Convalescència, ara seu de l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona.
Per il·lustrar aquest post, ha fet aquesta composició fotogràfica dels dos claustres de la seva vida del segle XXI. Un el va fotografiar ella, l’altre el seu fill.
Entrades
Aquesta nena té molta sort de camirar entre aquestes pedres, tan treballades per mans habilidoses i amb tanta càrrega històrica i cultural.
ResponEliminaUn privilegi, Camil·la! Abraçada pètria.
EliminaM'agraden els (teus) claustres.
ResponEliminaA Lleida, el de la Seu Vella, amb un lateral obert sobre la ciutat, es molt grat de visitar.
De vegades, alguna filla es cola i canta en ell:
http://www.youtube.com/watch?v=LXKUftdRzgY
Avui la música es queda a casa, però es que m'ho has posat...
Són preciosos, Ignasi, i no em canso de trepitjar-los i contemplar-los! El de Lleida és una meravella i la teva cantant una altra!
EliminaCom la vida mateixa, d'oca a oca, de claustre en claustre, belles metàfores i belles realitats!
ResponEliminaA vegades sembla impossible que puguin ser tan belles les realitats, Teresa!
EliminaEls claustres inviten a parlar en veu baixa o a fer un silenci absolut. Des de dins m'agrada mirar la font o el pou del mig si hi són. I l'herba verda que tan bé juga amb el gris matisat de la pedra.
ResponEliminaEl meu darrer claustre va ser el de Sant Benet de Bages. Recollit i menut, lluny de ciutat.
Un petó a la nena de cal sastre de Llagostera.
Al de la Facultat hi tenim herbei fresc que els estudiants aprofiten bé, quan fa bon temps! Al de l'Institut hi ha un pou al mig i Sant Pau que ens vigila. El benestar hi és garantit, a tots dos.
ResponEliminaPetó també per a tu, Glòria!