El gat de Balthus es deia Mitsou. Era un gat trobat, que després va perdre. Tot això passava quan el pintor tenia 10 anys. La seva mare Baladine Klossowski vivia en aquells moments amb Rilke. El nen Balthus va explicar la història d’aquesta troballa i pèrdua en 40 dibuixos per als quals Rilke va escriure un prefaci. El llibre es va publicar l’any 1921 amb aquest títol: Mitsou. Histoire d’un chat.
Hi llegim: “Trobar una cosa és sempre divertit; un moment abans encara no existia. Però trobar un gat és inaudit! Perquè aquest gat, hi estareu d’acord, no entra pas del tot a la vostra vida, com ho faria per exemple qualsevol joguina; tot i que us pertanyi ara, roman una mica fora, i això és el que fa sempre: la vida + un gat, el que dóna, us ho puc assegurar, és una suma enorme. Perdre una cosa és ben trist. És de suposar que costa de trobar, que es trenca en algun lloc, que acaba a les escombraries. però perdre un gat: no! No és pas permès.”
Només de sortir al jardí de la casa dels meus pares, ja tens allà el gat de la fotografia. Ve d’alguna casa del carrer, tot saltant parets. Li diem Gat. Com el de Breakfast at Tiffany’s.
Entrades
Quan els meus fills eren molt jovenetes i estiuejàvem al Priorat, vam fer-nos càrrec d'un gat petit i escanyolit al qual només podíem donar menjar, ja que era molt independent. Això vol dir que teníem cura d'un gat que mai no vam 'tenir' per voluntat pròpia d'aquest senyor gat.
ResponEliminaM'agrada això de la vida+un gat, la Mixeta, la va portar el meu fill quan era petit, era una gata molt escarransida, viu al pati i marxa quan vol, de vegades està un dia fora. Al matí amb el primer soroll de finestres o portes s'acosta per donar-nos el bon dia i esmorzar.
ResponEliminaAmb això dels noms dels gats em va fer molta gràcia la Pilar Rahola, que ni sé els gats i gossos que arriba a tenir a ca seva, quan em va dir que tenia una gata que per la forma de caminar li deien... la Pantoja! :))
ResponEliminaErudició impregnada d'un suau humor.
ResponEliminaM'ha agradat llegir-te aquest matí de diumenge, just abans d'anar a La Cala.
Una delícia.
Gràcies!
Escribí en Mi Siglo sobre los gatos viejos y los escritores:
ResponElimina"El ronroneo de los viejos gatos negros o blancos, escurridizos o cálidos, erizados, crispados, juguetones, deslizándose misteriosos por alfombras de diálogos no tendría fin".
Gatos y artistas..., toda una página de recuerdos.
Però sembla que tornava sempre a casa vostra aquest senyor gat. El devíeu tractar molt bé, Teresa!
ResponEliminaI quants anys fa que la Mixeta viu i no viu al pati, Camil·la?
Deu ser una gata flamenca, Enric! Potser és andalusa.
Ha anat bé el bany a La Cala, Ignasi? Aquí tot just fa una horeta que ha començat a sortir un sol estantís... Gràcies a tu, per les floretes!
Ah, José Julio, que bello texto! Y las "alfombras de diálogos" me han encantado. Iré a visitar este post de Mi Siglo.
La Mixeta fa uns vuit anys que viu al nostre pati i és un exemple vivent d'allò de les "set vides" d'un gat.... n'ha passat de tots colors i sempre reneix...
ResponEliminaI un exemple de fidelitat dins de la seva independència, oi?
ResponEliminaA casa tenim 3 gats, tots recollits i molt manyacs. Això sí, van a la seva i ja tenen porteta pròpia i tot. Què us he de dir, a la nit és un va i ve de gat que entra i gat que surt!! Abraçades des de la Vall d'Aro!
ResponEliminaUna vegada t'acostumes a la seva independència, és una comoditat que vagin a la seva. I el nen què hi diu amb els tres gats, Cristina?
ResponElimina